Beth Llord Jimpera. -
La joventut són preguntes ?????? Interrogants constants i que em persegueixen mentre camino. La vida és un camí de formigues. Aquesta formigueta és déu. Avançant entre els grans de sorra. Que Déu ha mort! Crida el nostre amic... el que li va dir aquest dia la seva mare la va disuadir de seguir el camí que li marcava la intuició; doncs la mare no podia equivocar-se en aconsellar-la. - oh si? Les paraules de revellió no van sortir de la seva boca aquella nit. Necessitava la companyia de la seva mare per poder seguir vivint, almenys aquesta era la sensació que tenia llavors. Al cap dun temps recordaria aquell moment; que se li feia present.
Entregar-se amb cos i ànima a la vida, intentar recuperar la curiositat de quan era una nina. Només pensava ara- aquella força motora podia trencar els límits del seu interior, aquella motxilla que havia agafat quan era petita i que havia carregat de prejudicis... trencar les fronteres que ens aïllen, o almenys saltar-les per veure què amaguen. Fer-ho, algun dia, amb mesura per tal de poder sentir als seus pares... la necessitat de fer les coses que mereixen el reconeixement dels altres per tal de rebren lamor que ens falta. O la malaltia com a cosa induïda per la pròpia persona, pels seus mals de lànima i la infelicitat... estava preocupada perquè estava més nerviosa que de costum. Era la segona vegada que la duia a casa seva. Que els seus pares i el seu germà observessin el canvi en el seu comporament, era sols una qüestió datzar. Fins i tot satrevia a dir que era més la seva lluita interior. Era tan evident la diferència respecte a ocasions en què ella havia dut persones a casa que no aixecava cap mena de recel.
Cada pensament que hagués avançat en el camí de la sospita hauria estat contrariat per la lògica racional més aplastant. La força de la tradició els enganxava a terra, aliada de la gravetat que li impedia volar... tenia la capacitat de volar dins laigua. I nedava a laire. No sabia caminar. O no volia. Era tan avorrit! Un peu, després laltre, una altra vegada el mateix peu davant de laltre... els mugrons. Tetines naturals. Els bebés, quen tenen malsons, somnien amb pits negres? Volem dir els nens blancs o grocs, que no saben de races ni de prejudicis, tot just es relacionen amb la realitat... derribes mes muralles i em deixo conquerir. Momples de cel. Em fas mastegar linfern. Les paraules són màgiques. Juguem sense conèixer-nos, i jugant ens descobrim. Nens. Que no accepten que ja son adults. Un món de sorpreses, agradables i que fan mal. Avancem cap a la pèrdua de la inocència. Un nen i una nena que es fan un petó als llavis. Un dia juguem a metges. Trepitjem fort. El que fan els grans en secret. Emocions a lhora del pati. Creuar les mirades. Tenim un univers propi. Fet de somriures i dalegries. El primer desig. La presió del sexe erecte contra el pubis. La promesa de la pròxima trobada als teus ulls. El secret. Lànsia. La distància. Somnis humits. Més que amics. Fulles tremoloses que coquetegen. La seducció. Paraules suaus. Desitjar fins al límit del dolor. Sentir-nos aigua bruta. Necessitar lun de laltre. Som el motor de lunivers. Vivim la veritat irreal. Música celestial que sols toca per nosaltres. Un pas al buit. Com nets de proper quan et trobo a faltar. Camino cap a tu. Començo a viure i a morir al mateix temps. Tu i jo. Per fi estem tan propers com per sentir-nos lolor...
