Blogia
@MariaColomaMM

El pont del Rialto, la vida pareixia de somni

El pont del Rialto, la vida pareixia de somni

Estimat,

No podia esperar més per escriure’t, fa dos dies pràcticament que he tornat de Venècia però el viatge crec que pot canviar-ho tot. (...) Em feia ganes conèixer Venècia per oblidar la meva relació. Vaig sentir com la terra es convertia en la mar, com tot s’inundava i omplia d’un aire especial la ciutat. A l’hotel el recepcionista ens esperava després de perdre’ns per la ciutat i cercar pels carrers estrets de Venècia amb les maletes el nostre hotel, ubicat devora la plazzia San Marco, s’hi entrava per un petit carreró devora una església barroca. L’hotel era un antic palau, i al costat tenia un pantalà que donava a un canal. (...) Em vaig recolzar a la barana del pont del Rialto, envoltada per parelles que segellaven el seu amor per sempre, a través l’instant d’una fotografia on sortien recolzats a la barana del pont. Quantes imatges es devien fer al dia en aquell pont vaig reflexionar.-Voleu que us faci un retrat?- Els vaig demanar a uns joves que ens havien mirat fent-me un gest amb la càmera. 

-Què pot salvar la ciutat i fer que no desaparegui baix l’aigua, què em pot salvar a mi em demanava.Tenia tantes preguntes, el cap m’anava tan ràpid que tenia la sensació que m’anava a explotar. Vaig voler complir tots els meus somnis i vaig agafar aquell billet d’avió de Palma a Venècia per deixar la meva illa i anar a un altra lloc inundat per la mar. Havia vist una imatge dels cafès de la Pizza San Marco en una revista on explicava que Venècia s’enfonsava i me n’hi vaig anar. Es podria salvar, em demanava. (...) Vaig emprendre el viatge que per mi era el símbol d’un canvi en el meu destí. (...) L’aire era glaçat, la nit enutjosa, deplorable, dolorosa. El fred alè del vent m’entrava tant fort al cos que em feia mal al pit. Vaig agafar només el més important, part de la meva roba interior, algunes peces de roba que ni recordava que tenia, algunes sabates les vaig deixar davall una taula. (...) L’home assegut al nostre costat va venir cap a mi i em va dir: -Puc seure aquí amb tu, som en Bernat, tu?- em va demanar mentre canviava de seient. Jo li vaig riure i li vaig dir que sí.-Aina d’on vens?... me fixat que quan has parlat amb la teva amiga tenies una accent estrany, d’on ets?-Som de Mallorca, tu?- Ell es va asseure al meu costat. Era català, de Barcelona.-T’importa que em begui la xocolata a la teva taula amb tu, viatjo tot sol!- Vaig observar a través dels vidres i vaig quedar embadalida amb la bellesa de la plaça i dels edificis.

Però el més ermós encara ho tenia per veure. -Fa molt que has arribat a Venècia?- em va demanar.-Acabo d’arribar tot just fa unes poques hores-I t’agrada? Sí, però estic tant cansada! -Jo estic escrivint una novel·la que vull que passi a Venècia... afegí: -Som professor però m’agrada escriure històries....-Vens sol a la ciutat de l’amor?- li vaig demanar.-Fa temps vaig venir sol i em va funcionar bé, vaig tenir la sensació de trobar-me, de saber per on caminava a la vida... -vaig riure perquè em vaig sentir identificada-. La serenor, la pau i la tranquil·litat m’envaí l’ànima. Vols veure la primera pàgina de la novel·la. Vaig assentir amb el cap i vaig començar a llegir: La ciutat es va submergir en la mar i tota la riquesa patrimonial va quedar davall l’aigua. Ella i jo ens vàrem enfonsar per sempre més cap avall. -La història començava tal i com jo m’havia sentit només arribar a Venècia i vaig pensar que seria una senyal de què aquell home era especial-. Tot es va confondre els peixos, les nostres respiracions, els visitants que havien preferit quedar baixterra. L’aigua ens entrava per totes les parts del cos. Tot estava banyat.

L’endemà vaig comprovar com la ciutat es va enfonsar als nostres peus. Vaig quedar amb en Bernat just davant el mateix bar i la mar entrava a les rajoles. L’estrany rellotge de la Torre dell’ Orologio desprenia una màgia especial. Dos figures de bronze obscures, los “mori” donaven les hores contra una gran campana. El rellotge tenia l’esfera dorada i l’esmalt blau que indicava les hores, les fases de la lluna i el moviment del sol. El rellotge mai s’aturaria. (...) Quant marxàvem les nostres ànimes varen volar per damunt el pont de la libertà. -Vaja dues animetes pensava!-El mateix camí que vàrem fer amb la vaporetto des de l’aeroport a l’illa ara el fèiem de tornada, però amb un tren que circulava per damunt la mar. La vida a Venècia pareixia de somni, gairebé irreal. (...) Vols conèixer més de la història?-pots escriure al meu blog si vols- 

0 comentarios