Blogia
@MariaColomaMM

Periodismo

Un dibujo realizado en Ciudad Antigua, Nicaragua con destino Mallorca

Un dibujo realizado en Ciudad Antigua, Nicaragua con destino Mallorca

Parte de la tripulación de Iberia Líneas Aéreas del avión Costa Rica-Madrid con el dibujo que hicieron los niños del Mojón I de Ciudad Antigua. Este dibujo pronto estará en Mallorca después de un largo viaje en avión, que empezó en Nicaragua (Ciudad Antigua) hasta llegar al C.P Bartomeu Pou de Algaida. Espero que los niños de Algaida, Mallorca también pinten un dibujo con su escuela para que los alumnos/as del Mojón puedan conocer la escuela del C.P Bartomeu Pou. Forma parte del proyecto solidario impulsado por el Ayuntamiento de Algaida y el Fons Mallorquí de la Solidaritat. 

Apatiquí, comunidad rural de Ciudad Antigua

Apatiquí, comunidad rural de Ciudad Antigua

Foto: Residentes en Apatiquí, alumnos de la escuela. 

Apatiquí es una de las comunidades más pobres de Ciudad Antigua, aquí he impartido un curso de lengua y hemos realizado un mini-informativo. La escuela que tiene dos aulas donde asisten más de 40 alumnos hasta hace poco ni existía. Apatiquí, es una comunidad situada a una hora de Ciudad Antigua en motocicleta por unos caminos de piedra impracticables. Sólo se puede llegar con 4x4 o con moto de cross. Los habitantes de las comunidades tienen lo mínimo, viven en situación de extrema pobreza y cuando van a Ciudad Antigua, donde compran productos básicos tienen que caminar durante tres horas.

La belleza del paisaje es impresionante, creo que tal vez es lo más bonito que he visto nunca en todos mis viajes. Un sitio que tal vez podría equiparse al paraíso si en realidad existe. La brisa que hay, el aire puro, el ruido y la maravillosa sensación de quietud invita a sentarse y meditar. Es tal la magnitud del paisaje que la persona humana se siente tan pequeña al lado de esas montañas. 

Allí han conseguido una pequeña ermita donde pueden rezar y una vez al mes va el sacerdote a dar la misa. Mientras conversamos comienza una pequeña tormenta y se percibe en el tejado de zinc. Ante las adversidades del clima que pueden afectar a sus casas responden: - Gracias a Dios tenemos un día más, mañana está por ver!-

Realmente sólo tenemos 24 horas por delante cada día y mañana nadie sabe que puede pasar, pero este pensamiento también los ha hecho esclavos, hasta el momento, de creer que la educación no era importante para sus hijos, sino que era mejor ir al campo a sembrar los frijoles machete en mano.

Entre el territorio montañoso se alzan zonas sembrados de frijoles y maíz, prácticamente de lo único que sobreviven. Sus casas constan de una rudimentaria cocina de fuego, las paredes son en muchas ocasiones simples palos puestos en fila, bien atados y con un techo de zinc. Algunos de los proyectos donde el Fons Mallorquí y el Ayuntamiento de Algaida han intervenido es en la mejora de las casas. Una labor muy importante en la zona. Creo que poco a poco la mentalidad de la importancia de la educación cambia en las comunidades rurales, se hacen pequeños pasos para un gran destino final: dotar de buenas accesos a la comunidad, que las casas puedan tener electricidad, paredes de ladrillos, la creación de un mercado... unos objetivos que necesidad de la cooperación, a través de las becas con el Ayuntamiento de Algaida 5 niños de Apatiquí han podido tener su uniforme, sus libros y su mochila.

En Nicaragua, como en casa

En Nicaragua, como en casa

“Todo gran camino empieza con un paso” (foto aeropuerto PMI)

Siempre dudo del momento en el que empieza un viaje, si es en el momento preciso en el que tomamos la decisión de alcanzar ese destino, o cuando empezamos a poner cosas en la maleta.

Llevo unos días pensándolo y me doy cuenta de que el viaje empieza cuando decidimos ir a ese lugar, en mi caso Nicaragua. Las preguntas hacia lo desconocido es lo que me más me gusta de viajar, las sensaciones que me provoca el conocer un lugar distinto al que no estoy acostumbrada.. Si lo que me he imaginado y he leído en guías de viaje se corresponde a lo que me voy a encontrar...

Me da la sensación que el viaje empieza días antes, en el momento de la planificación. En el caso de mi viaje a Nicaragua ha empezado meses antes, al presentar un proyecto educativo de cooperación a través de una beca al Ayuntamiento de Algaida y del Fons Mallorquí de la Solidaritat.

Hay tantas cosas en común, pero sobretodo la que hace que el viaje sea más fácil desde luego que es el idioma en común, nada más llegar ya me siento como en casa. La única percepción de que estoy lejos de Mallorca es cuando el taxista me pide que explique cosas de mi país y lo ubica justo al lado de Italia. Aunque a mi hasta la música que ponen en el taxi me resulta familiar con el grupo Aventura, de bachata, de origen dominicano, en Nicaragua también se escucha como en España. Yo lo conocí por mi amiga Laia, mallorquina y gran amante de la bachata.

Me encanta viajar porque me siento libre y además facilita ponerse en el lugar del otro, abrir la mente y te hace ser consciente de que formamos parte del mismo mundo y que la única frontera que existe es el mar.

Precisamente entre el objetivo del proyecto está buscar a través de la fotografía el nexo común de dos pueblos pequeños separados por el Océano Atlántico a nivel de oficios, vida cotidiana y historias. Se trata de los habitantes de Ciudad Antigua (Nueva Segovia), en Nicaragua y los habitantes de un pequeño pueblo del centro de Mallorca, Algaida, que están unidos en un programa de cooperación.

Llevo unos 40 mapas, tal y como me sugirió mi amiga Cata, para explicarles a los niños de las escuelas donde voy a impartir clases el trayecto que he realizado, salida de Palma, con destino a Madrid y de aquí a Nicaragua volando por Cáceres, Lisboa, Madeira, el Océano Atlántico, Caracas, Panamá, San José, donde he parado en tránsito, y finalmente Nicaragua.  

Records de la història de Titoieta Ràdio

Records de la història de Titoieta Ràdio

La imatge de l'Agrupació Fotogràfica d'Algaida de les fotos de Catia Perelló i Jerònia Pou.

A la revista municipial el saig al 1988, a l’octubre, s’anunciava que a principis del mes de novembre la ràdio estrenaria nou estudi, situat a la Casa de la Vila i estrenarien nous equips tècnics.

 “Aquest full és per escoltar”

T- Titoieta ràdio es va presentar al públic diumenge dia 16 d’octubre a la portassa de Can Falconer, al Carrer del Rei. La presentació de la programació i de la gent que la realitza va començar a les 9.30 del vespre i varen ésser molts els amics de la ràdio que assistiren a l’acte.

I- Il·lusió i imaginació no manca als membres de Titoieta ràdio, i no va mancar en Jaume Falconer, que va dissenyar el muntatge audiovisual que va servir per veure per primera vegada la ràdio en colors.

T- Tothom va poder provar el cocktail que havíem preparat: aigua de València, que quant en beus un parell de cope et poses ben content. Ben contents ens agrada que vos poseu quan sintonitzau Titoieta ràdio.

O-Oients i ràdio són paraules màgiques i sempre van plegades. L’acte de dia 16 era una festa de la ràdio, però també era la festa dels oients.

I-Imatges de 21 cercles aparegueren a les pantalles instal·lades al local, quan es va presentar la carpeta serigrafies d’en Jaume Falconer i n’esther Llompart, editada per Edicions Atàviques de Llucmajor; durant la festa aquest col·lectiu tengué a la venda tota la seva producció.

E-És la música una part fonamental de les emissions radiofòniques i no podia faltar a la festa. La darrera part de l’acte va estar animada p’en Miquel Brunet d’Els Valldemossa i en biel Torres de s’Orquestrina.

T- Titoieta ràdio és un lloc d’encontre i la festa també ho va esser. Allà es varen trobar des de representants d’entitats culturals i recreatives fins a representants de tots els partits polítics. També ens visitaren amics d’altres pobles i sortint de la ruta de la ceba ens visità en Raphel Pherrer, que acabava de deixar TVE on havia mesclat un dels seus programes.

A- A tots els que vengueren i tots el que ens escoltau, ja sabeu on ens podeu trobar....  

1.267 visites al meu canal de youtube

El meu canal de youtube ha rebut 1.267 visites. Té un total de 20 vídeos que mostren un resum d’editats, insitus, directes i part de la feina feta a Televisió de Mallorca. També es pot consultar l’entrega de premis al concurs narrativa Castellitx 2009 (més de 300 visites). Hi ha hagut 143 reproduccions al video Maria Coloma Mairata presenta informatiu televisió de Mallorca. 

 

Palma, restauració, rehabilitació- Passat i present, El Terreno i Pere Garau:

I per què no passejar per Palma, a través de la barriada del Terreno. Una passada nostàlgica al seu passat.  Dolors Besné i el seu germà han publicat un llibre que parla de la barriada, “una passejada pel Terreno”. En aquest hi apareixen anècdotes que haguessin pogut canviar el curs de la història mundial, personatges famosos com Camilo José Cela, Rubén Dario que varen viure a la barriada, de fet encara hi ha els habitatges (es poden conèixer a través de la ruta que proposa el llibre). 


I després del Terreno, per què no anar cap a la barriada de Pere Garau per conèixer un passat recent, segle XIX, a través de la Clínica Valdés, ubicada al Carrer Antillón número 37 i restaurada per l’arquitecte Óscar Fernández. 

Es poden trobar vídeos sobre el projecte de Ses Fontalles, entrevista a Jaume Font després de les eleccions del 2011 i diferents temàtiques.


"La noblesa de la illa ha estat fidel al seu idioma, a diferencia de la catalana i la valenciana"

"La noblesa de la illa ha estat fidel al seu idioma, a diferencia de la catalana i la valenciana"

Titoieta Ràdio ha entrevista a l'escriptora Antònia Sabater autora del llibre "Els senyors de Palma, Història Oral"

La Filòloga i autora del llibre “Els senyors de Palma, Història Oral”, va entrevistar per la seva tesis doctoral a 24 nobles palmesans, tots majors de 65 anys i amb un parlar particular, un “sociolecte” amb paraules pròpies que els identifiquen com aristocràtica. Pots escoltar l’entrevista a partir a través de la pàgina web de Titoieta Ràdio. Aquesta obra d’Antònia Sabater neix a partir de la seva tesi doctoral, Història oral d’una classe social: els senyors de Palma, llegida a la Universitat de les Illes Balears l’any 2010 tot usant la tècnica d’entrevistes a aquest estament noble a fi de caracteritzar llur parla. La noblesa mallorquina ha conservat una parla noble o senyora que, juntament amb el mallorquí de trona, ens forneix un llenguatge de bella factura, ric en lèxic i amb paraules pròpies que l’identifiquen com a classe. El llibre el podeu trobar a la pàgina web de Documenta Balear.

A partir d’aquest llenguatge, descobrirem tot un món, vist des del seu jo; així, el sociolecte dels senyors és la punta de l’iceberg de tot un sistema social i cultural, de tractaments, de la casa, el mobiliari, la locomoció, les joies, els costums, la visió d’altres classes socials i llurs varietats lingüístiques. L’estudi de Sabater ens obre les portes a les cases més tancades i barrades de Palma, que, com ella mateixa remarca, constitueixen una illa dins una illa. Els senyors de Palma entrevistats han viscut en primera persona les vivències que ens relaten i han estat testimonis dels canvis vertiginosos que s’han produït al llarg del segle xx: el pas d’una societat tradicional, més tost rural, a una altra de globalitzada i bolcada en la tecnologia.

 

La tesi dirigida pels doctors Joan Miralles i Monserrat i Sebastià Serra i Busquets, qualificada d’excel·lent.

El treball “La parla d’una classe social: els senyors de Palma”, que ha estat dirigit pels doctors Joan Miralles i Monserrat i Sebastià Serra i Busquets, pretén aprofundir en el coneixement d’aquest estament antigament hegemònic a Mallorca que, per causa del seu caràcter endogàmic i tancat, constitueix una illa dins una illa i que ha experimentat una important pèrdua de privilegis durant els darrers dos segles. La recerca ha permès caracteritzar la parla dels aristòcrates, que constituïa un sociolecte i alhora un cronolecte essencialment conservador, correcte, acurat i caracteritzat per una gran riquesa lèxica, amb un gran nombre d’arcaismes i depurat de castellanismes. Es tracta, en definitiva, d’un treball que avui ja no es podria fer, atès que els descendents dels entrevistats no han viscut en primera persona la realitat d’aquest grup social. La recerca ha permès caracteritzar, a nivell formal, els trets característics propis de la parla dels senyors. El seu sociolecte, sotmès també a la variació diacrònica i a la variació diatòpica, té una sèrie de característiques definitòries que afavoreixen la cohesió del grup i la diferenciació de les altres classes socials. Per tant, la llengua és un factor que facilita la identificació dels membres d’aquesta classe: els permet reconèixer-se entre ells i distingir-se de la resta d’individus socials. Informació obtinguda a través de la documentació de la UIB i Documenta Balear. Més detalls de la tesis  en aquest link.

“ M'agradaria que el documental “Som Elles”, que dona veu a onze dones poetes, es projecti arreu de l'illa”

“ M'agradaria que el documental “Som Elles”, que dona veu a onze dones poetes, es projecti arreu de l'illa”

El dia 16 de març el documental "Som Elles" a Barcelona, al Kosmopolis a les 16.30 hores

A la secció de literatura de Titoieta Ràdio  vàrem entrevistar a la periodista Aina Riera, que ha creat el guio del documental “som Elles”, basat en el relat de onze poetes unides per la poesia, la illa i la feminitat, des de Aina Ferrer a Margalida Tous, de Tonina Canyelles a Maite Brazales. A més “Som elles” analitza la historia de la poesia de la dona mallorquina. La periodista Aina Riera ha manifestat el seu interès perquè el documental es projecti arreu de l’illa, ell ha creat una xarxa perquè les onze poetes es coneguin i posin en comú els seus textos en aquest treball audiovisual. Al documental surten localitzacions ubicades al poble d’Alaró, Felanitx i el Far de Ses Salines.

“Som Elles” es tracta d’un documental ple de poesia visual a través de les imatges de Sandra Cristiansen i Gemma Puri.

La periodista Aina Riera explica al programa de Titoieta Ràdio que la idea de fer el documental va sorgir arran de parlar amb la poeta Maria Antònia Massanets, autora del llibre “El Moll de l’Ós”, recentment autopublicat. El documental que es presenta dia 15 de març a Barcelona al Kosmopolis.

A aquest link de Titotieta Ràdio podreu escoltar alguns textos dels poemes i també la banda sonora. A més us podeu descarregar l’entrevista de dissabte 9 cap a les 12.15 hores al dial 108 FM. Si vols escoltar l’entrevista completa al programa de Titoieta Ràdio.  

El documental “tacos de lengua” del realizador mallorquín Angel Galmés verá la luz gracias al micro mecenazgo

El documental “tacos de lengua” del realizador mallorquín Angel Galmés verá la luz gracias al micro mecenazgo

Más de 100 mecenas han apostado por el documental Tacos de Lengua, realizado en México. Mezcla de realidad y de ficción.

El proyecto busca la esencia de la pérdida de un idioma. Según Naciones Unidas, cada dos semanas desaparece un idioma.

Una pelea más, ¿una lengua menos?.Trata del curioso caso de una riña entre dos personas que puede hacer desaparecer el patrimonio de miles generaciones, un idioma.

Maria Coloma Mairata. Tacos de lengua” del realizador mallorquín Angel Galmés, es un documental que se centra en la figura de dos ancianos mexicanos, que a día de hoy son los dos únicos hablantes de una lengua indígena en peligro de extinción. El documental se aproxima a la historia de dos ancianos que después de una discusión dejaron de hablarse, estando ahora peleados, con lo que su variante local del idioma zoque podría desaparecer por completo. Según Naciones Unidas, cada dos semanas desaparece un idioma.

El proyecto, que ha sido difundido a través de verkami con la colaboración de más de 100 mecenas, crowdfunding ha conseguido la financiación necesaria para que el proyecto vea la luz, 7.500 euros. Esta información ha aparecido en IB3tv, diario de mallorca y también en diaridebalears. He tenido la suerte de colaborar con la difusion de la información y como destaca el realizador del documental, Angel Galmés “El proyecto tacos de lengua es un reto, ya que además de estar financiado a través del micromecenazgo, está tratado como si fuese una ficción, pero realmente es real”.

Detrás de “Tacos de lengua” hay cinco años de trabajo para hacer el documental. El realizador mallorquín Angel Galmés está muy vinculado a Méjico, y estando allí explica que le llamó mucho la atención el hecho de que desparezca un idioma, el Zoque Ayapaneco. Además le conmocionó el curioso caso de que una riña entre dos personas pueda hacer desaparecer el patrimonio de miles de generaciones anteriores. Según apunta el realizador “Personalmente, me pongo en la piel de los protagonistas, me entristecería mucho no poder hablar con nadie mi lengua materna. Este ejercicio de empatía me ha permitido ver los motivos y obtener la energía necesaria para emprender esta aventura que hemos venido a llamar “Tacos de lengua”.

A través del documental se deja constancia grabada de la variante tabasqueña del zoque, aportando un material videográfico que tendrá un importante valor histórico y testimonial. El proyecto cuenta con una banda sonora original que indagará en los elementos musicales milenarios de la cultura mesoamericana. Además en el proyecto se abordará de manera testimonial la realidad de los dos protagonistas y habrá entrevistas a expertos lingüistas.

Titoieta Ràdio s'acosta a la poesia mallorquina en veu femenina, a través del documental “Som Elles”

Titoieta Ràdio s'acosta a la poesia mallorquina en veu femenina, a través del documental “Som Elles”

A la secció de literatura de Titoieta Ràdio, aquest dissabte dia 9 de febrer, entrevistarem a la periodista Aina Riera, que ha creat el guio del documental “som Elles”, basat en el relat d’onze poetes unides per la poesia, la illa i la feminitat. En el documental també s’analitza la historia de la poesia de la dona mallorquina. -Cóm una illa pot influenciar la poesia?- Des de Aina Ferrer a Margalida Tous, de Tonina Canyelles a Maite Brazales responen aquesta i d’altres preguntes. Un documental que precisament es presenta divendres dia 8 de febrer a les 19.00 hores a Quars, C/ Parellades, 12, a Palma. L’endemà dia 9, al programa de Titotieta Ràdio al 108 FM a les 12.15 h, podreu escoltar alguns textos dels poemes i també la banda sonora del documental. El contingut també es pujarà a la pàgina web de la ràdio.

Taula rodona a Titoieta Ràdio

Taula rodona a Titoieta Ràdio

La ràdio del poble d’Algaida amb més de 25 anys d’existència està oberta a tothom per realitzar les seves propostes de programes de ràdio. El programa es va emetre per televisió de Mallorca. Aquí es pot veure el video.

Hispania, un vaixell que torna a la mar

Hispania, un vaixell que torna a la mar

Si ajuntam patrimoni, historia i cultura de l'esport de la mar en forma de vaixell en surten embarcacions com l'hispania. Un espectacular iot encarregat pel rei Alfons XIII i que després de 10 anys de restauració per la fundació real Hispania ahir va sortir a la mar des del port de Palma.

 

La real Fundació Hispania de Barcos d'Època va presentar ahir el projecte més important des de la seva creació: la recuperació de l'embarcació “hispania”. Un ambiciós projecte que ha duit deu anys de treball i ha estat recolzat per institucions públiques i privades. Ahir, a l'acte oficial de la seva presentació presidit per la Presidenta del Consell, Francina Armengol, es varen reunir nombroses autoritats entorn al vaixell, junt amb els membres de la seva fundació. L'hispania és un somni fet realitat per una empresa que restaura per a la navegació aquells vaixells especials pel seu interès esportiu.

La fundació hispania ha complit el seu objectiu i l'elegant iot tornarà a competir al camp de les regates presumint d'estampa marina. L'hispania, encarregat per Alfons XIII, va aconseguir moltes regates internacionals i va ser considerat un dels millors vaixells en el seu temps. El disseny de William Fife de 15 metres de llarg tornarà galant, una altra vegada, a les aigües del mediterrani.

Radiografia del periodisme cultural

El periodisme cultural és relativament jove i la seva evolució històrica està marcada per la democràcia. És entre els anys 70 i 80 quan es realitza el canvi que portarà a tots els diaris importants a tenir seccions de cultura.

Rosa Mora, periodista d'El País, creu que el periodisme cultural és crònica del seu temps: "Potser en el seu moment no vam valorar suficientment, per exemple, les que publicava la revista Destino, i ara vistes des de la distància resulten excel·lents per comprendre les claus d'una època".

En una societat a al qual s'acusa de tendència a la banalització, el periodisme cultural intenta indicar una sèrie de valors i punts de referència per fer ciutadans reflexius. Amb tot, hi ha una nova generació de periodistes de prop dels 30, 35 anys que renoven el periodisme cultural. Sergi Doria, periodista ABC, doctor Universitat Internacional de Catalunya, " la rebaixa del llistó qualitatiu en una societat dominada per la banalització i l'infantilisme, porta a associar la paraula cultura a avorriment".

LLàtzer Moix, redactor en cap de la Vanguardia, "els mitjans que no comparteixin interessos comercials amb editorials, aquest servilisme no s'explica de cap manera".

Doria: més que servilisme caldría assenyalar un cert "seguidisme", motivat per la celeritat d'un mercat cultural dominat per la novetat. Amb més de 60.000 títols a l'any. "El periodista ha d'estar especialitzat per diferenciar la palla del gra.

Coincideixen en assegurar que és un mercat ràpid i el periodista ha de fer feina sota la pressió de l'entrega del suplement o de la publicació. Així Rosa Mora, periodista del país pensa que a les seccions de cultural dels diaris els mata l'agenda. Una agenda imposada des de fora per editors, majors de cinema... "Això deixa poc espai i pocs periodistes per a l'elaboració de temes propis. Impedeix tractar, a més, els temes amb la profunditat adequada.

 

Converça amb Víctor Pallejà de Bustinza és islamòleg i especialista en el món àrab

Converça amb Víctor Pallejà de Bustinza és islamòleg i especialista en el món àrab

Entrevista amb Víctor Pallejà de Bustinza és islamòleg i especialista en el món àrab, llicenciat en Filologia Àrab per la Universitat de Barcelona, diplomat i doctorat en Història de les Religions per la Universitat de la Sorbona i especialista en Història del pensament de l’Islam i en Filosofia medieval. Actualment és professor de la Universitat d’Alacant, de la Universitat Oberta de Catalunya i de l’àrea de cultura clàssica i multiculturalisme de la Universitat Internacional de Catalunya. Ha traduït l’antologia Les il•luminacions de la Meca d’Ibn Arabî.

 -Qui millor per demanar-li que es sent quan va a Iran i que ens expliqui sobre el país, donat tots els comentaris que hi hagut al país, fruit de les caricatures de Mahoma.

-Sí, el que passa és que no és primer país que he conegut amb gran diferencia cultural, però encara així em va sorprendre. Es conserven gaire bé les tradicions culturals, molt més que en altres països, i sobre tot qüestions educatives i de protocol. El protocol es manté d’una manera molt ferma, i això es bastant impressionant. Després perquè és un sistema “iranocèntric”, és un sistema completament autosuficient i això també impressiona. Molts llocs a on altres sistemes culturals han penetrat fort, encara que allà hi ha molta curiositat i és tradueix molt, utilitzen sistemes que venen de molt i molt lluny i és senten segurs d’ells mateixos. Es saben molt bé el material, coneixen totes les lleis, A vegades es fa complicat perquè sempre volen tenir la raó en un cinquanta per cent de les coses i no sempre se’ls hi pot donar, però tampoc els hi pots colar un gol fàcilment. El pots mirar cara a cara en moltes tradicions, però en altres llocs, malauradament el enfrontament cultural és molt gran, i ha problemes d’esquizofrènia cultural, biculturalitat, allà tens una cultura molt diferent, que s’aguanta força d’en peus, així tothom està de genolls, però estan disposats a mantindre i a donar la seva pell, i això fa pensar. Allà el diàleg de les cultures s’ho prenen seriosament, mentre que aquí ningú pensa que serveixi més que per accelerar la globalització. Vull dir, això és impressionant. L’Iran és molt Iran: és un país enorme, amb una densitat cultural extraordinària. Continuen jugant a escacs, és coneixen la seva estratègia i es coneixen bé els materials. Hi ha societats que es creuen molt superiors, allà poden rebre lliçons sobre moltes coses. Ells tenen un etnocentrisme potent. Els europeus s’auto-inculpen molt, es pensen que son els pitjors del Planeta i a vegades no pensem que hi ha altres sistemes més compactes i més inexpugnable del que semblen a primera vista. A vegades, es concedeixen massa virtuts als altres. Al Iran son 15 milions d’habitants, és inhumà, i encara així es manté una humanitat bastant considerable, això també és una cosa que fa pensar bastant. El que passa és que hi ha que veure fins a on pot aguantar l’ésser humà creant megalòpolis, allí és poden recórrer hores i hores de taxi sense sortir de la ciutat, i és curiós, això és la modernitat més moderna. Hi ha que canviar molts de referents en aquestes situacions, és curiosament una vida cultural a on hi ha una curiositat, hi ha de tot, lo millor i lo pitjor, és un fenomen molt comú i alhora fatiga extremadament, és molt impressionant. Es l’únic país que es gasta diners per fer jardins, té una certa sensibilitat: això en el món àrab és inexistent, es tracta a la gent infinitament pitjor, i aquí hi ha un sentit, a part d’un tercermundisme ideològic, populisme,... al capdavall hi ha una idea de humanitat, i això no sé si ho podria dir tothom. Fins i tot a l’extrem orient, a Xina això no existeix de cap de les maneres, això és el que fa que Iran sigui una cultura occidental. El que passa és que els que tenen una cultura occidental diuen que fan això i a la pràctica ho fan però molt feblement. Hi ha moltes coses que s’han de repensar amb molta cura, perquè a més parlem de tot l’Estat, no només de les classes afavorides. A Iran tenen un sistema molt popular, molt més que en altres països. Hi ha moltes paradoxes. Ara amb l’11 de setembre s’han parat molt les coses. Se’ls ha de conèixer molt més a fons, i quan veus periodistes que no surten d’un hotel de luxe en una setmana i que entrevisten només al “tio” que es troben al “hall”, no fan més que dir barbaritats. s a fons. Això només passa a casa nostra. Ells venen i aprenen la nostra llengua, hi ha molts tertulians que ho demostren, a més, són ells els que ens lleven el nostre lloc de treball... Hi hauria d’haver cartes al director a on ens preguntéssim qui és l’indocumentat que se n’ha anat a cobrir la noticia. A la resta de països europeus surt un especialista que parla del tema, i aquí això no passa. És molt indignant lo de la premsa, això de que vagi a pitjor, vull dir. A Iran, a més, és a on menys el que es veu és el que passa, hi ha pantalles i pantalles per el que ha de passar la realitat, hi ha els que mouen els fils, hi ha clans, i això és el que fa que no vegem les dues parts. Des de España, es parla de l’Iran con a “República teocràtica” què vol dir aquí teocràtica, i què vol dir amb un sistema democràtic. S’ha d’estudiar a on està aquí la part de teocràcia, és molt discutible, a més, una república i la teocràcia són dues coses contraries. Suposo que això és com a conseqüència del estereotips.

Entrevista Victor Pallejà, professor Universitat Internacional, UOC i Pompeu Fabra

Entrevista Victor Pallejà, professor Universitat Internacional, UOC i Pompeu Fabra

 - Perquè troba tenim tants prejudicis sobre el món àrab? -

-El Islam té una llarga tradició d’enfrontaments històrics que ha creat un nombre important de fantasmes i traumes facin que el món occidental es senti amenaçat. L’Islam ha estat potencia a nivell mundial fins el segle XVII, que no és poca broma, Viena ha estat assetjada dues vegades, etc, etc,. De totes maneres, això no ho explica tot, també hi ha que plantejar-se, jo diria que el del segle XX al pensar que la història s’ha acabat, i que només hi podem trobar un sentit, és a dir, el triomf de les democràcies capitalistes, etc. El fet de que ara hagi sortit una mínima defensa, fa por. Occident es creu vencedor absolut de la història i pensa que la història s’ha acabat, però ara al veure que hi pot haver una tímida revolta al triomf occidental que és aclaparador, mundial, globalitzador, etc, etc, ha generat una sensació de sorpresa que hi ha que relativitzar. La història encara continuarà i donarà molts fenòmens inesperats: no tot està escrit i crec que hi ha una finalitat massa excessiva, vull dir. Cal afegir que a més és té una ideologia molt obscurantista del Islam com anti-occident etc, etc,... Tot això problematitza coses que mirades des de una certa distància, no és que no siguin greus, però es poden comprendre. La premsa no parla de l’Iran, de l’únic que es parla es de si tenen bombes nuclears, encara es parla de la relació Irán-Irak, la contaminació...

-¿No creu que si els mitjans ens intentessin explicar com és aquesta cultura, tan diferent a la nostra, i en tinguéssim més coneixement de causa, també en tindríem menys por d’aquesta que vostè parlava? -Sí, és que bàsicament s’ha de fer un esforç intel•lectual que demana molta reflexió, i tota la premsa actual, es dedica a cobrir unes necessitats del dia a dia que no deixa reflexionar. Caldria recorre a les institucions de reflexió, que son les Universitats i als professionals inter-culturals, que poden explicar qué és el que passa. Això no es fa perquè sobre tot hi ha molta pressa, s’han d’explicar les coses molt ràpidament i els periodistes no tenen ni temps, ni recolzament, per explicar les coses bé. En aquest cas, a España, la situació és molt pitjor que en altres països a on hi ha una cultura informativa molt més rica i a on hi a una societat molt més informada sobre el tema, i el problema, és que a casa nostra no hi ha una població exigent que demana una informació acurada sobre el que es parla. -És a dir, hi ha una manca de professionalitat després d’aquesta inmediatesa. Finalment hi ha un tercer factor que fa les coses més difícils, i és que casi tota la informació que obtenim és visual: tu vas a la tele i veus uns personatges amb turbant, barba i kalashnikovs, no veus res més, en canvi si tu vas a un llibre, et donen un vocabulari per entendre el que veuen els teus ulls, i el que tens és por, és clar, com no has de tenir por si el que veus és un Kalashnikov’s?

Hem enviat un missatge a la ambaixada espanyola a l’Iran preguntant pels periodistes i corresponsals que hi ha allà, i ens han contestat, però ens han dit que només hi ha periodistes espanyols de l’agencia EFE. Però és que des de la pròpia ambaixada, et diuen que millor que no viatgis a Iran, que és perillós. I la pregunta és, ells mateixos no volen que hi anem? Perquè?-

 -Ara mateix la situació és difícil, però en el cas de l’Iran, les postures estan més properes a l’occident i al món cristià per moltes raons, però la seva estètica és tan allunyada que impedeix pensar en aquesta realitat; vull dir, hi ha un sistema que es vota, hi ha un sistema bicameral,... Dades evidents no s’accepten perquè no s’assembla al nostre. Com que encara es dediquen al pastoreig es pensen que viuen a l’Edad Mitjana, no? Això es una gran errada. Tothom pensa que aquests estan en el passat, però això és una idea molt estúpida, no està recolzada per la realitat del terreny. No tens drets. - Qui pensa que sortirà a les eleccions? son sinceres?? -Són molt honestos en el sistema de vots, el problema està en qui accedeix en les candidatures, és una cosa molt diferent: Hi ha vot universal, vot a les dones, ... es un sistema molt més democràtic que a tot arreu, però està molt demoneitzat en aquest sentit. El que passa és que hi ha un filtre, i després si hi ha algú que és dissident, encara té problemes judicials, etc, etc... El sistema s’anava a obrir i enlloc de obrir-se s’ha anat tancant, i això és un drama molt gran. La joventut està que en qualsevol incident pot acabar molt malament i això és una llàstima. Ja veurem com ens informen i que ens en diuen i com entenem què a passat, i el perquè ha passat. Hi havia un aperturisme que ha fallat. S’han apressat unes negociacions, i el risc és molt alt. Jo crec que hi ha que deixar que passin les coses; la gent espera que els mitjans de comunicació facin previsions, i això és ridícul.

-Esteim davant un orient occidentalitzat? -Sí, és un país a on la influència a arribat abans i ha sigut molt penetrant. Fins i tot, la caiguda del shaba es un fenomen molt virulent d’antiamericanisme, però això no significa que els iranians hagin deixat de prendre Coca-Cola o l’equivalent, és curiós que es mantinguin trets d’americanització cultural, no a nivell profund, però sí a uns nivells molt curiosos. Hi continua havent una seducció per la cultura: un amor odi, és curiós. Hi ha un estira i afluixa important. A veure si es pot arreglar i negociar. Pels iranians Amèrica és el gran Satanàs, i viceversa, és una cosa recíproca, però també els dos països se n’han donat compte que poden arribar a acords, i això seria molt interessant, i en vista que han donat de sí els suposats amics del món suní, ara es parla de l’estratègia pro chiíta, això seria interessant. També cal recordar que Iran ha ajudat molt a Estats Units a buscar a Ossama Bin Laden, a ajudat molt a la crisis d’Afganistan, té un paper molt positiu en la situació iraquiana; no tot és el que se sent. Fins i tot, el món chií està més a prop del que sembla, és podria arribar a un acord, i això és molt interessant. A més, fer una política anti-islàmica pot ser un error, sobre tot per Europa, immens. Això ja es una qüestió molt més llarga. Entendre el món és una tasca complicadíssima, i pensar que ens podem posar el mon al cap tan fàcilment, i amb idees esquemàtiques no és pot arreglar cap problema humà que sempre, per natura, és complexa. És una tasca, fins i tot, una mica angoixant: explicar-ho tot, entendre-ho tot, però evidentment demana més esforços, més especialització i no un periodisme de butxaca, un periodisme amateur. Hi ha molt dèficit informatiu, excés de fantasmes històrics, excés d’informació gràfica, i després tot aquest conjunt fa alguna cosa, molt vagament especial, que no és únic de l’Iran, i és que a vegades les mentides conegudes, són més properes que les veritats per conèixer, és el carregar-se el tòpic sobre l’Iran, però és una batalla que s’ha de fer, em de fer un esforç pedagògic per intentar explicar-ho.

Animals ferits, manualle d'amore, Volver, brokebakc mountain

Animals ferits, manualle d'amore, Volver, brokebakc mountain

Dues meravellas del cinema que es poden mirar paralel.lament i a les dues es troba quelcom enriquidor, d’allò que anomenem amor, dificultats, vides.... són una monada de pel.lícules. Volver d’Almodóvar, on Penelópe Cruz fa una interpretació sublim. A mi no m’havia agradat mai com a actriu, d’allò més, però a partir d’ara m’agradarà. Almodóvar, la plasma en aquest film com una gran deessa del cinema.

Animals fertis són persones, però que Ventura Pons, anomena animals, "perquè la gent no va al cinema per veure animals que sofreixen en l’oblit de l’amor", quelcom així comentava Ventura Pons. Els animals racionals, no volem sentir-nos identificats amb el dolor. AIxí doncs, la pel.lícula resulta esperançadora.

Manualle d’amore, em sugerí també una mica animals en diferentes etapes de la vida. Alguns o casi tots, sense saber apreciar el que tenen fins que ho perden.... o aquells altres que no poden tornar a començar de nou fins que no ho han perdut.... El personatge més divertit.... és la dona que fa de policia, és tant temperamental. Si està enfadada posa fins a 500 multes i sino ho perdona tot. És increible, una dona amb una parell de collons, que fa riure mogollón.

A la dels gays també vaig anar a veurer-la, perquè ja havia vist totes les de la cartellera d’Aribau.... És molt forta, simplement és una historia d’amor entre dues persones impossible i molt bona... són dos pagesos que van a guardar ovelles per les muntanyes, però en lloc de dir-se pagesos, són vaqueros fashions amb gorros i sabates guapes, i ells dos guapissims. Aquesta pel.lícula si es doblès al mallorquí seria una pasada, com es va fer amb la pel.lícula del Mel Gibson.

Los nuevos negocios en el Raval

A continuación mi participación en el libro “El comercio de los inmigrantes en el centro histórico de Barcelona en 2004”, autor: Pau Serra del Pozo.

Las peluquerías ubicadas en el Raval Sur y en el Raval, llevan establecidas en estos cuatro años. Cabe señalar que antes de ser locales destinados a la peluquería, eran locales vacíos o en su extensa mayoría bares.

Por  otra parte, las peluquerías que nos encontramos en el barrio de Sant Pere tienen más antigüedad. La que  menos lleva son ocho años  y la que más 84 años. Toda una vida, a pesar del tiempo, estas  peluquerías están en manos de inmigrantes. Cuya procedencia va de lugares como Santo Domingo y pasando por África, países como Senegal de religión musulmana y también  Argelia. Cabe destacar que uno de los países que más predominan son Pakistán ( cinco peluquerías) y Marruecos ( cuatro peluquerías) de religión musulmana.

Sólo dos peluquerías de las 20 que hay en esta zona son propiedad de españoles. Una de las cuales bajo la tutela de un marroquí que afirma no sentirse identificado con la religión.

La otra peluquería española, dice ser católica.

De las peluquerías diez son de religión musulmana, una evangélica y dos católicas, una de ellas de Santo Domingo.

Todos los empleados son  inmigrantes, a pesar de ser (en dos casos) negocios propiedad de españoles. El tipo de producto que ofrecen a nivel de estética y peluquería se adecua al tipo de público.

Los peinados y tendencias son diferentes a las que estamos acostumbrados los españoles. Peinados africanos, trenzas afro o peinados marroquí, destinado mayoritariamente a un público masculino. Once peluquerías destinadas a los hombres y nueve mixtas. Las marroquíes destinadas exclusivamente a hombres.

 Con un tipo de peinado predominante en todas, que es una especie de flequillo a modo de cresta sobre la frente.

16 de las  20 peluquerías sólo ofrecen servicio de peluquería, 4 también añaden a estos servicios: estética.

Una digna de hacer mención es aquella que en sus muebles incluía joyas a disponibilidad de los clientes.

 Diez peluquerías de estas, de religión musulmana tienen sólo un empleado.

Las dos españolas tienen dos trabajadores. Sólo hay dos peluquerías que tengan tres empleados, una de Senegal que son tres mujeres  y la otra con paquistanos.

 Así pues, refiriéndonos al sexo de los trabajadores, podríamos decir que en los negocios marroquíes y de Pakistán son hombres los que trabajan allí. Ninguna mujer.

 

Las mujeres que hay son de peluquerías de Santo Domingo, en las españolas  trabajan un hombre y un mujer, de la misma manera que en dos con gente de África.  Por lo tanto haríamos hincapié en la idea de que este tipo de establecimientos se destina a un público masculino.

 

 

 

Pese a estos datos, que nos podrían indicar que la religión ( musulmana) influye en la incorporación de la mujer al trabajo. Al preguntarlo  a los peluqueros musulmanes nos decían que no.

 

La educación

 

La dedicación a este tipo de negocios por parte de la gente que se encargaba es bastante larga. En el caso de la peluquería paquita y Serrano ( las dos españolas), llevaban 20 años y 34 años respectivamente.

En algunas, había gente incluso, que llevaba toda la vida trabajando como peluquero/a. Pero nos llamó la atención particularmente el caso de un paquistaní que tras un cursillo de formación, llevaba un mes como peluquero. Pero este era licenciado en químicas en Marruecos.  Estaba a la espera de una convalidación  en España, la cual veía imposible. También hacemos especial mención al caso de un paquistaní con formación universitaria que trabajaba en su país de peluquero para pagarse la universidad. Y al venir aquí, dejaba atrás cualquier posibilidad de dedicarse a su carrera para hacerlo exclusivamente a la peluquería Harve, ubicada en la calle Sant Pau.

-         ¿ Podríamos decir que los inmigrantes que salen de su país de origen, son aquellos con una buena formación detrás y que por lo tanto conocen la realidad de otros países?.

 

La actividad del negocio

 

En cuanto a los horarios trabajan normalmente ocho horas al día. Sin cerrar, en la mayoría de casos, al mediodía. ( Paseando por allí, se nos hizo la hora de comer  y en muchas peluquerías fuimos a esa hora. Mientras incluso los dueños comían nos atendieron. No cierran, sólo descansan para comer. Mientras la peluquería sigue abierta. A nosotras nos dejaron entrar.- ¿Por qué no lo hubiesen hecho con un cliente?)

 

De las 9:00h a las 8:00 h, es el horario establecido en las peluquerías donde el propietario es español. En estas hay un turno de trabajo entre dos empleados.

En la de Santo Domingo donde trabajaban tres mujeres se van cambiando los turnos entre ellas, durante las ocho horas que tienen abierto.

A grandes trechos decir que los turnos de trabajo que hay, se van combinando entre los empleados que hay en el local, ya sean miembros de la familia o en el caso de los que sólo hay un empleado. Es él mismo, el que se encarga de toda la jornada laboral.

 

El servicio técnico de la peluquería en la mayoría de los casos lo arreglan ellos mismos o los familiares. Sino a diferentes empresas que ofrecen este tipo de servicio.

Las revistas que los clientes pueden leer en estos establecimientos (si tienen) proceden de España y no están demasiado actualizadas. Por no decir que son revistas tal vez del año pasado. Los productos que utilizan también proceden de proveedores españoles.

Sólo en un caso, en la peluquería Amal de Argelia pudimos observar que tenían revistas árabes y música de su país.

 

Respecto a los clientes cabe decir que al preguntar a los trabajadores qué tipo de gente iba, contestaron que de todas partes y lugares. (El público catalan es muy abierto afirmaban algunos)

Pero es evidente, que dadas las condiciones que ofrecían y el tipo de peinados sólo recibían clientes de su misma nacionalidad.
 

 

La peluquería Afro confort, destinada en su totalidad a africanos y la peluquería Oshun, sólo a clientes marroquíes según sus propietarios.
 

 

En nuestro recorrido también hicimos referencia al lugar de residencia de los empleados, aunque sólo nos respondieron catorce. De estos, 10 tenían la vivienda fuera del barrio y cuatro dentro.

 

 

Los que vivían dentro afirmaban sentirse seguros en el barrio. Sólo uno de los que nos contestó, afirmó sentirse inseguro, en el barrio. Se trataba de un español que había trabajado como tornero-albañil y ya llevaba 34 años en la peluquería serrano, a pesar de todo se sentía inseguro.

La mayoría tenían pensado mantenerle negocio hasta que funcionase, proporcionando la educación a sus hijos en España.

Entrevista a Pilar Calvo abans de deixar gol a gol

Entrevista a Pilar Calvo abans de deixar gol a gol

 

- (Maria Coloma Mairata Munar) Primer de tot m ’agradaria saber si hi ha una formació extra per especialitzar-se en esports? I quina hauria d’ésser?-

[Calvo Gomez, M. Pilar] CREC QUE SERIA APLICABLE LA NORMA GENERAL. ES A DIR, UN PERIODISTA D’INFORMATIUS POT ACABAR ESPECIALITZANT-SE EN POLÍTICA, EN CULTURA, EN SUCCESSOS.... O EN ESPORTS. EVIDENTMENT AQUESTA DARRERA TRIA REQUEREIX UNA ESPECIALITZACIÓ MÉS CLARA PEL TIPUS D’INFORMACIÓ QUE ES GENERA. (Campionats, reglamentacions, records...)A més en el PERIODISME ESPORTIU VARIEN ELS PARÀMETRES DE COM COMUNICAR LA INFORMACIÓ. No és el mateix cobrir una roda de premsa que fer una transmissió d’un aconteixement esportiu. Aquí radica el fet MES DIFERENCIAL entre informació general i informació esportiva. A més també es diferent el to en el que es donen les notícies. L’ESPORT es INFORMACIÓ PERÒ TAMBÉ es SENTIMENT. La formació adient passa com en moltes altres coses en la vida per la pràctica i crec que els becaris podeu millor que ningú dir fins a quin punt us ha format el pas per la redacció.

-( Maria Coloma Mairata Munar)  Es pot parlar de periodisme especialitzat d’esports, de futbol, o especialitzat en el Barça (...) ?

CREC QUE SERIA APLICABLE LA NORMA GENERAL. ES A DIR, UN PERIODISTA D’INFORMATIUS POT ACABAR ESPECIALITZANT-SE EN POLÍTICA, EN CULTURA, EN SUCCESSOS.... O EN ESPORTS.

[Calvo Gomez, M. Pilar] Es pot parlar de superespecialització. La meva trajectòria n’és un exemple molt clar. Vaig començar a l’Sport fa 23 anys fent Barça, he estat 13 anys a Catalunya Ràdio també especialitzada en informació blaugrana, fa 9 anys que estic a TV3 i he passat per Gol a Gol en tres etapes, per l’Entorn, pels Informatius.....sempre fent Barça. De manera molt ocasional he cobert informacions de tennis, Espanyol, natació, atletisme, i fins i tot boxa olímpica però , insisteixo, de manera puntual.

- ( Maria Coloma Mairata Munar) Quan et fas amic d’algún jugador, entrenador, directiu (...) condiciona el tracta a l’hora de fer la informació?

( Pilar calvo) -Es pot parlar de superespecialització. La meva trajectòria n’és un exemple molt clar. Vaig començar a l’Sport fa 23 anys fent Barça, he estat 13 anys a Catalunya Ràdio també especialitzada en informació blaugrana, fa 9 anys que estic a TV3 i he passat per Gol a Gol en tres etapes, per l’Entorn, pels Informatius.....sempre fent Barça. De manera molt ocasional he cobert informacions de tennis, Espanyol, natació, atletisme, i fins i tot boxa olímpica però , insisteixo, de manera puntual.[Calvo Gomez, M. Pilar] Segur que condiciona. A vegades favorablement ja que tens informació de primera ma i a vegades negativament donat que l’amistat et fa estar-te de dir segons quines coses si creus que perjudicaries l’amic. Jo intento tenir una relació cordial amb tothom però m’estimo més no barrejar vida privada ( això és l’amistat) io feina. No sempre és possible.Segur que condiciona. A vegades favorablement ja que tens informació de primera ma i a vegades negativament donat que l’amistat et fa estar-te de dir segons quines coses si creus que perjudicaries l’amic. Jo intento tenir una relació cordial amb tothom però m’estimo més no barrejar vida privada ( això és l’amistat) io feina. No sempre és possible.

-( Maria Coloma Mairata Munar) Dones tota la informació o saps més del que dius en molts casos?

[Calvo Gomez, M. Pilar] S’acostuma a saber més del que es diu.S’acostuma a saber més del que es diu.

- El llenguatge s’ha d’adequar al públic, quan aquest podria ésser molt més tècnic?

[Calvo Gomez, M. Pilar] Quan el llenguatge entra "en joc". Quan es tracta de parlar de tactica o tècnica, d’estratègia, de dificultat d’execució....Quan el llenguatge entra "en joc". Quan es tracta de parlar de tactica o tècnica, d’estratègia, de dificultat d’execució....

(Maria Coloma Mairata) -Estàs d’acord amb aquesta frase: - " La gracia del periodismo especializado es saber mucho y ponerlo a disposición de la masa".

[Calvo Gomez, M. Pilar] Totalment si això vol dir fer-ho d’una manera entenedora. Més que posar-ho a disposició, és a dir "posar-ho a l’abast" jo utilitzaria l’expressió "fer-ho accessible", no només que arribi sino que penetri en la massa.Totalment si això vol dir fer-ho d’una manera entenedora. Més que posar-ho a disposició, és a dir "posar-ho a l’abast" jo utilitzaria l’expressió "fer-ho accessible", no només que arribi sino que penetri en la massa.

- (Maria Coloma Mairata) Creus que és possible el periodisme especialitzat a la televisió?

[Calvo Gomez, M. Pilar] Es possible i és necessari.Es possible i és necessari.

-( Maria Coloma Mairata) Creus que hi ha un bon nivell de periodisme especialitzat en esports a Catalunya?

[Calvo Gomez, M. Pilar] Jo crec que hi ha un bon nivel de periodisme en general. Només cal veure la quantitat de professionals que han sortit de Catalunya i que han triomfant a nivell estatal [Calvo Gomez, M. Pilar] . Això, afortunadament, també s’ha viscut en el món de l’esport. . Això, afortunadament, també s’ha viscut en el món de l’esport.

Jo crec que hi ha un bon nivel de periodisme en general. Només cal veure la quantitat de professionals que han sortit de Catalunya i que han triomfant a nivell estatal

Maria Coloma Mairata. BarcelonaCarles Cuní És co- director de l’emissora Flaix. “ Tenc 44 anys, sóc del 61” és la seva presentació. Hi afegeix un jo no sóc periodista vocacional, vaig començar per eliminació de coses, abans, ésser periodista estava més desprestigiat.

-Canviaries el tipus de producte que ofereixes a la Flaix?
-Si canviéssim el producte ho faríem, per una qüestió empresarial.
(...) Catalunya radio, té pocs ingressos publicitaris i el dèficit que té el paga el poble.

-Què hi ha del programa que surt a la Flaix: prohibit als pares on gent que no són experts donen consells a nens de 14 anys?
Carles Cuní enmig d’un debat, aquest matí a la UIC, ha respost sobre el polèmic programa:

-“ Jo volia canviar el món i és la puta pasta el que acaba canviant el món”.
És una dinàmica perversa, per guanyar aquests diners has de donar allò que l’audiència vol i no el que tu vols. A mi, tal vegada m’agradaria crear per a l’audiència programes que fessin ésser més bones persones, més independents... o tal vegada no.
Respecte a prohibit als pares, dir que nosaltres hem creat un espai nocturn. La llei ens protegeix. Hem creat un espai a la radio que és independent i lliure(...)” Si el contingut del prohibit als pares, ho féssim a les 6 de la tarda no ho permetria. A més els nens troben en aquest programa de radio, el que no troben a l’escola i a la família...”

- Quanta gent ho mira, per què a les escoles al dia següent tots els nens parlen del programa?
Segons l’informe general de Mitjans, 29.000 persones l’escoltaven a Catalunya. És a dir, un 10% de l’audiència.
En resposta a les crítiques pel contingut sexual, Carles Cuní digué “nosaltres no som ningú per discernir entre el bé o el mal”, no donem pautes a ningú”.

Pedro Ruiz parlà de la societat espanyolà i respongué a la pregunta de què li semblava el personatge que apareix al llibre de Territorio COmanche

Pedro Ruiz, a la UIC dia 2 de juny va dir que ell quan va anar a Sarajevo ho va fer per regalar 30 incubadores per a l’hospital d’allà... és a dir que va anar-hi en condició benèfica. Però, a Territorio Comanche de Arturo Pérez Reverte, Pedro Ruiz apareix com a dominguero de guerra.
Per altra banda, ha fet referència a què no coneixia el personatge del llibre de Territorio Comanche i que Arturo Pérez Reverte mai havia volgut anar al seu programa com a convidat a La Noche Abierta. En aquest llibre, el no-periodista i el si humorista o crític, en surt bastant mal parat. És com el típic personatge que va a les guerres només per dir que hi ha estat i trauran profit.

- QUÈ LI DIRIA AL PRESIDENT DEL GOVERN? Seria una de les qüestions que ell mateix ha formulat per dir, que li va dir a Felipe Gonzalez quan era president el següent:
No eres el jefe de 40 millones de empleados, sino el empleado de 40 millones de jefes"
Yo soy apolítico, no sería de ningún partido, ni de uno que fundará yo.

Los medios no se ponen para informar, sino para influir
Hay periodistas libres que van cambiando de medios
La independencia es compañera absoluta de la libertad
En España hay dinero para todos menos para los independientes
El estado español es un sistema de intereses

By Pedro Ruiz"

És una realitat evident que ens toca més a prop del que pensem. I les simpaties o antipaties als àrabs es perceben a una Barcelona “multicultural”.

És una realitat evident que ens toca més a prop del que pensem. I les simpaties o antipaties als àrabs es perceben a una Barcelona “multicultural”.

Maria Coloma Mairata Munar
Al-Jazira una tv àraba que neix en un país no democràtic, però allunyada del radicalisme islàmic. És una nova aposta per explicar la realitat del món àrab a l’estil de les grans televisions occidentals i amb periodistes que hi treballen, molt d’ells abans “treballadors” de la BBC.
Al- Jazira ha aconseguit la seva forma, sent la primera i la única emissora que informava des de Kabul i la única que ha aconseguit mostrar a Bin-Laden parlant. Per això molts l’associen com una cadena terrorista. Estem a un pas d’escoltar que Al-Jazira és la portaveu d’AlQaeda a Occident i els àrabs per altra banda l’acusen, per exemple d’ésser un suport de normalització amb Israel.
Als seus espais no parlen de terrorisme, Bin Laden és el cap de moviment AlQaeda i també segons occident el terrorista més cercat del món. El que és cert fruit de la seva informació objectiva és que Al-Jazira té en contra seu molts dels sobirans àrabs per un costat i per l’altra al govern d’estats Units, tot i així la CNN ha pactat amb ella.
Al- Jazira en general parla més informada i lliurament que a Occident sobre uns temes ( Amèrica al pròxim Orient) i no sobre altres afers interns”, afirma Víctor Pallejà, especialista en Orient.

La televisió Al-Jazira emet des de Qatar, gobernat per una monarquia, els thani que formen el 40% de la població nativa. La constitució de 1970 garantia els drets bàsics a la població. A Qatar s’editen 5 diaris, un d’ells amb anglès. Al 1997, hi havia 256.000 receptors de radio i 230.000 aparells de televisió; la població disposava de 268 teléfons i 150 equips informàtics que utilitzaven per cada mil habitants.

Aquesta televisió va emetre en exclusiva les imatges de Bin Laden parlant després de 11-S. EUA en resposta no va voler emetre cap imatge d’ell que no fos censurada. Per tant mai ens ha arribat cap missatge complet de Bin Laden.
EUA anomena Bin Laden com el terrorista més buscat del món, mentre que Al-Jazira dona a conèixer dues versions, aquesta, però també la visió de Bin Laden com el líder de la banda d’AlQaeda.
És curiós observar com EUA seguint el missatge del filòsof Strauss, a l’hora de fer la seva política amaga les veritats al poble i només dona a conèixer petites pinzellades del que és la veritat. Strauss, recordem és un filòsof que re-interpreta el missatge platònic que coneixem a través de la caverna.
Així doncs les veritats mai els arribarem a conèixer del tot. Michel Moore als seus documentals ha analitzat a través de les imatges dels diferents telenoticies americans els discurs de les televisions i dels polítics i totes elles tenen un tret comú: - difondre la por i fer sentit al públic constantment que es troba amenaçat.
Un missatge que manté la dinàmica d’expansionar-se, arreu de la resta del món occidental. A Frana, on la població àrab es comptabilitza amb milions es va posar, després del cas de les mesquites la llei que prohibia dur a les escoles símbols religiosos.
-Un atac cap al món àrab?, de fet es fonamentava la discriminació i els prejudicis cap a una altra cultura.
“ Al- Jazira és més objectiva que la CNN, la premsa americana és tercer mundista, dominada pel Pentàgon (...) estem filmant les mateixes coses destruïdes que la CNN, el que passa que no surten les víctimes mortals, la CNN no profunditza ja (...)”. Afirma Taysser Alouny, corresponsal Al-Jazira a Kabul.
“ A Occident ens omplim la boca d’objectivitat, però la que ens interessa”.

A Barcelona, lloc on la població àrab és notable, arriba la connexió d’Al-Jazira, perquè és una tv per satèl•lit. – ON està el problema? És una realitat evident que ens toca més d’a prop del que pensem. I les simpaties o antipaties als àrabs es perceben a una Barcelona “multicultural”.
Al-Jazira ha revolucionat en certa manera el món àrab, creant-se l’enemistat d’aquells que estan a prop.
Per altra banda m’agradaria parlar del valor dels corresponsals àrabs que estan a Kabul, Mohammad Khayur al Burini és corresponsal a Qatar i tot i que a la tv Al-Jazira parla omitint certa informació, en una entrevista al diari “Le Monde” deia unes sorprenents declaracions:

“ El peligro está por todos lados: los talibán nos prohiben filmar mientras que los partidarios de la Alianza Norte se quieren vengar de los árabes (...) de los hombres de Bin Laden, se dice que ya se ha masacrado a un montón de árabes en Kabul; no importa si se mata a un extranjero con tal de coger su dinero”.

Aquestes declaracions són d’un article del país de Sohpie Shibab ( Doha), que titula com Al Yazira, la CNN del món àrab.
La CNN va perdent credibilitat, a poc a poc, davant els plors d’una meitat del món diferent a la realitat que hi ha a la CNN, enfronta els seus interessos empresarials i econòmics.
La història és circular i tot es torna a repetir. La CNN ja ha viscut molts anys en ple èxit i com a referent. Ara Al-Jazira agafa la seva imatge i els seus mètodes inicials i fa que els “treballadors” que hi treballen es sentin en plena llibertat. La dona que apareix com a imatge dels informatius ho fa amb “americana” i a fora es posa la túnica àrab.
No hi ha res que duri gaire que haguem fet els humans, tot s’acaba acabant o tot es gira, depèn de la demanda que es té i Al-Jazira neix fruit de la necessitat de satisfer una cultura que no està conforme, ni d’acord amb les informacions que li arriben d’Occident.
Que la CNN hagi pactat amb Al-Jazira i sigui la cadena que tingui prioritat damunt de totes les cadenes per a les seves imatges, és símbol de què la CNN es vol continuar mantenint com la millor cadena del món. I ara les millores imatges els hi pot oferir Al-Jazira.
“ La democràcia arribarà amb els mitjans de comunicació i no a l’enrevés” diu Faisil Quaisim ( moredador)... De moment a Qatar, s’ha introduït el vot de la dona.
I dir : - Si! Però ! mira quins palaus que tenen aquests. – Però i aquí?- No passa el mateix?
- Tot i que no tant evident dintre d’occident, si entre nosaltres ( el nord) i la franja que separa el món en països pobres( al sud). Aquí, si que es veu la gran diferencia. Per això a mi aquest argument, (aquest buit al documental) no em serveix de moment. Tot i que mai es sap.