Relat finalista Concurs Bellver 09
Bellver
Con textos de Maria Coloma Mairata Munar
Na Joana espera per pagar a la barra del bar. Al costat, un pare i un fill xerren del seu barri i no pot evitar escoltar:
– Idò, quan morí s´inquilí... N´Andreu, jo vull vendre sa casa de Pere Garau!
– Me pareix perfecte! – respòn el pare –. Sa teva germana no vol l´habitatge de les cent cases!
N´Andreu fa prop de vint anys que ja no pot escoltar cap conversa amb claredat. Cap als seixanta va començar a perdre el sentit de l´oïda, i ha arribat un punt on només percep vibracions. El sol brilla i comença a fer calor. N´Andreu surt al seu portal i observa tot el que l´envolta amb una serenor absoluta. El carrer és ple de cotxes a cada banda. Al davant, veu com el seu veïnat Joan ha acabat de pintar el llevafang de ca seva de color verd. S´acosta per veure com li ha quedat. En cada moviment que fa, l´acompanya na Nuca, una cussa petita de color blanc, que té des de fa deu anys. N´Andreu torna cap a ca seva i se creua amb un grup de nins xinesos. –Pareix mentida com ha canviat el barri!– reflexiona.
Enmig de les finques de pisos de Pere Garau s´alça un petit poblet de cent cases. Varen ser construïdes per un grup de carters cap a l´any 1923. Les varen sortejar entre la gent humil que després pagaren una quota de dues pessetes per setmana. La màgia que s´amaga en aquests habitatges es mostra intacta. Però ara les noves generacions pareixen no valorar-ho. Els habitants actuals lluiten perquè les seves cases no se converteixin en reclam d´especuladors.
N´Andreu està de lloguer i paga cent euros al mes. Na Joana, que és veïnada de la zona, toca a la porta. N´Andreu surt amb na Nuca. Els dos comparteixen cada dia el diari.
–T´he duit el diari! –afirma na Joana, que allarga les mans i li’l dóna.
–No li hauràs llevat pàgines? només te´n pagaré la meitat!
– Idò, quan morí s´inquilí... N´Andreu, jo vull vendre sa casa de Pere Garau!
– Me pareix perfecte! – respòn el pare –. Sa teva germana no vol l´habitatge de les cent cases!
N´Andreu fa prop de vint anys que ja no pot escoltar cap conversa amb claredat. Cap als seixanta va començar a perdre el sentit de l´oïda, i ha arribat un punt on només percep vibracions. El sol brilla i comença a fer calor. N´Andreu surt al seu portal i observa tot el que l´envolta amb una serenor absoluta. El carrer és ple de cotxes a cada banda. Al davant, veu com el seu veïnat Joan ha acabat de pintar el llevafang de ca seva de color verd. S´acosta per veure com li ha quedat. En cada moviment que fa, l´acompanya na Nuca, una cussa petita de color blanc, que té des de fa deu anys. N´Andreu torna cap a ca seva i se creua amb un grup de nins xinesos. –Pareix mentida com ha canviat el barri!– reflexiona.
Enmig de les finques de pisos de Pere Garau s´alça un petit poblet de cent cases. Varen ser construïdes per un grup de carters cap a l´any 1923. Les varen sortejar entre la gent humil que després pagaren una quota de dues pessetes per setmana. La màgia que s´amaga en aquests habitatges es mostra intacta. Però ara les noves generacions pareixen no valorar-ho. Els habitants actuals lluiten perquè les seves cases no se converteixin en reclam d´especuladors.
N´Andreu està de lloguer i paga cent euros al mes. Na Joana, que és veïnada de la zona, toca a la porta. N´Andreu surt amb na Nuca. Els dos comparteixen cada dia el diari.
–T´he duit el diari! –afirma na Joana, que allarga les mans i li’l dóna.
–No li hauràs llevat pàgines? només te´n pagaré la meitat!
0 comentarios