Blogia
@MariaColomaMM

Premis narrativa

L'escriptor Gabriel Janer Manila col·labora en el videobook de la meva primera novel·la

L'escriptor Gabriel Janer Manila col·labora en el videobook de la meva primera novel·la

Retrobament amb l’escriptor Gabriel Janer Manila anys més tard d’haver guanyat l’Accèsit de Castellitx al 2001

Les humanitats i el periodisme ofereixen la oportunitat de cercar històries a la vida real i per això vaig continuar en aquest camí i sempre he creat històries de ficció. Vaig guanyar concursos de narrativa a Llucmajor i a la meva Universitat, fins que a l’any 2009 vaig quedar finalista dels relats Bellver i vaig obtenir el primer premi al certamen de narrativa de Castellitx. Arran d’aquest concurs, vuit anys més tard, em vaig retrobar amb l’escriptor Gabriel Janer Manila. A dia d’avui gran amic. Ell ha col·laborat recentment en el videobook realitzat per Gemma Puri i Sandra Cristiansen d’una novel·la que he escrit (a la imatge es veu un fotograma del video). La historia  transcorre pels carrers de Pere Garau, Jacint Verdaguer, Manacor i S’Arenal. Encara em falten algunes coses per acabar de decidir, entre elles confirmar el títol de l’obra, dubto entre "Ànima lliure o "El vermell de l’ànima". De moment vaig a montar en breu les imatges enregistades per Gemma Puri i Sandra Cristiansen a Bulgària. Consider que és molt important un blog perquè es nodreix dels comentaris de la gent, així que aniré informant de cóm avança tot plegat. Si has llegit fins aquí no dubtis en fer-me arribar la teva opinió.

El escritor Gabriel Janer Manila colabora con el videobook de mi novela. Reencuentro con el escritor años más tarde.

Las humanidades y el periodismo ofrecen la oportunidad de buscar historias en la vida real y por eso continué mi camino en este sentido, creando siempre historias, algunas de ficción. En este recorrido gané algunos concursos de narrativa en Llucmajor y en mi Universidad, hasta que en 2009 quedé finalista en el certamen de relatos de Bellver, también gané el primer premio en el certamen de narrativa de Castellitx. A raíz de este concurso, ocho años más tarde, volví a ponerme en contacto con el escritor Gabriel Janer Manila. A día de hoy gran amigo. Él ha colaborado en el videobook de una novela que he escrito recientemente y que se desarrolla por Pere Garau, Jacint Verdaguer, Manacor y S’Arenal. Todavía me faltan algunas cosas para acabar de decidir como el título. Considero que es muy importante un blog porque se nutre de los comentarios de la gente, así que iré informando de cómo avanza la cosa para recibir algunas sugerencias y consejos. Si has leído hasta aquí no dudes en hacerme llegar un comentario.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

L'escriptor Gabriel Janer Manila em va entregar el premi Accèsit de Castellitx al 2001

L'escriptor Gabriel Janer Manila em va entregar el premi Accèsit de Castellitx al 2001

Una manera d’encoratjar per continuar escrivint històries

 Al 2001 quant era una adolescent que feia batxiller vaig guanyar l’Accèsit al concurs de narrativa de Castellitx, llavors vaig conèixer a l’escriptor Gabriel Janer Manila. Acabava de venir d’un viatge a Praga on vaig poder conèixer la casa de Kakfa i el museu, sentir la seva obra més real. I és que la literatura sempre m’ha servit per refugiar-me dels moments difícils que hi ha a la vida, de descobrir nous mons i horitzons. Des de llavors l’escriptor, Gabriel Janer Manila em va dir que m’apadrinaria amb la literatura i que continuàs. Aquestes paraules varen fer que continuàs escrivint històries breus, algunes d’elles premiades a diferents concursos.

 Gabriel Janer Manila me entregó el premio de narrativa Accèsit de Castellitx en 2001

En el 2001 cuando era una adolescente, que cursaba bachiller gané el Accèsit en el concurso de narrativa de Castellitx, fue entonces cuando conocí al escritor Gabriel Janer Manila. Yo venia de mi viaje de estudios de Praga, donde tuve la oportunidad de conocer la casa de Kakfa y el museo. De un sueño fuí a otro sueño porque nada más llegar me esperaba la noticia de que había ganado este premio. La literatura siempre me ha servido para refugiarme de los momentos difíciles que hay en la vida, de descubrir nuevos mundos y horizontes. El escritor, Gabriel Janer Manila me animó con la literatura y a continuar escribiendo. Sus palabras hicieron que no parase de escribir historias breves, algunas de ellas premiadas en diferentes concursos.

Amor idealitzat

 

Poesia: desitjos



A la distancia de sentiments llunyans

Darrera els seus cabells

S’amaga

embolicada per una tela de vidre

Amb por de descobrir-se

Treure’s la tela

Camina somiant

Es demana per prínceps reals

Evocant castells sense nom


Ella:

- quan vendrà a cercar-me?

Al refugi de la seva multitud espera un Tirant

Que la vengui a estimar

Del món incomprès

Ara

S’amaga darrera la tercera persona

- Si! Som jo!


Amor consumit

 La sang de l’amor li ha ferit

Dionis anhelava beure, més, del seu perfum

Bacus est

Afroditas sunt

Història d'amor al Montepio

Història d'amor al Montepio

Fa una ventada forta que s’endú tots els papers i fulles que hi ha pel carrer. En Rafel passa per davant el Montepío, que roman baix l’amenaça d’haver de tancar. El cartell de defora que anuncia els partits de futbol que es veuen al local es mou i pega cops forts a la paret. En Rafel recorda el temps passats a Santa Catalina, abans que Palma assumís la barriada, quant aquesta era una zona industrial. Evoca el Mar y Tierra, El Montepío, les festes, el cinema, els cafès...

Tot forma part d’una identitat i d’unes arrels que han caracteritzat la zona durant anys. En Rafel creua el carrer i mira la gran pedra amb una placa en homenatge al Montepío, a damunt la voravia entre els carrers Fàbrica, Cotoner i Comte de Barcelona. És pràcticament l’únic homenatge a la institució, creada el 1894 per ajudar a les vídues i als enterraments a través de les quotes dels socis. Tota la barriada n’era soci, ara només en queden tres-cents, tots d’edat avançada i sense relleu generacional. En Rafel, de gairebé vuitanta anys, toca la pedra i la mira admirat, pensa que els inicis ja no els va veure, però sí el seu pare, que va ser un dels fundadors del Montepío. Al principi la institució es situava a l’actual bar can Ripoll. En Rafel observa les llums de colors a damunt la porta d’entrada del bar. Una al·lota passa pel seu davant i el saluda, li aixeca el cap. Continua caminant fins que arriba a casa seva, entra i la seva dona el saluda des del segon aiguavés. El vent es filtra per la xemeneia i mou el foc. La seva dona, na Roser li mostra un conjunt blau de falda i americana.

-t’agrada?- Observa la seva dona, que ha envellit amb ell, i li fa una besada al front: -Si que m’agrada estaràs molt guapa... ja ho saps!-

No hi ha hagut cap any que no anassin a ballar. Esperen la cita amb il·lusió, i cada vegada que hi van els pareix que tot és igual que la primera vegada. En Rafel observa els grans ulls verds de na Roser, les celles perfilades amb un llapis negre. No hi té pels. Ell es va a vestir i minuts després anuncia que s’ha arreglat i comença a tancar les portes de la casa. Els dos surten de la casa i es dirigeixen al ball del Montepío. Avui, el local és ple. Hi ha els mateixos mobles que antany, però les fileres de seients on es posaven les mares han donat pas a taules i cadires on la gent es pot asseure. Abans hi havia actuacions musicals, la coral, balls regionals, jocs de cartes, obres de teatre i moltes rialles. L’únic que en queda és la coral d’Arraval de Santa Catalina i les rialles, que moltes vegades són en clau irònica en veure que als joves ja no els interessa la institució. El temps passa i el Montepío gairebé queda com l’essència d’allò que va haver-hi a la barriada. Són en total 115 anys d’història de l’associacionisme de la barriada, i els que ho conserven són els néts dels fundadors. Amb l’estimació per les coses viscudes, la institució que un temps suplia la seguretat social sobreviu gràcies a les subvencions i a l’amor dels qui gairebé s’hi han criat, com en Joan Pujades, de noranta-cinc anys, calb amb els ulls negres. Cada dia, quan s’aixeca, va al Montepío. No ha passat ni un dia des dels seus deu anys que no hi vagi. -què serà del Montepío?- demana en Joan Pujades a en Rafel quan el veu entrar

-No sé què faré si el tanquen!- Afegeix.

-Has vist el diari avui?-li mostra per la plana on hi posa que “el Montepío és a punt de tancar-se”. -ja l’he vist Joan- respon en Rafel amb llàstima pel futur incert. A la primera plana hi posa “El Montepío és patrimoni de Palma, la institució amenaça amb haver de tancar les seves portes a principi d’any”. En Rafel que forma part de la directiva s’aferra amb força al tipus de contracte de lloguer, i demana cinc anys més als propietaris per estar al local.

-les coses estan igual Joan, estic negociant amb els propietaris!-

Entren al Montepío i veu les cadires que hi ha a la sala, pràcticament les mateixes que fa setanta anys. Les mira i recorda que a les cadires col·locades en cercle s’hi asseien les dones que aplaudien i reien. A la primera fila estaven assegudes les al·lotes joves, al darrera hi havia les seves mares que els donaven els vistiplau quan algun jove els treia a ballar. En cas contrari no podien fer-ho. Només veure la pista de ball en Rafel recorda el seu primer ball amb na Roser. Ella anava radiant, s’havia posat un vestit blanc amb flors blaves cosit per la seva mare. En Rafel l’observà amb recel des de la pista i desitjà estar a prop d’ella. No era la primera vegada que la veia, ni que es trobaven al local, s’havien vist en varies ocasions per la barriada, però no havien xerrat mai. Els dos tenien vint anys acabats de complir. La sala estava repleta de gent jove que ballava. La banda de música de la barriada de Santa Catalina tocava. Les rajoles eren negres i blanques, però no es veien de tants ballarins que hi havia. El calor del cos de na Roser evaporava la colònia, i l’essència aromàtica de la lavanda es sentia fort en els seu cos. Na Roser observava embadalida en Rafel i es girava a la seva mare per preveure la seva resposta. -Mama, aquell d’allà... és en Rafel!- Li va xiuxiuejar a l’orella -M’agradaria que em donassis permís per ballar amb ell! -Ja el conec en Rafel... però en Josep m’agrada més per tu- li va reprendre en veu baixa la seva mare. La filla va fer que no amb el cap a manera de sentència.

En Rafel estava nerviós. Havia vist a na Roser xerrant amb la seva mare, però no sabia si li donaria l’aprovació. Ell s’acostà a ella i li allargà la mà. La banda de música començà a tocar Maria de la O. La mare mirà a la seva filla, i li va fer que si amb el cap. Li donava permís. En Rafel l’agafà de la mà i la dugué a la pista. El ball era llavors sinònim de les temptacions més prohibides. Un home al centre controlava si era decent la manera com les parelles s’aferraven: si es tocava massa la cintura, si aprofitaven algun moment per tocar més del compte, si les mans pujaven massa. -baixa una mica aquest braç!- li digué l’home del centre, en Joan a en Rafel només començar a ballar la cançó composta per Salvador Valverde i Rafael de León. Ell immediatament obeí, conscient que sinó ho feia els prohibia continuar ballant. -Estic content que hagis volgut ballar amb mi!- Els dos varen riure. Ell va sentir ganes d’abraçar més na Roser, i d’agafar-la completament per la cintura. Però sabia que si ho feia, l’home que els controlava no els deixaria ballar més. Darrera la barra del bar amb rajoles hidràuliques, en Joan Pujades, llavors un jove, preparava copes de cava i xampany per brindar quant s’hagués acabat el ball.

-On has aprés a ballar tant bé Roser?- Li va demanar en Rafel. Observà a l’home d’enmig de la pista, i al veure que no els mirava abraçà amb suspicàcia a na Roser. Ella s’empegueí, però consentí i rigué:

-Vaig aprendre a ballar a ca na Pates!- Respongué ràpid. -Tothom hi va... però ningú balla tant bé com tu... basta mirar a la resta de joves!-

-tornaràs a ballar amb mi?... La cançó s’acabà i en Rafel intuí a manera de pronòstic que aquell havia estat l’inici de la seva història d’amor.

Avui els dos riuen, saben que tornaran a ballar al ritme de melodies passades, però seixanta anys més tard la sala és plena de gent major que va arreglada i evoca la seva joventut. Els més joves ara són els néts i els fills que miren com els seus avis ballen, i al mateix temps reviuen la seva història d’amor.

Relat finalista Concurs Bellver 09

Relat finalista Concurs Bellver 09
Bellver

Con textos de Maria Coloma Mairata Munar

Na Joana espera per pagar a la barra del bar. Al costat, un pare i un fill xerren del seu barri i no pot evitar escoltar:
– Idò, quan morí s´inquilí... N´Andreu, jo vull vendre sa casa de Pere Garau!
– Me pareix perfecte! – respòn el pare –. Sa teva germana no vol l´habitatge de les cent cases!
N´Andreu fa prop de vint anys que ja no pot escoltar cap conversa amb claredat. Cap als seixanta va començar a perdre el sentit de l´oïda, i ha arribat un punt on només percep vibracions. El sol brilla i comença a fer calor. N´Andreu surt al seu portal i observa tot el que l´envolta amb una serenor absoluta. El carrer és ple de cotxes a cada banda. Al davant, veu com el seu veïnat Joan ha acabat de pintar el llevafang de ca seva de color verd. S´acosta per veure com li ha quedat. En cada moviment que fa, l´acompanya na Nuca, una cussa petita de color blanc, que té des de fa deu anys. N´Andreu torna cap a ca seva i se creua amb un grup de nins xinesos. –Pareix mentida com ha canviat el barri!– reflexiona.
Enmig de les finques de pisos de Pere Garau s´alça un petit poblet de cent cases. Varen ser construïdes per un grup de carters cap a l´any 1923. Les varen sortejar entre la gent humil que després pagaren una quota de dues pessetes per setmana. La màgia que s´amaga en aquests habitatges es mostra intacta. Però ara les noves generacions pareixen no valorar-ho. Els habitants actuals lluiten perquè les seves cases no se converteixin en reclam d´especuladors.
N´Andreu està de lloguer i paga cent euros al mes. Na Joana, que és veïnada de la zona, toca a la porta. N´Andreu surt amb na Nuca. Els dos comparteixen cada dia el diari.
–T´he duit el diari! –afirma na Joana, que allarga les mans i li’l dóna.
–No li hauràs llevat pàgines? només te´n pagaré la meitat!


L'obra

  Al poble els més grans coneixen la història d’en Damià. Amb vint-i-cinc anys pareixia molt més gran, ja que no li restava cap pèl al seu cos. Ni tan sols a les celles. Els més menuts havien sentit explicar que aquest home havia tengut un gran trauma en temps de la guerra civil. Però na Joana, una veïnada seva de sis anys encara no havia sentit explicar anècdotes sobre ell.

Un dia, la mare de na Joana, una dona jove d’uns 30 anys caminava amb ella pel carrer Nou i quan van passar per davant ca’n Damià, va sortir un moix del forat de la porta. Era un siamès petit.

_Mira mama un moixet!_

_Agafa’l no fos cas que l’atropelles un cotxe!_

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

"Una llum" fragment de l'obra que guanyà accèssit al 2001 al Castellitx

 Fragment:

Na Maria està asseguda en una butaca, a l’estudi del seu pare, està mirant uns papers que hi ha al seu davant, estan escrits amb unes lletres petites i allargades.

Agafa un full, l’intenta llegir, sent que no li pertany i el deixa a damunt la taula, sap que aquests fulls formen part de la vida del seu pare.

Quan na era petita, el seu pare començà a escriure un diari. No ho explicà a ningú que havia reprès un costum adolescent que va deixar, perquè la seva germana ho va mostrar a tots els veïns. Ell es va sentir exposat i vulnerable, es va arrepentir d’haver confiat la seva vida a uns papers.

Escrivia la seva vida en un paper; el que pensava, el que vivia i els seus somnis, sempre esperant d’ells un corresponent a la realitat.

Na Maria tenia curiositat pel resultat de tantes hores a dintre l’estudi. Abans de dormir escoltava com el bolígraf tocava el paper suaument i avançava. El seu pare escrivia tot el que se li passava pel cap ràpidament perquè sinó ja no ho recordava amb la mateixa intensitat. El que havia escrit era una explosió d’espontaneïtat, la revolució dels seus pensaments.

Na Maria es dormia mirant la llum que es veia per davall la porta.

Escoltava cadascun dels moviments del seu pare amb el silenci més absolut, mirava cap als sòtil amb els ulls tancats, es tapava amb el llençol, sentia si xerrava amb algú, si tossia. Sempre es dormia amb el llum encès.

(...) Na Maria es va espantar molt, va ficar el cap davall el coixí, pensant que qualsevol cosa li podia haver passat. La seva mare no deixava de cridar, es passejava amunt i avall cridant i dient coses que na Maria no aconseguia entendre, entrava a les habitacions dels nens cridant que s’aixecassin i baixassin a la cuina. Na Maria sabia que a ella no la cridarien, era massa petita per..., Déu sap què.Va treure el cap de davall el coixí i com una nina valenta va botar del llit, es va eixugar les llàgrimes i va anar cap l’estudi, per veure si el seu pare s’havia oblidat d’encendre la llum.

Els premis Castellitx varen començar a l'any 1969

Els premis Castellitx varen començar a l'any 1969

Accèssit als premis Castellitx

Accèssit als premis Castellitx

Al 2001 vaig rebre de les mans de l’escriptor Gabriel Janer Manila l’Accèssit dels premis Castellitx amb l’obra narrativa "Una llum".

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Al 2009 vaig rebre la rosa d'or dels Premis Castellitx en narrativa

G. R. PALMA. El sábado se reunió en Algaida el jurado de los Premis Castellitx, integrado por Pere Fullana, Gabriel Janer Manila, Pere Mulet, Antoni Vidal Ferrando, Joan Capellà, Maria Josep Mulet y Agustí Torres, para decidir los ganadores del certamen, que este año ha contado con la participación de 162 trabajos en cinco categorías.
El XXXIII Premi de Poesia, dotado con 600 euros, fue para Honoraràs la por, de Josep Fàbrega; mientras que el de Narració Curta recayó en I... quatre de Maria Coloma Mairata, de Algaida, con un accésit de 150 euros para L´emigrant, de Pep Toni Brotons.
Crónica des saborino, de Aina Dols, de Palma, obtuvo el Premi Llorenç Móra de Poesía Popular (glosat), dotado con 600 euros.

 


El Premi d´Investigació fue para Miquel Barceló, mestre del retaule major de l´església parroquial d´Algaida, de Catalina Maria Martorell.
En Fotografía, el premiado es Antonio Server, por Escar de ses Covetes, mientras que El país de los Nicas obtuvo el accésit. Además, hubo menciones especiales para sendas obras de Roberto Milán y José Ramón Moreno Fernández.
Los premios se entregarán en la Nit Algaidina de la Cultura, el lunes a las 21 horas en la iglesia local.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres