Escoltar-te xerrar

-No et passa que a vegades sents que necessites alguna cosa per omplir-te, per sentir-te ple?
No és que et sentis buit però és com si la natura fes que les ànimes estiguin predestinades a juntar-se i quan ho fan... et sents plena. És la peça del puzzle que el falta a per acabar-lo, aquella peça que creies haver perdut al fons de capsa del puzzle o en el calaix on el guardaves. T’has passat molt de temps fent el puzzle i quan creus que l’has acabat, et trobes que hi falta una peça, que aparentment s’ha perdut. Quan la trobes i acabes els puzzle et sents ple.

–No et passa que quan estàs parlant amb algú que et diu coses interessants et sents ple, satisfet. A vegades, una bona conversa val més que tot plegat.
_No et passa quan poses el cap als pits de la teva mare que et recorre un passigoieix pel cos impressionant?_

_No et passa que quan escoltes el cor d’algú que estimes et ruboritzes i et fa vergonya escoltar-lo, malgrat que t’agradi el batec?.
Repetiries l’escena una i altra vegada, em refereixo a ser oient d’un bon orador.
Sense pensar amb la finalitat, sense pensar en el fi últim. El mitja per arribar al fi ( la felicitat) et serveix momentàniament per alcançar la felicitat, la llum del sol ha penetrat en una de les ànimes. I ara ja ho pots veure tot amb una coherència momentània.

Ara tot t’he sentit. Perquè t’he sentit xerrar.

Hem d’eliminar el desig diu Buda.
Perquè fruit del desig, només surt el desig.