Converça amb Víctor Pallejà de Bustinza és islamòleg i especialista en el món àrab

Entrevista amb Víctor Pallejà de Bustinza és islamòleg i especialista en el món àrab, llicenciat en Filologia Àrab per la Universitat de Barcelona, diplomat i doctorat en Història de les Religions per la Universitat de la Sorbona i especialista en Història del pensament de l’Islam i en Filosofia medieval. Actualment és professor de la Universitat d’Alacant, de la Universitat Oberta de Catalunya i de l’àrea de cultura clàssica i multiculturalisme de la Universitat Internacional de Catalunya. Ha traduït l’antologia Les il•luminacions de la Meca d’Ibn Arabî.

 -Qui millor per demanar-li que es sent quan va a Iran i que ens expliqui sobre el país, donat tots els comentaris que hi hagut al país, fruit de les caricatures de Mahoma.

-Sí, el que passa és que no és primer país que he conegut amb gran diferencia cultural, però encara així em va sorprendre. Es conserven gaire bé les tradicions culturals, molt més que en altres països, i sobre tot qüestions educatives i de protocol. El protocol es manté d’una manera molt ferma, i això es bastant impressionant. Després perquè és un sistema “iranocèntric”, és un sistema completament autosuficient i això també impressiona. Molts llocs a on altres sistemes culturals han penetrat fort, encara que allà hi ha molta curiositat i és tradueix molt, utilitzen sistemes que venen de molt i molt lluny i és senten segurs d’ells mateixos. Es saben molt bé el material, coneixen totes les lleis, A vegades es fa complicat perquè sempre volen tenir la raó en un cinquanta per cent de les coses i no sempre se’ls hi pot donar, però tampoc els hi pots colar un gol fàcilment. El pots mirar cara a cara en moltes tradicions, però en altres llocs, malauradament el enfrontament cultural és molt gran, i ha problemes d’esquizofrènia cultural, biculturalitat, allà tens una cultura molt diferent, que s’aguanta força d’en peus, així tothom està de genolls, però estan disposats a mantindre i a donar la seva pell, i això fa pensar. Allà el diàleg de les cultures s’ho prenen seriosament, mentre que aquí ningú pensa que serveixi més que per accelerar la globalització. Vull dir, això és impressionant. L’Iran és molt Iran: és un país enorme, amb una densitat cultural extraordinària. Continuen jugant a escacs, és coneixen la seva estratègia i es coneixen bé els materials. Hi ha societats que es creuen molt superiors, allà poden rebre lliçons sobre moltes coses. Ells tenen un etnocentrisme potent. Els europeus s’auto-inculpen molt, es pensen que son els pitjors del Planeta i a vegades no pensem que hi ha altres sistemes més compactes i més inexpugnable del que semblen a primera vista. A vegades, es concedeixen massa virtuts als altres. Al Iran son 15 milions d’habitants, és inhumà, i encara així es manté una humanitat bastant considerable, això també és una cosa que fa pensar bastant. El que passa és que hi ha que veure fins a on pot aguantar l’ésser humà creant megalòpolis, allí és poden recórrer hores i hores de taxi sense sortir de la ciutat, i és curiós, això és la modernitat més moderna. Hi ha que canviar molts de referents en aquestes situacions, és curiosament una vida cultural a on hi ha una curiositat, hi ha de tot, lo millor i lo pitjor, és un fenomen molt comú i alhora fatiga extremadament, és molt impressionant. Es l’únic país que es gasta diners per fer jardins, té una certa sensibilitat: això en el món àrab és inexistent, es tracta a la gent infinitament pitjor, i aquí hi ha un sentit, a part d’un tercermundisme ideològic, populisme,... al capdavall hi ha una idea de humanitat, i això no sé si ho podria dir tothom. Fins i tot a l’extrem orient, a Xina això no existeix de cap de les maneres, això és el que fa que Iran sigui una cultura occidental. El que passa és que els que tenen una cultura occidental diuen que fan això i a la pràctica ho fan però molt feblement. Hi ha moltes coses que s’han de repensar amb molta cura, perquè a més parlem de tot l’Estat, no només de les classes afavorides. A Iran tenen un sistema molt popular, molt més que en altres països. Hi ha moltes paradoxes. Ara amb l’11 de setembre s’han parat molt les coses. Se’ls ha de conèixer molt més a fons, i quan veus periodistes que no surten d’un hotel de luxe en una setmana i que entrevisten només al “tio” que es troben al “hall”, no fan més que dir barbaritats. s a fons. Això només passa a casa nostra. Ells venen i aprenen la nostra llengua, hi ha molts tertulians que ho demostren, a més, són ells els que ens lleven el nostre lloc de treball... Hi hauria d’haver cartes al director a on ens preguntéssim qui és l’indocumentat que se n’ha anat a cobrir la noticia. A la resta de països europeus surt un especialista que parla del tema, i aquí això no passa. És molt indignant lo de la premsa, això de que vagi a pitjor, vull dir. A Iran, a més, és a on menys el que es veu és el que passa, hi ha pantalles i pantalles per el que ha de passar la realitat, hi ha els que mouen els fils, hi ha clans, i això és el que fa que no vegem les dues parts. Des de España, es parla de l’Iran con a “República teocràtica” què vol dir aquí teocràtica, i què vol dir amb un sistema democràtic. S’ha d’estudiar a on està aquí la part de teocràcia, és molt discutible, a més, una república i la teocràcia són dues coses contraries. Suposo que això és com a conseqüència del estereotips.