Miquel Gil passant per në terren

De Maria Coloma Mairata Munar a Miquel Gil passant per në terren

"Aquí tot eren runes, els parcs eren plens de gent innocent”. Miquel no era, només un periodista, era una persona i deia a tothom que explicaria la veritat del que havia viscut. "Miguel, në terren", és el títol del documental que incorpora l’expressió albanesa “në terrem” ( sobre el terreny), com a homenatge a la terra en què Miquel va assumir el seu zenit professional. L’obra és producció de Televisió de Catalunya, dirigit per Lluís Jené i Enric Miró, reflecteix la vida dels corresponsal de guerra i l’horror de les guerres, a través de les imatges de Miquel Gil i a través dels comentaris dels seus companys, es pot veure com és la figura del corresponsal a les guerres i el paper dels mitjans de comunicació. -S’ha de veure!,si pots aconseguir-lo, fes-ho.

Res és objectiu a Ruanda, Somalia, Bosnia, Chechenia. Només es pot estar a favor de les víctimes, com afirma Furio Columbo (1997). Y així és com va estar Miquel Gil, com a corresponsal de guerra, al costat sempre de les histories humanes a Bòsnia, el Zaire, el Sudan, Kosovo, Sierra Leone...
EL REPORTATGE MOSTRA EL caràcter més humà de Miquel Gil, ELS SEUS SENTIMENTS, COM HO DEIXÀ TOT, la seva feina d’advocat i un futur assegurat, PER EMPRENDRE EL CAMÍ DE FER D’ULLS PELS QUI NO EN TENEN, A LES GUERRES, és a dir nosaltres.

Per l’espectador normal, és a dir, aquell que dina mentre mira les imatges del telediari o aquell que està tranquil assegut al sofà de casa, o fent el que sigui, no percep tota la intensitat de la informació de les guerres. S’ha de tenir en compte que molts tenen de fons la televisió, i només són “cinc minuts” al dia del que passa a determinat lloc del món on hi ha una guerra. El gran interès per a l’espectador és el de les persones, això és evident, i aquí es donen els grans contrastos entre les persones, entre persones que viuen al mateix món, tot i que no ho sembla, sang per tot, mentre aquí l’unica sang que veiem és la d’algun carnisser que entra els animals acabats de matar de l’escorxador de Mataro a alguna carnisseria que els vendra, i ja ens espantem. Per aquest contrast entre els móns Miquel Gil afirmà que durant sis anys visqué tot allò que no es pot arribar a imaginar mai un ésser humà. Respecte a l’espectador afegir que mai li arribarà una guerra d’una manera objectiva, només li arribarà allò que el corresponsal ha filmat (una petita part de tot el que hi ha) i un altra li ha donat veu o format al que ha arribat segons el que convé a l’empresa o al mitja de comunicació del qual en forma part. A més tenint en compte, que quan mirem aquestes imatges o fèiem sentint certa incredulitat i confusió, perquè el que observem no es correspon al nostre món. Després sortirem al carrer i tornarem a veure els anuncis de liposucció, de fotodepilació, anuncis de préstecs de bancs per poder comprar aquell quadre que tanta falta ens fa, i dietes per a una bona alimentació,també aquell coixí que tant necessitem per dormir bé i que de moment és la nostra gran màxima preocupació, junt amb arribar a final de mes.

Per això, tot ens sembla un altra món, més que un altra context.
Miquel Gil morí el 24 de maig del 2000 amb el seu company Kurt Shork a Sierra Leona, atacats per les forces rebels en una emboscada, tal vegada com havia fet amb anterioritat, amb el pla en ment d’anar a l’hotel Griñon a celebrar que sé n’havia sortit. Aquesta vegada, però, no se’n va sortir i va morir fent el que més li agradava: - filmar amb l’objectiu de què arribi la veritat d’una gent que pateix.
“ Milions de persones oblidades que estan al tercer Món, són els que han patit la seva mort”, perquè ja no es sabrà la seva realitat."