Me voy de blogia y .... me voy con wordpress

Tengo mi blog personal alojado en blogia desde el año 2005, después de nueve años he decidido cambiarme a wordpress con mi propio dominio, http://mariacolomamairata.com. Este post es en parte un poco homenaje al primer sistema de creación de blogs con el que me decidí escribir hasta comprobar las posibilidades de la web semántica.

-¿Blogia?- Muchos se preguntaran que es blogia, fue uno de los sistemas de administración de contenidos pioneros en España. Se constituyó como empresa en el año 2005 ofreciendo alojamiento gratuito. Cuando en periodismo la profesora, en el año 2005, nos planteó la posibilidad de alojar nuestros contenidos en un blog, aposté por blogia. Le acababan de dar el premio 20Blogs en la categoría del Mejor proveedor de blogs. Pero en mayo de 2011 se puso a la venta.

 Lo que nunca voy a entender es porque blogia con prácticamente cuatro millones de visitantes únicos al mes, más de 250.000 blogs, 20.200 nuevos artículos al mes, 13.500 nuevos comentarios no tuvo más exito. Tal vez los pocos ingresos en publicidad, la dificultad de sacar rentabilidad a blogia... Ejemplos de los problemas que hay en blogia y que no sucede con blogspot o wordpress:

1. Fotos, cada vez que intentas subir una foto con blogia tienes que retocar el tamaño o guardarla para web a través de photoshop para poder subirla.

2. No tiene la posibilidad de introducir diferentes widgets en el blog.

3. Prácticamente no permite interacción con las diferentes redes sociales.

4. No siempre se pueden visualizar los videos en los posts...

5. Poca información de estadísticas o nula

Me voy con pena de blogia, pero ya solo me queda dar las gracias a Roberto Abizanda por haber creado blogia. Aunque queda claro que es como pasar de la televisión en blanco y negro a la televisión en 3D. Siempre me quedará mi blogia, el baúl de los recuerdos, para ir a evocar historias que escribí años atrás y a las que tengo tanto cariño. A partir de ahora puedes encontrarme en mi propio domino: http:mariacolomamairata.com. 

 

Formación gratis en Internet

Yo soy de las que he gastado dinero en formación, pero al mismo tiempo también utilizo las multiples posibilidades que ofrece la red para aprender. En este post voy a comentar algunas de las oportunidades que he conocido recientemente y que son totalmente gratis. A nivel de autoformación online existen muchas posibilidades desde el contacto con photoshop, diseño gráfico... además de multiples posibilidades en diferentes universidades online.

Rafa Tuduri es un ejemplo muy claro, empezó creando un grupo sobre diseño gráfico, y a día de hoy sus tutoriales en conecta tutoriales se alojan en Adobe. Rafa Tududi comenta que “antes de que Adobe se pusiera en contacto con ellos tuvieron que esperar mucho,y recibir muchas críticas”. A nivel de autoformación online existen muchas posibilidades desde el contacto con photoshop, diseño gráfico... además de multiples posibilidades en diferentes universidades online.

Y la vida de conecta tutoriales cambió con la participación por parte de google España para formar parte como partners, este fue su principal medio de comunicación para darse a conocer al resto de usuarios”.

 Conecta tutoriales.Evidentemente hace falta un guia a la hora de seguir los tutoriales, por lo tanto siempre es bueno tener un docente que vaya guiándonos por el camino. 

Cursos en diferentes universidades 

A día de hoy muchas universidades con prestigio internacional ofrecen más de 215 cursos de diferentes materias, totalmente gratis, para que puedas participar de ellos. Estos cursos en su mayoría empiezan en enero.

El debate de si estas aplicaciones son realmente gratis o si son realmente una herramienta de marketing para generar futuros clientes en las universidades ya es otro tema para comentar más adelante. 

Es mejor la educación online que la presencial, aquí puedes consultar un vídeo en referencia a la información de contenidos.

"Si un es mou, les coses acaben sortint"

Entrevista completa aquí. 

Roser Amills presentà l’ànima lliure a Barcelona, a la Galeria Esther Montoriol

La presentació es va convertir en una festa de mallorquins

La periodista i escriptora Roser Amills, autora del recent publicat M’agrada el sexe i de més de 15 llibres, presentà ahir a la periodista i escriptora Maria Coloma a la galeria Esther Montoriol amb un públic de luxe i amb menjar de ca na Mindona.

A la presentació, on es va unir l’art, la literatura i la gastronomia es va remarcar els vincles que hi ha entre Barcelona i Mallorca a través d’un personatge que té una important relació d’amor. A la novel·la on es relata l’obsessió malàltissa de Natxo cap a Maria també s’evoca la Mallorca abans de l’explosió turística amb els primers hotels. La periodista Roser Amills ressaltà alguns dels fragments més eròtics amb una lectura dramatitzada.

Les finestres a la novel·la són fonamentals per observar, escoltar i espiar, un tret molt característic dels pobles. Així Maria Coloma Mairata explicà que “La gent de poble sempre té més imaginació, a les reunions de dones a les fresca sempre fabulen, sempre s’expliquen històries, relats, passions humanes, xafarderies secretes… i sovint és igual si està escoltant una nina petita. Ara ja no es produeixen tant aquestes reunions de dones a la fresca que omplien els carrers a l’estiu, però la necessitat d’imaginar i de fabular en els llocs petits continua”.

Un dibujo realizado en Ciudad Antigua, Nicaragua con destino Mallorca

Parte de la tripulación de Iberia Líneas Aéreas del avión Costa Rica-Madrid con el dibujo que hicieron los niños del Mojón I de Ciudad Antigua. Este dibujo pronto estará en Mallorca después de un largo viaje en avión, que empezó en Nicaragua (Ciudad Antigua) hasta llegar al C.P Bartomeu Pou de Algaida. Espero que los niños de Algaida, Mallorca también pinten un dibujo con su escuela para que los alumnos/as del Mojón puedan conocer la escuela del C.P Bartomeu Pou. Forma parte del proyecto solidario impulsado por el Ayuntamiento de Algaida y el Fons Mallorquí de la Solidaritat. 

Apatiquí, comunidad rural de Ciudad Antigua

Foto: Residentes en Apatiquí, alumnos de la escuela. 

Apatiquí es una de las comunidades más pobres de Ciudad Antigua, aquí he impartido un curso de lengua y hemos realizado un mini-informativo. La escuela que tiene dos aulas donde asisten más de 40 alumnos hasta hace poco ni existía. Apatiquí, es una comunidad situada a una hora de Ciudad Antigua en motocicleta por unos caminos de piedra impracticables. Sólo se puede llegar con 4x4 o con moto de cross. Los habitantes de las comunidades tienen lo mínimo, viven en situación de extrema pobreza y cuando van a Ciudad Antigua, donde compran productos básicos tienen que caminar durante tres horas.

La belleza del paisaje es impresionante, creo que tal vez es lo más bonito que he visto nunca en todos mis viajes. Un sitio que tal vez podría equiparse al paraíso si en realidad existe. La brisa que hay, el aire puro, el ruido y la maravillosa sensación de quietud invita a sentarse y meditar. Es tal la magnitud del paisaje que la persona humana se siente tan pequeña al lado de esas montañas. 

Allí han conseguido una pequeña ermita donde pueden rezar y una vez al mes va el sacerdote a dar la misa. Mientras conversamos comienza una pequeña tormenta y se percibe en el tejado de zinc. Ante las adversidades del clima que pueden afectar a sus casas responden: - Gracias a Dios tenemos un día más, mañana está por ver!-

Realmente sólo tenemos 24 horas por delante cada día y mañana nadie sabe que puede pasar, pero este pensamiento también los ha hecho esclavos, hasta el momento, de creer que la educación no era importante para sus hijos, sino que era mejor ir al campo a sembrar los frijoles machete en mano.

Entre el territorio montañoso se alzan zonas sembrados de frijoles y maíz, prácticamente de lo único que sobreviven. Sus casas constan de una rudimentaria cocina de fuego, las paredes son en muchas ocasiones simples palos puestos en fila, bien atados y con un techo de zinc. Algunos de los proyectos donde el Fons Mallorquí y el Ayuntamiento de Algaida han intervenido es en la mejora de las casas. Una labor muy importante en la zona. Creo que poco a poco la mentalidad de la importancia de la educación cambia en las comunidades rurales, se hacen pequeños pasos para un gran destino final: dotar de buenas accesos a la comunidad, que las casas puedan tener electricidad, paredes de ladrillos, la creación de un mercado... unos objetivos que necesidad de la cooperación, a través de las becas con el Ayuntamiento de Algaida 5 niños de Apatiquí han podido tener su uniforme, sus libros y su mochila.

En Nicaragua, como en casa

“Todo gran camino empieza con un paso” (foto aeropuerto PMI)

Siempre dudo del momento en el que empieza un viaje, si es en el momento preciso en el que tomamos la decisión de alcanzar ese destino, o cuando empezamos a poner cosas en la maleta.

Llevo unos días pensándolo y me doy cuenta de que el viaje empieza cuando decidimos ir a ese lugar, en mi caso Nicaragua. Las preguntas hacia lo desconocido es lo que me más me gusta de viajar, las sensaciones que me provoca el conocer un lugar distinto al que no estoy acostumbrada.. Si lo que me he imaginado y he leído en guías de viaje se corresponde a lo que me voy a encontrar...

Me da la sensación que el viaje empieza días antes, en el momento de la planificación. En el caso de mi viaje a Nicaragua ha empezado meses antes, al presentar un proyecto educativo de cooperación a través de una beca al Ayuntamiento de Algaida y del Fons Mallorquí de la Solidaritat.

Hay tantas cosas en común, pero sobretodo la que hace que el viaje sea más fácil desde luego que es el idioma en común, nada más llegar ya me siento como en casa. La única percepción de que estoy lejos de Mallorca es cuando el taxista me pide que explique cosas de mi país y lo ubica justo al lado de Italia. Aunque a mi hasta la música que ponen en el taxi me resulta familiar con el grupo Aventura, de bachata, de origen dominicano, en Nicaragua también se escucha como en España. Yo lo conocí por mi amiga Laia, mallorquina y gran amante de la bachata.

Me encanta viajar porque me siento libre y además facilita ponerse en el lugar del otro, abrir la mente y te hace ser consciente de que formamos parte del mismo mundo y que la única frontera que existe es el mar.

Precisamente entre el objetivo del proyecto está buscar a través de la fotografía el nexo común de dos pueblos pequeños separados por el Océano Atlántico a nivel de oficios, vida cotidiana y historias. Se trata de los habitantes de Ciudad Antigua (Nueva Segovia), en Nicaragua y los habitantes de un pequeño pueblo del centro de Mallorca, Algaida, que están unidos en un programa de cooperación.

Llevo unos 40 mapas, tal y como me sugirió mi amiga Cata, para explicarles a los niños de las escuelas donde voy a impartir clases el trayecto que he realizado, salida de Palma, con destino a Madrid y de aquí a Nicaragua volando por Cáceres, Lisboa, Madeira, el Océano Atlántico, Caracas, Panamá, San José, donde he parado en tránsito, y finalmente Nicaragua.  

L’ànima lliure, una novel·la projecte d’un equip

Pot una novel·la convertir-se en una cosa d’equip?

 -En el meu cas la resposta és afirmativa.

 1.Després de la feina solitaria com escriptora, de crear personatges, de divertir-me, de privar-me de coses perquè les obsessions i les riqueses d’aquells personatges que es mouen al meu cap no aturen de demanar-me nous enllaços, noves vides…

Puc dir que l’ànima lliure s’ha convertit en un projecte d’equip.

2.Gràcies als bons amics i amigues que tenc puc dir en veu alta que l’Ànima lliure és un projecte meu, però també de tots els que han participat: Gabriel Janer Manila, Sandra Christiansen, Gemma Puri, Joana Maria Matas, Pere Fullana, Marian, Antònia, Nico Nebot …

3.La lingüística Joana Maria Matas ha col·laborat amb la correcció del text, la dissenyadora i realitzadora Sandra Christiansen ha creat la portada i ha realitzat el trailerbook de la novel·la, a més Gemma Puri va col·laborar amb les diferents entrevistes.

1. En un moment on estàvem a l’atur ens vam unir i vam crear el projecte de trailerbook de l’Ànima lliure, que es difondrà també amb el llibre (cóm?, de moment és un secret). I és que estar a l’atur no vol dir estar aturat. Al trailerbook, amb música de Nico Nebot, els límits entre la ficció i la realitat es confonen en el relat d’una obsessió.

2. L’escriptor Gabriel Janer Manila participa en el trailerbook, amb ell he tengut l’oportunitat de compartir lectures, de parlar de literatura i de demanar-li alguns consells. A més, gràcies a ell vaig tenir el coratge suficient per atrevir-me a enviar L’Ànima lliure a una editorial, a Documenta Balear. L’encarregada d’editar el meu llibre.

3. Ara, el 18 de juliol es presenta per primera vegada L’Ànima lliure a Algaida, al Casal Pere Capellà, a les 21.00 hores. M’acompanyaran l’historiador Pere Fullana i l’escriptor Gabriel Janer Manila, els dos formaven part del jurat que a l’any 2001 em va donar un premi al concurs de narrativa de Castellitx.
4.  Al Casal Pere Capellà també tendre la col·laboració d’amics, de Biel Sastre de Titoieta, de Gil i la seva parella, Cata, també de Andreu Majoral. Ells oferiran tast de cerveses del pla i de vins majoral. 

Moltes gràcies a tots, en aquest camí que està a punt de començar. Queden 8 dies per conèixer el llibre de l’Ànima lliure i veure el trailerbook.

Records de la història de Titoieta Ràdio

La imatge de l'Agrupació Fotogràfica d'Algaida de les fotos de Catia Perelló i Jerònia Pou.

A la revista municipial el saig al 1988, a l’octubre, s’anunciava que a principis del mes de novembre la ràdio estrenaria nou estudi, situat a la Casa de la Vila i estrenarien nous equips tècnics.

 “Aquest full és per escoltar”

T- Titoieta ràdio es va presentar al públic diumenge dia 16 d’octubre a la portassa de Can Falconer, al Carrer del Rei. La presentació de la programació i de la gent que la realitza va començar a les 9.30 del vespre i varen ésser molts els amics de la ràdio que assistiren a l’acte.

I- Il·lusió i imaginació no manca als membres de Titoieta ràdio, i no va mancar en Jaume Falconer, que va dissenyar el muntatge audiovisual que va servir per veure per primera vegada la ràdio en colors.

T- Tothom va poder provar el cocktail que havíem preparat: aigua de València, que quant en beus un parell de cope et poses ben content. Ben contents ens agrada que vos poseu quan sintonitzau Titoieta ràdio.

O-Oients i ràdio són paraules màgiques i sempre van plegades. L’acte de dia 16 era una festa de la ràdio, però també era la festa dels oients.

I-Imatges de 21 cercles aparegueren a les pantalles instal·lades al local, quan es va presentar la carpeta serigrafies d’en Jaume Falconer i n’esther Llompart, editada per Edicions Atàviques de Llucmajor; durant la festa aquest col·lectiu tengué a la venda tota la seva producció.

E-És la música una part fonamental de les emissions radiofòniques i no podia faltar a la festa. La darrera part de l’acte va estar animada p’en Miquel Brunet d’Els Valldemossa i en biel Torres de s’Orquestrina.

T- Titoieta ràdio és un lloc d’encontre i la festa també ho va esser. Allà es varen trobar des de representants d’entitats culturals i recreatives fins a representants de tots els partits polítics. També ens visitaren amics d’altres pobles i sortint de la ruta de la ceba ens visità en Raphel Pherrer, que acabava de deixar TVE on havia mesclat un dels seus programes.

A- A tots els que vengueren i tots el que ens escoltau, ja sabeu on ens podeu trobar....  

Un paseo literario por San Gervasio de la mano de Sherlock Holmes, a través de Carlos Pujol

¿Conoces San Gervasio?

He vivido dos años en Sant Gervasi-La Bonanova, un barrio del distrito de Sarrià-Sant Gervasi, pero es curioso porque siempre que pienso en la zona, evoco al escritor Carlos Pujol, al que tuve la suerte de tener como profesor en la Universidad Internacional de Catalunya.

Carlos Pujol (Barcelona, 1936- 17 de enero de 2012) fue un poeta, traductor (Pascal, Defoe, Voltaire, JaneAusten, Stendhal, Balzac, Proust, Hemingway...), editor, historiador de la literatura y novelista.

En “Los secretos de San Gervasio”, Carlos Pujol se adueña del conocido personaje: Sherlock Holmes y su ayudante, el Dr. Watson, que narra en primera persona una investigación que lleva al célebre detective a San Gervasio, en un caluroso verano. La trama policial se mantiene mientras disfrutamos de acertadas descripciones de Barcelona y de sus alrededores. A día de hoy podría ser una buena propuesta hacer un paseo literario por el San Gervasio donde se ubica la trama de la narración. Seguro que hay un San Gervasio literario...

A continuación un fragmento de la novela “Los secretos de San Gervasio”: 

"Aquel atardecer en San Gervasio pertenecía a la pereza y a la languidez. (…) La iglesia llamada de la Bonanova, es decir, de la Buena Noticia (Good News), tenía la particularidad de los exvotos, que atestaban dos salas al pie de la escalera de mármol por la que se subía al camarín de la Virgen; entre ellos vimos muchos barcos, algunos de plata, que servían de l’ámparas, además de complicados esqueletos de monstruos marinos que siglos atrás debían de haber sido el terror de los navegantes".

TRABAJO 2.0, “Reputación... es estar en la mente de quién te va a contratar”

La semana pasada asistí a la conferencia “Reputació digital per a la recerca de feina” del psicólogo Alfonso Alcántara, autor del blog (yooriento.com), en Palma Activa. Una sesión donde participaron más de 150 personas y que fue motivadora para recordar las posibilidades de la web 2.0 para la búsqueda de trabajo y las posibilidades que ofrece para emprender un nuevo proyecto.

Los puntos claves de la conferencia:

1. Reputación es estar en la mente del que te va a contratar:“ No soy el mejor, pero soy el adecuado”.

2. “Sino te gusta lo que recibes, analiza lo que emites, elige la perla que quieres mostrar”.

3. A tener en cuenta en Twitter, generas marca, en Facebook, promocionas, en Linkedin conectas, en Pinterest expones y en el blog dispones.

4. Haz algo que funcione y mejora luego.

5. Aprende mejor de tus éxitos y no de tus fracasos. Además a tener en cuenta: -decidir y hacer no es lo mismo.

La sesión tuvo karaoke con moraleja incluida, una persona del público, en este caso Juan, se levantó a cantar una canción (“a quién le importa lo que yo haga” de Alaska). Fue el único que le sacó partido económico a la sesión, al ganar 5 euros. Este joven representaba al emprendedor que se decide a crear su propio proyecto ante un público expectante que piensa en cómo se ha arriesgado, si ha tenido miedo y un montón de condicionantes que nos impiden ir a nuestros objetivos. 

Un recorregut pels escenaris que apareixen a la novel·la L'Ànima Lliure amb IB3

1.El periodista Jordi Julià i la Leticia Corugedo com a tècnic d’imatge, van conèixer part dels escenaris per on recorre l’obra de ficció l’Ànima lliure. El video va sortir a l’informatiu vespre del 3 de maig de 2013.

2.Vam poder compartir amb Rafel Vanrell, de 92 anys grans moments que ens permeten conèixer una mica la història de la ciutat de Palma.

3. Voleu saber cóm va reaccionar en conèixer que apareix al llibre de ficció?

 

 

VIDEO IB3

“Al despatx del director vaig rebre la proposta per escriure una novel·la"

 

“L’exèrcit de les tenebres” de Jordi Cortès i Xavier Montoriol”

Quant a un adolescent el criden al despatx del director normalment és per castigar-lo, en el cas de Xavier Montoriol, va ser per rebre la proposta d’escriure una novel·la. El director de l’Escola santa Anna de Barcelona, Jordi Cortès va cridar al despatx a un alumne seu d’ESO, Xavier Montoriol, per proposar-li escriure una novel.la junts. D’aquesta manera neix el llibre l’Exèrcit de les tenebres escrit a quatre mans per professor, Jordi Cortès i alumne, Xavier Montoriol. A Titoieta Ràdio vàrem entrevistar al jove escriptor, Xavier Montoriol que ens va parlar de l’Exèrcit de les tenebres, una història plena d’aventures, amb molta acció i on es recorre a valors clàssics barrejats amb una trama d’intrigues. Ambientada a cavall entre Viena i Barcelona a finals del segle XIX. La història arrenca a la capital de l’imperi austrohungarès l’any 1880.

En Xavier, que ara ja fa el batxillerat a l’IES Jaume Balmes, ja havia donat mostres de tenir talent literari de petit i a tercer d’ESO havia fet un curs d’escriptura. Xavier Montoriol ens va assegurar que el procés creatiu ha estat força curiós, com un joc des del moment que ens vàrem decidir a escriure la novel·la a quatre mans. S ’ens va acudir escriure un capítol cadascun i enviar-nos el contingut per e-mail. Una vegada acabada la primera versió del manuscrit vàrem fer molta feina de correcció, i penso que no es nota qui ha escrit cada part.

 A mi personalment el relat m’ha agradat molt, consider que és entretengut, fantasiós i es llegeix ràpid de tan ben escrit. A més pels lectors que es perdin en el món dels morts hi ha el mapa de l’exèrcit de les tenebres on es pot trobar el món dels vius, el món intermedi, el nucli... Un llibre que convido a llegir des del meu blog.

Des d’aquest enllaç a Titoieta ràdio us podeu descarregar l’entrevista a Xavier Montoriol al programa Dissabte, (del dia 27/04/2013, al minut 1.17.19).

1.267 visites al meu canal de youtube

El meu canal de youtube ha rebut 1.267 visites. Té un total de 20 vídeos que mostren un resum d’editats, insitus, directes i part de la feina feta a Televisió de Mallorca. També es pot consultar l’entrega de premis al concurs narrativa Castellitx 2009 (més de 300 visites). Hi ha hagut 143 reproduccions al video Maria Coloma Mairata presenta informatiu televisió de Mallorca. 

 

Palma, restauració, rehabilitació- Passat i present, El Terreno i Pere Garau:

I per què no passejar per Palma, a través de la barriada del Terreno. Una passada nostàlgica al seu passat.  Dolors Besné i el seu germà han publicat un llibre que parla de la barriada, “una passejada pel Terreno”. En aquest hi apareixen anècdotes que haguessin pogut canviar el curs de la història mundial, personatges famosos com Camilo José Cela, Rubén Dario que varen viure a la barriada, de fet encara hi ha els habitatges (es poden conèixer a través de la ruta que proposa el llibre). 

I després del Terreno, per què no anar cap a la barriada de Pere Garau per conèixer un passat recent, segle XIX, a través de la Clínica Valdés, ubicada al Carrer Antillón número 37 i restaurada per l’arquitecte Óscar Fernández. 

Es poden trobar vídeos sobre el projecte de Ses Fontalles, entrevista a Jaume Font després de les eleccions del 2011 i diferents temàtiques.

El pont del Rialto, la vida pareixia de somni

Estimat,

No podia esperar més per escriure’t, fa dos dies pràcticament que he tornat de Venècia però el viatge crec que pot canviar-ho tot. (...) Em feia ganes conèixer Venècia per oblidar la meva relació. Vaig sentir com la terra es convertia en la mar, com tot s’inundava i omplia d’un aire especial la ciutat. A l’hotel el recepcionista ens esperava després de perdre’ns per la ciutat i cercar pels carrers estrets de Venècia amb les maletes el nostre hotel, ubicat devora la plazzia San Marco, s’hi entrava per un petit carreró devora una església barroca. L’hotel era un antic palau, i al costat tenia un pantalà que donava a un canal. (...) Em vaig recolzar a la barana del pont del Rialto, envoltada per parelles que segellaven el seu amor per sempre, a través l’instant d’una fotografia on sortien recolzats a la barana del pont. Quantes imatges es devien fer al dia en aquell pont vaig reflexionar.-Voleu que us faci un retrat?- Els vaig demanar a uns joves que ens havien mirat fent-me un gest amb la càmera. 

-Què pot salvar la ciutat i fer que no desaparegui baix l’aigua, què em pot salvar a mi em demanava.Tenia tantes preguntes, el cap m’anava tan ràpid que tenia la sensació que m’anava a explotar. Vaig voler complir tots els meus somnis i vaig agafar aquell billet d’avió de Palma a Venècia per deixar la meva illa i anar a un altra lloc inundat per la mar. Havia vist una imatge dels cafès de la Pizza San Marco en una revista on explicava que Venècia s’enfonsava i me n’hi vaig anar. Es podria salvar, em demanava. (...) Vaig emprendre el viatge que per mi era el símbol d’un canvi en el meu destí. (...) L’aire era glaçat, la nit enutjosa, deplorable, dolorosa. El fred alè del vent m’entrava tant fort al cos que em feia mal al pit. Vaig agafar només el més important, part de la meva roba interior, algunes peces de roba que ni recordava que tenia, algunes sabates les vaig deixar davall una taula. (...) L’home assegut al nostre costat va venir cap a mi i em va dir: -Puc seure aquí amb tu, som en Bernat, tu?- em va demanar mentre canviava de seient. Jo li vaig riure i li vaig dir que sí.-Aina d’on vens?... me fixat que quan has parlat amb la teva amiga tenies una accent estrany, d’on ets?-Som de Mallorca, tu?- Ell es va asseure al meu costat. Era català, de Barcelona.-T’importa que em begui la xocolata a la teva taula amb tu, viatjo tot sol!- Vaig observar a través dels vidres i vaig quedar embadalida amb la bellesa de la plaça i dels edificis.

Però el més ermós encara ho tenia per veure. -Fa molt que has arribat a Venècia?- em va demanar.-Acabo d’arribar tot just fa unes poques hores-I t’agrada? Sí, però estic tant cansada! -Jo estic escrivint una novel·la que vull que passi a Venècia... afegí: -Som professor però m’agrada escriure històries....-Vens sol a la ciutat de l’amor?- li vaig demanar.-Fa temps vaig venir sol i em va funcionar bé, vaig tenir la sensació de trobar-me, de saber per on caminava a la vida... -vaig riure perquè em vaig sentir identificada-. La serenor, la pau i la tranquil·litat m’envaí l’ànima. Vols veure la primera pàgina de la novel·la. Vaig assentir amb el cap i vaig començar a llegir: La ciutat es va submergir en la mar i tota la riquesa patrimonial va quedar davall l’aigua. Ella i jo ens vàrem enfonsar per sempre més cap avall. -La història començava tal i com jo m’havia sentit només arribar a Venècia i vaig pensar que seria una senyal de què aquell home era especial-. Tot es va confondre els peixos, les nostres respiracions, els visitants que havien preferit quedar baixterra. L’aigua ens entrava per totes les parts del cos. Tot estava banyat.

L’endemà vaig comprovar com la ciutat es va enfonsar als nostres peus. Vaig quedar amb en Bernat just davant el mateix bar i la mar entrava a les rajoles. L’estrany rellotge de la Torre dell’ Orologio desprenia una màgia especial. Dos figures de bronze obscures, los “mori” donaven les hores contra una gran campana. El rellotge tenia l’esfera dorada i l’esmalt blau que indicava les hores, les fases de la lluna i el moviment del sol. El rellotge mai s’aturaria. (...) Quant marxàvem les nostres ànimes varen volar per damunt el pont de la libertà. -Vaja dues animetes pensava!-El mateix camí que vàrem fer amb la vaporetto des de l’aeroport a l’illa ara el fèiem de tornada, però amb un tren que circulava per damunt la mar. La vida a Venècia pareixia de somni, gairebé irreal. (...) Vols conèixer més de la història?-pots escriure al meu blog si vols- 

Esther Montoriol, una galeria que actua amb el cor

La Galeria Esther Montoriol avui dia 21 de març a les 19.30 hores inaugura nova exposició, a l’espai 1 i 2 “Èlia Llach, la respiració del traç” i a l’espai 3 “vincles i referents” de Rosanna Casano, Jaume de Córdoba, Sabine Finkenauer, Matilde Grau, Pere Llobera, Marcos Palazzi i Aleydis Rispa.

Esther és una de les galeristes, que tal i com es publicava al diari El Punt, actua amb el cor a l’hora de seleccionar els artistes, i a més és una gran amiga. 

A continuació podeu veure un exemple de DelicARTessen (una exposició selecta d'art de petit format per triar i emportar) a Barcelona. Una aposta per l'art de petit format. 

 

 

 

24 hores a Barcelona d'una mallorquina

Trobada amb l’escriptora Roser Amills

Vaig arribar a Barcelona, ciutat que em fa feliç només posar-hi els peus. Els seus carrers, els records que em du, les amistats que hi tenc i que tant estim. De fet encara no sé cóm una ciutat em pot enamorar tant. Una de les primeres trobades que vaig tenir va ser amb una altra mallorquina, i també escriptora i periodista, Roser Amills. Ha escrit més de 15 llibres i publicacions. 

Em vaig imaginar la seva tasca com investigadora arran del darrer llibre que ha publicat “Les mil i unes fantasies eròtiques”. Ha fet una gran feina en cercar curiositats en llibres, documentals, entrevistes i molta ha estat amb soletat. Compartim projectes i il·lussions i trobo que a vegades unes paraules o unes frases ja basten per fer-te obrir els ulls.  Roser Amills: “en aquest moment on hi ha poca feina, el més important és crear i crear, fer el que t’agradaria fer, llavors tot acaba sortint”.

Al bar on ens vàrem trobar el Pepatomate, a la plaça de la Revolució, a Gràcia va servir com a punt de trobada per rebre als meus amics, durant les meves 24 hores a Barcelona.  

Documental "Som Elles" al Festival Live on Març aquest cap de setmana

Hi ha poca feina i pocs doblers, però quant és posen en comú projectes i il·lusions pens que alguna cosa bona pot sortir. I sinó l’exemple de tres periodistes de la recent tancada Televisió de Mallorca, Aina Riera, Gemma Puri i Sandra Christiansen que baix la direcció de Aina Riera han creat el documental “Som Elles”, un film que es presentà el cap de setmana del 16 de març, al Kosmopolis a Barcelona i on jo vaig participar com extra. Aquest cap de setmana es presenta a Mallorca el dissabte 23 es projecte a les 17 hores als Festival Live on Març (Sa Possessió de son Rossinyol) amb les poetes Victòria Secall, Àngels Cardona i Maria Antònia Massanet. I diumenge al Teatre d’Artà.  

Esther Montoriol, una galerista que actua amb el cor

La meva següent aturada a Barcelona va ser a la Galeria Esther Montoriol on dia 21 de març a les 19.30 hores s’inaugura nova exposició, a l’espai 1 i 2 “Èlia Llach, la respiració del traç” i a l’espai 3 “vincles i referents” de Rosanna Casano, Jaume de Córdoba, Sabine Finkenauer, Matilde Grau, Pere Llobera, Marcos Palazzi i Aleydis Rispa.

Esther Montoriol és una de les galeristes, que tal i com es publicava al diari El Punt, actua amb el cor a l’hora de seleccionar els artistes, i a més és una gran amiga. El seu nebot Xavier Montoriol ha escrit el seu primer llibre “L’exèrcit de les tenebres” amb el seu professor Jordi Cortès. Us continuaré informant perquè només té disset anys i segur que dona molt que parlar.  

 

 

El documental Som Elles es presenta al CCBB, al Komopolis

Estic molt contenta perquè aquest 16 de març es presenta “Som elles” a Barcelona el documental de la periodista Aina Riera al Kosmopolis, CCBB. Vaig tenir la sort de participar com extra en aquest documental basat en el relat de onze poetes unides per la poesia, la illa i la feminitat, des de Aina Ferrer a Margalida Tous, de Tonina Canyelles a Maite Brazales. A més “Som elles” analitza la historia de la poesia de la dona mallorquina. La periodista Aina Riera ha creat una xarxa perquè les onze poetes es coneguin i posin en comú els seus textos en aquest treball audiovisual. Al documental surten localitzacions ubicades al poble d’Alaró, Felanitx i el Far de Ses Salines. “Som Elles” és un treball de de poesia visual a través de les imatges de Sandra Cristiansen i Gemma Puri.

"La noblesa de la illa ha estat fidel al seu idioma, a diferencia de la catalana i la valenciana"

Titoieta Ràdio ha entrevista a l'escriptora Antònia Sabater autora del llibre "Els senyors de Palma, Història Oral"

La Filòloga i autora del llibre “Els senyors de Palma, Història Oral”, va entrevistar per la seva tesis doctoral a 24 nobles palmesans, tots majors de 65 anys i amb un parlar particular, un “sociolecte” amb paraules pròpies que els identifiquen com aristocràtica. Pots escoltar l’entrevista a partir a través de la pàgina web de Titoieta Ràdio. Aquesta obra d’Antònia Sabater neix a partir de la seva tesi doctoral, Història oral d’una classe social: els senyors de Palma, llegida a la Universitat de les Illes Balears l’any 2010 tot usant la tècnica d’entrevistes a aquest estament noble a fi de caracteritzar llur parla. La noblesa mallorquina ha conservat una parla noble o senyora que, juntament amb el mallorquí de trona, ens forneix un llenguatge de bella factura, ric en lèxic i amb paraules pròpies que l’identifiquen com a classe. El llibre el podeu trobar a la pàgina web de Documenta Balear.

A partir d’aquest llenguatge, descobrirem tot un món, vist des del seu jo; així, el sociolecte dels senyors és la punta de l’iceberg de tot un sistema social i cultural, de tractaments, de la casa, el mobiliari, la locomoció, les joies, els costums, la visió d’altres classes socials i llurs varietats lingüístiques. L’estudi de Sabater ens obre les portes a les cases més tancades i barrades de Palma, que, com ella mateixa remarca, constitueixen una illa dins una illa. Els senyors de Palma entrevistats han viscut en primera persona les vivències que ens relaten i han estat testimonis dels canvis vertiginosos que s’han produït al llarg del segle xx: el pas d’una societat tradicional, més tost rural, a una altra de globalitzada i bolcada en la tecnologia.

 

La tesi dirigida pels doctors Joan Miralles i Monserrat i Sebastià Serra i Busquets, qualificada d’excel·lent.

El treball “La parla d’una classe social: els senyors de Palma”, que ha estat dirigit pels doctors Joan Miralles i Monserrat i Sebastià Serra i Busquets, pretén aprofundir en el coneixement d’aquest estament antigament hegemònic a Mallorca que, per causa del seu caràcter endogàmic i tancat, constitueix una illa dins una illa i que ha experimentat una important pèrdua de privilegis durant els darrers dos segles. La recerca ha permès caracteritzar la parla dels aristòcrates, que constituïa un sociolecte i alhora un cronolecte essencialment conservador, correcte, acurat i caracteritzat per una gran riquesa lèxica, amb un gran nombre d’arcaismes i depurat de castellanismes. Es tracta, en definitiva, d’un treball que avui ja no es podria fer, atès que els descendents dels entrevistats no han viscut en primera persona la realitat d’aquest grup social. La recerca ha permès caracteritzar, a nivell formal, els trets característics propis de la parla dels senyors. El seu sociolecte, sotmès també a la variació diacrònica i a la variació diatòpica, té una sèrie de característiques definitòries que afavoreixen la cohesió del grup i la diferenciació de les altres classes socials. Per tant, la llengua és un factor que facilita la identificació dels membres d’aquesta classe: els permet reconèixer-se entre ells i distingir-se de la resta d’individus socials. Informació obtinguda a través de la documentació de la UIB i Documenta Balear. Més detalls de la tesis  en aquest link.

"Hay un nuevo modelo de influencia, y las empresas no tienen que pensar en controlar, sino en generar influencia positiva"

El 15% del tráfico web de España pasa por Tuenti cada día asegura Cristóbal Fernández, Responsable Comunicación Tuenti

Esta mañana ha tenido lugar en la sede de Palma Activa un café con Cristóbal Fernández, Responsable de Comunicación de Tuenti y ha manifestado que un 15% del tráfico web del país pasa por Tuenti cada día. Cada vez más esta red social se centra en el uso del teléfono móvil y recientemente ha lanzado la campaña tu vida se mide en 1GB. De este modo se integra el operador con la red social. Fernández así lo explica:“La web 2.0 está pasada, la penetración de los teléfonos móviles está por encima de la electricidad y del agua. En 2016 habrá más de 10.000 millones de dispositivos móviles conectados a Internet. Por esto Tuenti se ha re-diseñado pensando primero en móviles y después en páginas web. El futuro está por escribir". Campaña 1GB:

En referencia a empezar un proyecto emprendedor, Fernández asegura que “Hay que renovarse de manera permanente, tomar decisiones, sin miedo a equivocarse. Ha manifestado que si alguien nos dice que no va a funcionar, tal vez es una buena señal”. Tuenti empezó cuando Zaryn Denzel, de 24 años, dejó su California natal para desarrollar un proyecto de Internet. A los 15 años vivió en Mijas Costa para aprender castellano y de esa experiencia hizo un amigo español con el que años después se ha lanzado a crear esta red social en Internet. El proyecto nace con cuatro socios veinteañeros en noviembre de 2005 y la web se lanza a finales de 2006. De momento Tuenti es toda una referencia en Social Media y la compañía esta integrada por empleados que tienen una media de edad de 29 años. A continuación Harlem Shake de Tuenti:

 

Algunos puntos de la conferencia muy interesantes del valor del Social Media:

•Reputación online, cualquiera puede generar contenido. Hay un nuevo modelo de influencia, y las empresas no tienen que pensar en controlar, sino en generar influencia positiva. Las claves son la transparencia, la credibilidad y hacer las cosas bien. El Director de Comunicación de Tuenti, Cristobal Fernández ha mencionado el caso de Toyota y de BBVA como un ejemplo positivo en la gestión de la información. Si tienes una marca piensa en el valor que puedes aportar a las redes sociales.

 

•El poder está con el consumidor. Los consumidores están empezando a poseer nuestras marcas y a participar en su creación. No tenemos el control hay que trabajar para generar influencia.

 

•El social media modifica las relaciones con la política, las empresas... etc, un ejemplo se encuentra en change.org que han posibilitado incluso iniciativas legislativas.