Fa una ventada forta que s’endú tots els papers i fulles que hi ha pel carrer. En Rafel passa per davant el Montepío, que roman baix l’amenaça d’haver de tancar. El cartell de defora que anuncia els partits de futbol que es veuen al local es mou i pega cops forts a la paret. En Rafel recorda el temps passats a Santa Catalina, abans que Palma assumís la barriada, quant aquesta era una zona industrial. Evoca el Mar y Tierra, El Montepío, les festes, el cinema, els cafès...
Tot forma part d’una identitat i d’unes arrels que han caracteritzat la zona durant anys. En Rafel creua el carrer i mira la gran pedra amb una placa en homenatge al Montepío, a damunt la voravia entre els carrers Fàbrica, Cotoner i Comte de Barcelona. És pràcticament l’únic homenatge a la institució, creada el 1894 per ajudar a les vídues i als enterraments a través de les quotes dels socis. Tota la barriada n’era soci, ara només en queden tres-cents, tots d’edat avançada i sense relleu generacional. En Rafel, de gairebé vuitanta anys, toca la pedra i la mira admirat, pensa que els inicis ja no els va veure, però sí el seu pare, que va ser un dels fundadors del Montepío. Al principi la institució es situava a l’actual bar can Ripoll. En Rafel observa les llums de colors a damunt la porta d’entrada del bar. Una al·lota passa pel seu davant i el saluda, li aixeca el cap. Continua caminant fins que arriba a casa seva, entra i la seva dona el saluda des del segon aiguavés. El vent es filtra per la xemeneia i mou el foc. La seva dona, na Roser li mostra un conjunt blau de falda i americana.
-t’agrada?- Observa la seva dona, que ha envellit amb ell, i li fa una besada al front: -Si que m’agrada estaràs molt guapa... ja ho saps!-
No hi ha hagut cap any que no anassin a ballar. Esperen la cita amb il·lusió, i cada vegada que hi van els pareix que tot és igual que la primera vegada. En Rafel observa els grans ulls verds de na Roser, les celles perfilades amb un llapis negre. No hi té pels. Ell es va a vestir i minuts després anuncia que s’ha arreglat i comença a tancar les portes de la casa. Els dos surten de la casa i es dirigeixen al ball del Montepío. Avui, el local és ple. Hi ha els mateixos mobles que antany, però les fileres de seients on es posaven les mares han donat pas a taules i cadires on la gent es pot asseure. Abans hi havia actuacions musicals, la coral, balls regionals, jocs de cartes, obres de teatre i moltes rialles. L’únic que en queda és la coral d’Arraval de Santa Catalina i les rialles, que moltes vegades són en clau irònica en veure que als joves ja no els interessa la institució. El temps passa i el Montepío gairebé queda com l’essència d’allò que va haver-hi a la barriada. Són en total 115 anys d’història de l’associacionisme de la barriada, i els que ho conserven són els néts dels fundadors. Amb l’estimació per les coses viscudes, la institució que un temps suplia la seguretat social sobreviu gràcies a les subvencions i a l’amor dels qui gairebé s’hi han criat, com en Joan Pujades, de noranta-cinc anys, calb amb els ulls negres. Cada dia, quan s’aixeca, va al Montepío. No ha passat ni un dia des dels seus deu anys que no hi vagi. -què serà del Montepío?- demana en Joan Pujades a en Rafel quan el veu entrar
-No sé què faré si el tanquen!- Afegeix.
-Has vist el diari avui?-li mostra per la plana on hi posa que “el Montepío és a punt de tancar-se”. -ja l’he vist Joan- respon en Rafel amb llàstima pel futur incert. A la primera plana hi posa “El Montepío és patrimoni de Palma, la institució amenaça amb haver de tancar les seves portes a principi d’any”. En Rafel que forma part de la directiva s’aferra amb força al tipus de contracte de lloguer, i demana cinc anys més als propietaris per estar al local.
-les coses estan igual Joan, estic negociant amb els propietaris!-
Entren al Montepío i veu les cadires que hi ha a la sala, pràcticament les mateixes que fa setanta anys. Les mira i recorda que a les cadires col·locades en cercle s’hi asseien les dones que aplaudien i reien. A la primera fila estaven assegudes les al·lotes joves, al darrera hi havia les seves mares que els donaven els vistiplau quan algun jove els treia a ballar. En cas contrari no podien fer-ho. Només veure la pista de ball en Rafel recorda el seu primer ball amb na Roser. Ella anava radiant, s’havia posat un vestit blanc amb flors blaves cosit per la seva mare. En Rafel l’observà amb recel des de la pista i desitjà estar a prop d’ella. No era la primera vegada que la veia, ni que es trobaven al local, s’havien vist en varies ocasions per la barriada, però no havien xerrat mai. Els dos tenien vint anys acabats de complir. La sala estava repleta de gent jove que ballava. La banda de música de la barriada de Santa Catalina tocava. Les rajoles eren negres i blanques, però no es veien de tants ballarins que hi havia. El calor del cos de na Roser evaporava la colònia, i l’essència aromàtica de la lavanda es sentia fort en els seu cos. Na Roser observava embadalida en Rafel i es girava a la seva mare per preveure la seva resposta. -Mama, aquell d’allà... és en Rafel!- Li va xiuxiuejar a l’orella -M’agradaria que em donassis permís per ballar amb ell! -Ja el conec en Rafel... però en Josep m’agrada més per tu- li va reprendre en veu baixa la seva mare. La filla va fer que no amb el cap a manera de sentència.
En Rafel estava nerviós. Havia vist a na Roser xerrant amb la seva mare, però no sabia si li donaria l’aprovació. Ell s’acostà a ella i li allargà la mà. La banda de música començà a tocar Maria de la O. La mare mirà a la seva filla, i li va fer que si amb el cap. Li donava permís. En Rafel l’agafà de la mà i la dugué a la pista. El ball era llavors sinònim de les temptacions més prohibides. Un home al centre controlava si era decent la manera com les parelles s’aferraven: si es tocava massa la cintura, si aprofitaven algun moment per tocar més del compte, si les mans pujaven massa. -baixa una mica aquest braç!- li digué l’home del centre, en Joan a en Rafel només començar a ballar la cançó composta per Salvador Valverde i Rafael de León. Ell immediatament obeí, conscient que sinó ho feia els prohibia continuar ballant. -Estic content que hagis volgut ballar amb mi!- Els dos varen riure. Ell va sentir ganes d’abraçar més na Roser, i d’agafar-la completament per la cintura. Però sabia que si ho feia, l’home que els controlava no els deixaria ballar més. Darrera la barra del bar amb rajoles hidràuliques, en Joan Pujades, llavors un jove, preparava copes de cava i xampany per brindar quant s’hagués acabat el ball.
-On has aprés a ballar tant bé Roser?- Li va demanar en Rafel. Observà a l’home d’enmig de la pista, i al veure que no els mirava abraçà amb suspicàcia a na Roser. Ella s’empegueí, però consentí i rigué:
-Vaig aprendre a ballar a ca na Pates!- Respongué ràpid. -Tothom hi va... però ningú balla tant bé com tu... basta mirar a la resta de joves!-
-tornaràs a ballar amb mi?... La cançó s’acabà i en Rafel intuí a manera de pronòstic que aquell havia estat l’inici de la seva història d’amor.
Avui els dos riuen, saben que tornaran a ballar al ritme de melodies passades, però seixanta anys més tard la sala és plena de gent major que va arreglada i evoca la seva joventut. Els més joves ara són els néts i els fills que miren com els seus avis ballen, i al mateix temps reviuen la seva història d’amor.
