Blogia
@MariaColomaMM

Literatura

"Si un es mou, les coses acaben sortint"

"Si un es mou, les coses acaben sortint"

Entrevista completa aquí. 

Roser Amills presentà l’ànima lliure a Barcelona, a la Galeria Esther Montoriol

Roser Amills presentà l’ànima lliure a Barcelona, a la Galeria Esther Montoriol

La presentació es va convertir en una festa de mallorquins

La periodista i escriptora Roser Amills, autora del recent publicat M’agrada el sexe i de més de 15 llibres, presentà ahir a la periodista i escriptora Maria Coloma a la galeria Esther Montoriol amb un públic de luxe i amb menjar de ca na Mindona.

A la presentació, on es va unir l’art, la literatura i la gastronomia es va remarcar els vincles que hi ha entre Barcelona i Mallorca a través d’un personatge que té una important relació d’amor. A la novel·la on es relata l’obsessió malàltissa de Natxo cap a Maria també s’evoca la Mallorca abans de l’explosió turística amb els primers hotels. La periodista Roser Amills ressaltà alguns dels fragments més eròtics amb una lectura dramatitzada.

Les finestres a la novel·la són fonamentals per observar, escoltar i espiar, un tret molt característic dels pobles. Així Maria Coloma Mairata explicà que “La gent de poble sempre té més imaginació, a les reunions de dones a les fresca sempre fabulen, sempre s’expliquen històries, relats, passions humanes, xafarderies secretes… i sovint és igual si està escoltant una nina petita. Ara ja no es produeixen tant aquestes reunions de dones a la fresca que omplien els carrers a l’estiu, però la necessitat d’imaginar i de fabular en els llocs petits continua”.

L’ànima lliure, una novel·la projecte d’un equip

Pot una novel·la convertir-se en una cosa d’equip?Imagen

 -En el meu cas la resposta és afirmativa.

 1.Després de la feina solitaria com escriptora, de crear personatges, de divertir-me, de privar-me de coses perquè les obsessions i les riqueses d’aquells personatges que es mouen al meu cap no aturen de demanar-me nous enllaços, noves vides…

Puc dir que l’ànima lliure s’ha convertit en un projecte d’equip.

2.Gràcies als bons amics i amigues que tenc puc dir en veu alta que l’Ànima lliure és un projecte meu, però també de tots els que han participat: Gabriel Janer Manila, Sandra Christiansen, Gemma Puri, Joana Maria Matas, Pere Fullana, Marian, Antònia, Nico Nebot …

3.La lingüística Joana Maria Matas ha col·laborat amb la correcció del text, la dissenyadora i realitzadora Sandra Christiansen ha creat la portada i ha realitzat el trailerbook de la novel·la, a més Gemma Puri va col·laborar amb les diferents entrevistes.

  1. En un moment on estàvem a l’atur ens vam unir i vam crear el projecte de trailerbook de l’Ànima lliure, que es difondrà també amb el llibre (cóm?, de moment és un secret). I és que estar a l’atur no vol dir estar aturat. Al trailerbook, amb música de Nico Nebot, els límits entre la ficció i la realitat es confonen en el relat d’una obsessió.

  2. L’escriptor Gabriel Janer Manila participa en el trailerbook, amb ell he tengut l’oportunitat de compartir lectures, de parlar de literatura i de demanar-li alguns consells. A més, gràcies a ell vaig tenir el coratge suficient per atrevir-me a enviar L’Ànima lliure a una editorial, a Documenta Balear. L’encarregada d’editar el meu llibre.

  3. Ara, el 18 de juliol es presenta per primera vegada L’Ànima lliure a Algaida, al Casal Pere Capellà, a les 21.00 hores. M’acompanyaran l’historiador Pere Fullana i l’escriptor Gabriel Janer Manila, els dos formaven part del jurat que a l’any 2001 em va donar un premi al concurs de narrativa de Castellitx.
  4.  Al Casal Pere Capellà també tendre la col·laboració d’amics, de Biel Sastre de Titoieta, de Gil i la seva parella, Cata, també de Andreu Majoral. Ells oferiran tast de cerveses del pla i de vins majoral. 

Moltes gràcies a tots, en aquest camí que està a punt de començar. Queden 8 dies per conèixer el llibre de l’Ànima lliure i veure el trailerbook.

Un paseo literario por San Gervasio de la mano de Sherlock Holmes, a través de Carlos Pujol

Un paseo literario por San Gervasio de la mano de Sherlock Holmes, a través de Carlos Pujol

¿Conoces San Gervasio?

He vivido dos años en Sant Gervasi-La Bonanova, un barrio del distrito de Sarrià-Sant Gervasi, pero es curioso porque siempre que pienso en la zona, evoco al escritor Carlos Pujol, al que tuve la suerte de tener como profesor en la Universidad Internacional de Catalunya.

Carlos Pujol (Barcelona, 1936- 17 de enero de 2012) fue un poeta, traductor (Pascal, Defoe, Voltaire, JaneAusten, Stendhal, Balzac, Proust, Hemingway...), editor, historiador de la literatura y novelista.

En “Los secretos de San Gervasio”, Carlos Pujol se adueña del conocido personaje: Sherlock Holmes y su ayudante, el Dr. Watson, que narra en primera persona una investigación que lleva al célebre detective a San Gervasio, en un caluroso verano. La trama policial se mantiene mientras disfrutamos de acertadas descripciones de Barcelona y de sus alrededores. A día de hoy podría ser una buena propuesta hacer un paseo literario por el San Gervasio donde se ubica la trama de la narración. Seguro que hay un San Gervasio literario...

A continuación un fragmento de la novela “Los secretos de San Gervasio”: 

"Aquel atardecer en San Gervasio pertenecía a la pereza y a la languidez. (…) La iglesia llamada de la Bonanova, es decir, de la Buena Noticia (Good News), tenía la particularidad de los exvotos, que atestaban dos salas al pie de la escalera de mármol por la que se subía al camarín de la Virgen; entre ellos vimos muchos barcos, algunos de plata, que servían de l’ámparas, además de complicados esqueletos de monstruos marinos que siglos atrás debían de haber sido el terror de los navegantes".

Un recorregut pels escenaris que apareixen a la novel·la L'Ànima Lliure amb IB3

1.El periodista Jordi Julià i la Leticia Corugedo com a tècnic d’imatge, van conèixer part dels escenaris per on recorre l’obra de ficció l’Ànima lliure. El video va sortir a l’informatiu vespre del 3 de maig de 2013.

2.Vam poder compartir amb Rafel Vanrell, de 92 anys grans moments que ens permeten conèixer una mica la història de la ciutat de Palma.

3. Voleu saber cóm va reaccionar en conèixer que apareix al llibre de ficció?

 

 

VIDEO IB3

“Al despatx del director vaig rebre la proposta per escriure una novel·la"

“Al despatx del director vaig rebre la proposta per escriure una novel·la"

 

“L’exèrcit de les tenebres” de Jordi Cortès i Xavier Montoriol”

Quant a un adolescent el criden al despatx del director normalment és per castigar-lo, en el cas de Xavier Montoriol, va ser per rebre la proposta d’escriure una novel·la. El director de l’Escola santa Anna de Barcelona, Jordi Cortès va cridar al despatx a un alumne seu d’ESO, Xavier Montoriol, per proposar-li escriure una novel.la junts. D’aquesta manera neix el llibre l’Exèrcit de les tenebres escrit a quatre mans per professor, Jordi Cortès i alumne, Xavier Montoriol. A Titoieta Ràdio vàrem entrevistar al jove escriptor, Xavier Montoriol que ens va parlar de l’Exèrcit de les tenebres, una història plena d’aventures, amb molta acció i on es recorre a valors clàssics barrejats amb una trama d’intrigues. Ambientada a cavall entre Viena i Barcelona a finals del segle XIX. La història arrenca a la capital de l’imperi austrohungarès l’any 1880.

En Xavier, que ara ja fa el batxillerat a l’IES Jaume Balmes, ja havia donat mostres de tenir talent literari de petit i a tercer d’ESO havia fet un curs d’escriptura. Xavier Montoriol ens va assegurar que el procés creatiu ha estat força curiós, com un joc des del moment que ens vàrem decidir a escriure la novel·la a quatre mans. S ’ens va acudir escriure un capítol cadascun i enviar-nos el contingut per e-mail. Una vegada acabada la primera versió del manuscrit vàrem fer molta feina de correcció, i penso que no es nota qui ha escrit cada part.

 A mi personalment el relat m’ha agradat molt, consider que és entretengut, fantasiós i es llegeix ràpid de tan ben escrit. A més pels lectors que es perdin en el món dels morts hi ha el mapa de l’exèrcit de les tenebres on es pot trobar el món dels vius, el món intermedi, el nucli... Un llibre que convido a llegir des del meu blog.

Des d’aquest enllaç a Titoieta ràdio us podeu descarregar l’entrevista a Xavier Montoriol al programa Dissabte, (del dia 27/04/2013, al minut 1.17.19).

El pont del Rialto, la vida pareixia de somni

El pont del Rialto, la vida pareixia de somni

Estimat,

No podia esperar més per escriure’t, fa dos dies pràcticament que he tornat de Venècia però el viatge crec que pot canviar-ho tot. (...) Em feia ganes conèixer Venècia per oblidar la meva relació. Vaig sentir com la terra es convertia en la mar, com tot s’inundava i omplia d’un aire especial la ciutat. A l’hotel el recepcionista ens esperava després de perdre’ns per la ciutat i cercar pels carrers estrets de Venècia amb les maletes el nostre hotel, ubicat devora la plazzia San Marco, s’hi entrava per un petit carreró devora una església barroca. L’hotel era un antic palau, i al costat tenia un pantalà que donava a un canal. (...) Em vaig recolzar a la barana del pont del Rialto, envoltada per parelles que segellaven el seu amor per sempre, a través l’instant d’una fotografia on sortien recolzats a la barana del pont. Quantes imatges es devien fer al dia en aquell pont vaig reflexionar.-Voleu que us faci un retrat?- Els vaig demanar a uns joves que ens havien mirat fent-me un gest amb la càmera. 

-Què pot salvar la ciutat i fer que no desaparegui baix l’aigua, què em pot salvar a mi em demanava.Tenia tantes preguntes, el cap m’anava tan ràpid que tenia la sensació que m’anava a explotar. Vaig voler complir tots els meus somnis i vaig agafar aquell billet d’avió de Palma a Venècia per deixar la meva illa i anar a un altra lloc inundat per la mar. Havia vist una imatge dels cafès de la Pizza San Marco en una revista on explicava que Venècia s’enfonsava i me n’hi vaig anar. Es podria salvar, em demanava. (...) Vaig emprendre el viatge que per mi era el símbol d’un canvi en el meu destí. (...) L’aire era glaçat, la nit enutjosa, deplorable, dolorosa. El fred alè del vent m’entrava tant fort al cos que em feia mal al pit. Vaig agafar només el més important, part de la meva roba interior, algunes peces de roba que ni recordava que tenia, algunes sabates les vaig deixar davall una taula. (...) L’home assegut al nostre costat va venir cap a mi i em va dir: -Puc seure aquí amb tu, som en Bernat, tu?- em va demanar mentre canviava de seient. Jo li vaig riure i li vaig dir que sí.-Aina d’on vens?... me fixat que quan has parlat amb la teva amiga tenies una accent estrany, d’on ets?-Som de Mallorca, tu?- Ell es va asseure al meu costat. Era català, de Barcelona.-T’importa que em begui la xocolata a la teva taula amb tu, viatjo tot sol!- Vaig observar a través dels vidres i vaig quedar embadalida amb la bellesa de la plaça i dels edificis.

Però el més ermós encara ho tenia per veure. -Fa molt que has arribat a Venècia?- em va demanar.-Acabo d’arribar tot just fa unes poques hores-I t’agrada? Sí, però estic tant cansada! -Jo estic escrivint una novel·la que vull que passi a Venècia... afegí: -Som professor però m’agrada escriure històries....-Vens sol a la ciutat de l’amor?- li vaig demanar.-Fa temps vaig venir sol i em va funcionar bé, vaig tenir la sensació de trobar-me, de saber per on caminava a la vida... -vaig riure perquè em vaig sentir identificada-. La serenor, la pau i la tranquil·litat m’envaí l’ànima. Vols veure la primera pàgina de la novel·la. Vaig assentir amb el cap i vaig començar a llegir: La ciutat es va submergir en la mar i tota la riquesa patrimonial va quedar davall l’aigua. Ella i jo ens vàrem enfonsar per sempre més cap avall. -La història començava tal i com jo m’havia sentit només arribar a Venècia i vaig pensar que seria una senyal de què aquell home era especial-. Tot es va confondre els peixos, les nostres respiracions, els visitants que havien preferit quedar baixterra. L’aigua ens entrava per totes les parts del cos. Tot estava banyat.

L’endemà vaig comprovar com la ciutat es va enfonsar als nostres peus. Vaig quedar amb en Bernat just davant el mateix bar i la mar entrava a les rajoles. L’estrany rellotge de la Torre dell’ Orologio desprenia una màgia especial. Dos figures de bronze obscures, los “mori” donaven les hores contra una gran campana. El rellotge tenia l’esfera dorada i l’esmalt blau que indicava les hores, les fases de la lluna i el moviment del sol. El rellotge mai s’aturaria. (...) Quant marxàvem les nostres ànimes varen volar per damunt el pont de la libertà. -Vaja dues animetes pensava!-El mateix camí que vàrem fer amb la vaporetto des de l’aeroport a l’illa ara el fèiem de tornada, però amb un tren que circulava per damunt la mar. La vida a Venècia pareixia de somni, gairebé irreal. (...) Vols conèixer més de la història?-pots escriure al meu blog si vols- 

24 hores a Barcelona d'una mallorquina

24 hores a Barcelona d'una mallorquina

Trobada amb l’escriptora Roser Amills

Vaig arribar a Barcelona, ciutat que em fa feliç només posar-hi els peus. Els seus carrers, els records que em du, les amistats que hi tenc i que tant estim. De fet encara no sé cóm una ciutat em pot enamorar tant. Una de les primeres trobades que vaig tenir va ser amb una altra mallorquina, i també escriptora i periodista, Roser Amills. Ha escrit més de 15 llibres i publicacions. 

Em vaig imaginar la seva tasca com investigadora arran del darrer llibre que ha publicat “Les mil i unes fantasies eròtiques”. Ha fet una gran feina en cercar curiositats en llibres, documentals, entrevistes i molta ha estat amb soletat. Compartim projectes i il·lussions i trobo que a vegades unes paraules o unes frases ja basten per fer-te obrir els ulls.  Roser Amills: “en aquest moment on hi ha poca feina, el més important és crear i crear, fer el que t’agradaria fer, llavors tot acaba sortint”.

Al bar on ens vàrem trobar el Pepatomate, a la plaça de la Revolució, a Gràcia va servir com a punt de trobada per rebre als meus amics, durant les meves 24 hores a Barcelona.  

Documental "Som Elles" al Festival Live on Març aquest cap de setmana

Hi ha poca feina i pocs doblers, però quant és posen en comú projectes i il·lusions pens que alguna cosa bona pot sortir. I sinó l’exemple de tres periodistes de la recent tancada Televisió de Mallorca, Aina Riera, Gemma Puri i Sandra Christiansen que baix la direcció de Aina Riera han creat el documental “Som Elles”, un film que es presentà el cap de setmana del 16 de març, al Kosmopolis a Barcelona i on jo vaig participar com extra. Aquest cap de setmana es presenta a Mallorca el dissabte 23 es projecte a les 17 hores als Festival Live on Març (Sa Possessió de son Rossinyol) amb les poetes Victòria Secall, Àngels Cardona i Maria Antònia Massanet. I diumenge al Teatre d’Artà.  

Esther Montoriol, una galerista que actua amb el cor

La meva següent aturada a Barcelona va ser a la Galeria Esther Montoriol on dia 21 de març a les 19.30 hores s’inaugura nova exposició, a l’espai 1 i 2 “Èlia Llach, la respiració del traç” i a l’espai 3 “vincles i referents” de Rosanna Casano, Jaume de Córdoba, Sabine Finkenauer, Matilde Grau, Pere Llobera, Marcos Palazzi i Aleydis Rispa.

Esther Montoriol és una de les galeristes, que tal i com es publicava al diari El Punt, actua amb el cor a l’hora de seleccionar els artistes, i a més és una gran amiga. El seu nebot Xavier Montoriol ha escrit el seu primer llibre “L’exèrcit de les tenebres” amb el seu professor Jordi Cortès. Us continuaré informant perquè només té disset anys i segur que dona molt que parlar.  

 

 


El documental Som Elles es presenta al CCBB, al Komopolis

El documental Som Elles es presenta al CCBB, al Komopolis

Estic molt contenta perquè aquest 16 de març es presenta “Som elles” a Barcelona el documental de la periodista Aina Riera al Kosmopolis, CCBB. Vaig tenir la sort de participar com extra en aquest documental basat en el relat de onze poetes unides per la poesia, la illa i la feminitat, des de Aina Ferrer a Margalida Tous, de Tonina Canyelles a Maite Brazales. A més “Som elles” analitza la historia de la poesia de la dona mallorquina. La periodista Aina Riera ha creat una xarxa perquè les onze poetes es coneguin i posin en comú els seus textos en aquest treball audiovisual. Al documental surten localitzacions ubicades al poble d’Alaró, Felanitx i el Far de Ses Salines. “Som Elles” és un treball de de poesia visual a través de les imatges de Sandra Cristiansen i Gemma Puri.

Bulgària, muntatge del videobook de la meva novel·la

Bulgària, muntatge del videobook de la meva novel·la

Em vaig desplaçar a Bulgària per realitzar el videobook de la meva novel·la, que ha realitzat Sandra Christiansen i Gemma Puri. Precisament a Bulgària succeïx una escena de la historia. Si vols descobrir coses aniré informant a poc a poc. Hi haurà moltes sorpreses. 

En un beso, sabrás todo lo que he callado. Pablo Neruda. Secció de literatura de Titoieta Ràdio

En un beso, sabrás todo lo que he callado. Pablo Neruda. Secció de literatura de Titoieta Ràdio

Secció de literatura de Titoieta Ràdio darreres recomanacions al programa de 9 febrer, totes elles les podeu trobar a la Biblioteca d’Algaida:

 Pablo Neruda, “para nacer he nacido”, completa el autorretrato trazado en “confieso que he vivido”. "En un beso sabrás todo lo que he callado"

 “El ahora tiene esa desnudez en espera de lo que deseo, sello provisorio que se nos va envejeciendo sin amor...”

Haruki Murakami “balla, balla, balla”, autor de “Tokio Blues” o “de que parlo quant parlo de correr”.

 Amin Maalouf- “Las cruzadas vistas por los árabaes” i la novel·la “los desorientados”. “Perderemos la memoria de las palabras pero no la memoria de las emociones”. Reflexió universal sobre l’exili, la memòria i la identitat”.

 Tots aquests llibres estan a la Biblioteca Municipal del poble.

 

Presentació documental “Som Elles”, a Palma

Presentació documental “Som Elles”, a Palma

Literatura

El documental “som Elles” de la periodista Aina Riera es presenta divendres, dia 8 de febrer a les 19.00 hores a Quars, C/ Parellades, 12, a Palma. El documental es centra en la poesia de la dona mallorquina, des de Aina Ferrer a Margalida Tous, de Tonina Canyelles a Maite Brazales.

l'Eulàlia... avui ha de mirar una pel·lícula...

l'Eulàlia... avui  ha de mirar una pel·lícula...

Lentament les ales batega
Lentament les anava sentint
L’eulàlia i el Pep miren una pel·lícula, "bailando bajo la oscuridad" de Lars von trier. Una pel·lícula per als qui els agrada la música de Bjork i el director de qualitat de l’escola Europea... Per tots aquells que veuen més enllà de cine habitual. Perquè quan coneixem a Lars VOn trier és impossible no desitjar saber més del seu cinema. Així ell junt amb altres directors signa el manifest dogma 95 amb el qual fa una pel·lícula eexperimental, The idiots, on romp amb les normes habituals que té el cinema. El resultat d’aquesta és un film on només hi ha dos escenaris, totes les imatges estan gravades amb camara betacam... _ I la historia?_
_ The idiots mostra com als pobles el més idiota és el que ho sap tot i com ja deia Sócrates, (tot i que s’el matà amb la cicuta per mirar més enllà),l’home o l’ésser humà que sap més és el que no sap.
_ Però i si el que és idiota, realment no és idiota?_ _Això el converteix de cop en l’home que sap més o en l’home que sap de més?_ Hi ha que mirar aquest film... distribuit per manga films. Una de les productes que aposten pel cinema de qualitat i que han triomfat sense necessitat de tenir la distribució en cinemes al seu nom com filmax.

CHema Madoz. fotògraf.

Una historia.

_¡Es extraño!..._ pero en el fondo es algo hacemos todos. Cubrimos nuestros verdaderos seres con la máscara de las situaciones, de los lugares y de las gentes. Esto impide, tal vez, llegar a conocer nuestro ser en su esencia. Nos privamos el llegarnos a conocer. A lo cuál se añade la sensación de poseer mil vidas, de tener muchas personalidades en un solo cuerpo. Así como de atravesar diferentes fases en nuestra vida, que nos proporcionan el crecimiento. La magnifica elocuencia que tenía Maria, al hablar conmigo, siempre me sorprendió. Puesto que no poseía la misma agilidad al hablar con el resto de la gente.
Era como si se sintiese incómoda e interpretase un papel.

El instints

El instints

  Els instints

 

 “Les normes es basen amb els instint naturals racionalitzats". L’instint del nadó, acabat de néixer, que tot d’una s’alimenta dels pits de la mare. També aquell instint de la mare d’estimar-lo.  Al cap i a la fi, un conjunts d’instints combinats amb l’aprenentatge a la llarga.

 

Els comportaments instintius són molt importants, ja que faciliten l’adaptació de l’animal al seu mitja ecològic particular. Encara que ésser home no és tan senzill com ésser animal.
Agafar i crear les eines per fer tal cosa. Al cap i a la fi és l’adaptació al medi. Als mites grecs, ja apareixia la idea de com l’home es posat de cop a la terra amb desigualtat amb els altres animals, perquè no té ungles per defensar-se davant un atac, ni ales...
No té res. Però desprès els deus quan varen veure la seva equivocació en el repartiment, li donaren el foc, és a dir l’eina. La tejne. Un tret comú en tota l’espècie humana.

 

Avui en dia,  l’home combina a la natura formes arquitectòniques per tal que li serveixen de niu, així com fa l’ocell. Però ha racionalitzat tant el seu entorn, que ja l’home s’ha oblidat en molts casos que forma part de la natura. Que no és més que un habitant de la terra que hi viu. Per això, tal vegada, ja anant massa enfora veiem als animals molts més purs que a les persones.
Freud ens va obrir les portes de l’estudi  dels instints d’una manera agosarada. Però a dia d’avui encara no està clar quin paper tenen els instints en la conducta humana.
Està clar que no només som instints, perquè els racionalitzem segons la societat en la que vivim, a través de l’aprenentatge.

Maria Coloma Mairata Munar

" Encara no som humans", llibre de Eudald Carbonell i Robert Sala

" Encara no som humans", llibre de Eudald Carbonell i Robert Sala

" Encara no som humans"
El que està passant és massa important per deixar-ho a les mans d’una minoria social i política de primats pocs evolucionats, diuen al pròleg del llibre. – Però que està passant? Els autors hi afegirien: - Doncs, que la ciència i la tècnica socialitzades substituiran el pensament i l’acció social, després serem humans.

Eudald Carbonell i Robert Sala, experts en els primers estadis de l’ocupació humana, són els autors de “encara no som humans”, editat per primera vegada al 2002. Els dos treballen en el projecte d’Atapuerca i són professors a la Universitat Rovira i Virgili. “ Planeta humà” al 2000, fou el llibre on ens varen avançar que en comptes de la selecció natural, el món s’havia de sotmetre a la selecció tècnica. A “encara no som humans” en donen a conèixer unes propostes d’humanització per al tercer mil•leni.

A través de la ficció i de la realitat, “encara no som humans” planteja a través d’un llenguatge planer i expressiu, que fins que no arribem a la socialització de la tècnica no serem del tot humans. Al llibre es trenca amb el concepte de religió per evolucionar, de la mateixa manera que es romp amb les jerarquies que sempre han envoltat i envolten el progrés. Els autors defensen la col•lectivització de les forces humanes: de la tecnologia i de la selecció tècnica per tal d’arribar algun dia a la humanització.

Al llibre es compara aquesta situació actual amb la dels goril•les i la dels homínids bosquetans de fa quatre milions d’anys fins que arribem als homo sapiens, és a dir nosaltres, (...) que en lloc de posar remei a aquesta tragèdia, alcen més murs entre els uns i els altres segons el model més ancestral de primat.

Darwin i Lamarck introduïren el concepte de l’evolució de les espècies, a través de la selecció natural. Això obrí ments al seu temps i condicionà que molts puguem arribar a pensar que algun dia evolucionaríem més del que ara hi estem. – Però quina és la vertadera passa necessària per a l’evolució? – És necessària segons els autors la humanització i la socialització de la tècnica, ja que és la base de la intel•ligència operativa dels humans. Dintre del que és la tècnica inclouen els avanços tecnològics en referència a la informàtica, i també en quant a l’enginyeria genètica.

Ara bé els vertaders humans ( segons Carbonell i Sala), si vertaderament haguéssim evolucionats i l’enginyeria genètica hagués arribat a tothom, no seria necessari modificar la nostra naturalesa, sinó que ho faríem a través de la enginyeria genètica, ja de bon principi, quan naixem. Això provocarà que a poc a poc, ens anem independitzant de la natura i nosaltres creem la nostra pròpia selecció tècnica.
Per tant, aquest anàlisis que presento implica no ésser humans del tot. Ja que els vertaders humans arribaríem amb la socialització absoluta de l’enginyeria genètica.

Hi ha que tenir en compte com ens diuen el Carbonell i el Sala que si l’enginyeria genètica només està en mans d’un pocs crearia una élite molt forta, diferent de la resta dels humans. Un dels factors que encara no s’ha socialitzat del tot és la medicina, al principi dels començaments de la medicina, ens diuen que era vist com quelcom màgic, que només podien tenir els més poderosos, i a l’Edat Mitja alguns eren titllats inclús de bruixots. Avui en dia, encara, pel que fa a les medicines per a la SIDA hi manca l’accessibilitat per a tothom, ja que als països pobres no tenen el mateix accés que nosaltres a la medicina.I ara bé els ordinadors i amb la tecnologia informàtica podríem dir que en certa manera s’està intentant socialitzar, donat el fet que a alguns països encara no tenen per menjar i ja tenen ordinadors.
Les bases històriques que presenten els autors estan molt ben argumentades, ara bé pel que afecta a les tesis respecte al futur, estan argumentades amb la deducció en base al passat i al present . Per tant, semblen poc fiables. – Ciència ficció de moment?

A Matrix i a Blane Runner es dona a conèixer un futur sense mares, on els fills neixen sense necessitat d’estar a l’úter matern. Al llibre se’ns planteja agosaradament que la igualtat entre els homes i les dones arribarà del tot, en un futur, quan les dones no tinguin els fills, ja que això els impedeix estar en igualtat amb els homes. I si ens allunyem tant de la natura, acabarem per no tenir moral, per rompre amb les lleis de la natura, donades a conèixer per moltes religions, però ells ja s’han encarregat de dir que la religió, sorgeix per por i per la inseguretat dels humans a trobar-se sols, i cauen en certa manera dintre del missatge de Nietzsche quan diuen que l’església ha servit per mantenir la moral del superhome només per a uns pocs, mentre els altres eren ovelles. I això no feia més que en certa manera impedir l’avanç de la ciència.

Per altra banda a Matrix si ho recordem es parla de què els humans són un virus per al planeta terra, els autors diuen que no som un virus, sinó que som una espècie que portem lluitant molt de temps per la nostra supervivència. Però que ara toca com fa temps fèiem en les plantes modificar la nostra estructura genètica.
Si de cas fos cert un món com Matrix. -Realment estaríem preparats per adaptar-nos-hi?. – Realment podrem arribar-hi tots? Ho dubto, com ho fan els mateixos autors, entrarem un altra cop dintre de la filosofia de Strauss, o dintre del platonisme pur (negant la llum a la multitud). Per alguns es donaran a conèixer les normes morals, i a apreciar la natura innata que ens ha tocat viure. Mentre d’altres que disposin d’un gran poder econòmic, tal vegada s’estiguin canviant ja des de bon principi l’ADN. – Qui no és Blane Runner entre nosaltres?, - Cóm sabem que entre nosaltres ja no hi ha algú ( o tal vegada en un futur) amb modificacions genètiques.

Baudeleire, pequeños poemas en prosa.

Baudeleire, pequeños poemas en prosa.

M.C.Mairata. Munar
La angustia, la incerteza, el horror. El grito del alma ( - horror!) que clama COnrad en el corazón de las tinieblas se convierte en una constante vital para apreciar la prosa poética de Baudeleire ( el descubridor de la modernidad). Consigue extraer lo eterno de lo transitorio. En eso reside el juego de imágenes, una parábola al fin y al cabo.
Hay que tener el alma, el yo preparado para la negatividad del mundo antes de leer al poeta francés. La absorción, lo exprimido que te sientes al leer la obra facilita la transportación a otro mundo que será el conocimiento del yo del lector a través del poeta.
Una mágica constante en Baudeleire es la universalización de los sentimientos. De igual manera que hace partícipe a todo aquel receptor de sus letras de la esencia de un mundo intemporal.
Puesto que consigue abstraer a la sociedad de su momento tanto como la actual, porque las preocupaciones en su esencia son las mismas.
Sus intensas palabras hacen abrir los ojos del mundo de las sombras ( lo oscuro, la vida real) a través de la luz, que sería la mente.
Sólo con la mente puede aislarse del mundo y disfrutar de la creatividad, y en ese estado perfeccionar su sensibilidad.
La prosa de Baudeleire expresa el deseo del deseo, que hace anhelar cada vez más junto con el vicio, le proporcionan un placer momentáneo “ como el de la amante”.
Allí se muestra un vivir condenado, sus preocupaciones por el suicidio “ arre, ah so mula! A sudar, esclavo; a vivir, condenado”.
Evadirse de la realidad y llegar a otro mundo.
Este espacio, sería, quizás, la habitación desdoblada. Donde el poeta parece suscitar otro lugar fuera del tiempo y del espacio como también se ve en anywhere out of the World.
Bajo un ángulo nuevo se desprende de la realidad, que hace emerger un mundo, que encierra toda la realidad posible más allá de lo inmediato: una explosión exhaustiva del ser y de sus circunstancias.
Destacaríamos pues, la espiritualidad y renegar del mundo material y banal de la Francia del siglo XIX y de todas las Francias, en cualquier parte del mundo.
Baudeleire a punta en mon coeur mis à mu:
¿ Acaso hay algo más absurdo que el progreso, ya que el hombre, como lo demuestra la experiencia diaria, siempre es el mismo, es decir, que no existe sino en estado salvaje?.

La situación del poeta ante el mundo viene a ser como el efecto que produce el vicio y el deseo en él; de cada vez más, esa desesperación y ni con el amor que puede llegar ha encontrar, sacia esa sensación. Así lo dice él “ el amor para mi se había convertido en una pesadilla”.
Siempre estuvo estrechamente ligado a su coja y mulata prostituta, a diversas relaciones homosexuales o a amantes como Marie Daubrun (canto de otoño), Madame Sabatier, Hágale Sabatier, no encontró “nunca” el amor.
Tal vez por esta razón respecto a la mujer mantiene una actitud ambigua, en ocasiones la alaba en su facilidad para maquillarse y arreglarse ( superficialidad?). En otras exalta sus virtudes. Pero principalmente desprecia a la mujer por su condición de basarse en sus instintos más primarios y no escapar de la condición humana. La mujer es todo lo contrario a un “dandy”.
“Era la hija bastarda de un príncipe (…) quería siempre comportarse como un hombre” nos dirá Baudeleire.
Y Mallarmé dirá: “dominando el rebaño de la humanidad horrenda”.
Mallarme encuentra en su amada la justificación de la vida. La luchadora dormida en tristeza de estio, “le permitirá encontrar esa nada que ignoras me provoca” y le dirá a Baudeleire en angustia “con miedo a morir cuando me duerma solo”.

Mallarmé el “gran” poeta simbolista, amigo del pintor Manet y “discípulo” de Baudeleire. A parte de la poesía que construyen, les une ese amor por las artes plásticas del momento, sobretodo la pintura.

Así pues, Baudeleire en un artículo titulado Pintura sin mancha demuestra y destaca los vínculos que existen entre la poesía y la pintura.
Mallarmé es el gran lector de su maestro o mejor dicho de su “antepasado”.
Porque por mucho que el tiempo los separe, sólo es el concepto creado de tiempo por la sociedad. La ficción más grande creada por el hombre. La fuerza del cual se queda por debajo de la poesía ya que esta pretende evadirse de los estados transitorios.
Mallarmé por el contrario a Baudeleire encontró en el amor de su amada, tal vez, un motivo para que sus besos dejasen de ser odiosos y de que las fuentes emanasen agua y lágrimas. En el fondo una solución al miedo a despertar solo y estar en el lago “con sus ninfas y princesas” … estos son pues símbolos utilizados constantemente el la obra de Mallarmé de color dorado para esconder el verdadero color del sol ( la realidad).
El gran lector siempre se deja influenciar de la obra que lee, para escribir y para vivir o mejor dicho para vivir escribiendo. Así es como lo hace Ruben Dario con su guía simbolista: Mallarmé. Coge sus tonos azules y dorados, sus princesas y esa no realidad ( ficción?) que es una realidad de la cual florece su poesía.
Mallarmé vió morir a Baudeleire y no sólo lo vio morir sino que lo vio morir mientras vivía.
Así en el retiro de Baudeleire, aislado de Paris y cansado de la vida, recibe la visita de dos jóvenes poetas: Mallarmé y Verlaine, admirados van a mostrar su obra al maestro. Así lo demuestran los dos jóvenes, en 1865 alabando las flores del mal.
Pero el debía estar concentrado en sus pesares y ansiedades, en una ciudad que para él era un hospital, un purgatorio, una celda, un infierno y un prostíbulo; la gran ramera “donde todo lo atroz como un flor florece” ( “Epílogo a Pequeños poemas en prosa”).

Volviendo a la ficción del tiempo y a la mención que he hecho de Baudeleire como antepasado de Mallarmé. Sólo les separan veinte años, es lógico que no son antepasados ( así como lo estipula la sociedad) pero si tenemos en cuenta que el tiempo es ficción.
Podríamos coger las referencias que hace Mallarmé en el poema Igitur o la locura de Elbhenor hacia los antepasados, situando a Baudeleire como su antepasado para el cuál tiene que hacer sus deberes ( escribir su obra).
Más allá de todo lo superfluo, establecer una conversación no-real a través de su poesía en los temas principales que les motivan hacia la escritura, como podrían ser la muerte, el amor y el tiempo.
Mallarmé lee los deberes a sus “antepasados” a Baudeleire y a Poe, entre otros en sus tumbas. Baudeleire fue enterrado en 1867, en el cementerio de Montparnase. Y en 1868 se publica “ sus pequeños poemas en prosa”.

En el sepulcro de Baudeleire, Mallarmé escribe:

(…)
Que follaje seco las ciudades sin noche
Votivo podrá bendecir, como ella tranquilizarse
vanamente contra el mármol de Baudeleire.
(…)

Así pues tenemos a Baudeleire muerto, con 46 años después de haber llevado una vida a lo Poe, a lo nocturno, a lo rápido, a lo absorbente, llena de deseo insaciable…- ¿ a lo bohemio tal vez?
En la tumba de Edgar A. Poe,Mallarmé escribe “ la muerte triunfaba con esta voz estraña”.

Yo deseo, ahora, más allá de lo narrado inventar una conversación entre el maestro y el discípulo. Un diálogo. Recrearse, no es más. Dejar fluir la fantasía, todo es ficción al fin
y al cabo, “sólo” hay una realidad en este momento en mi cabeza que son estas letras que evocan a otras letras condicionadas por una fuerza interior.

Mallarmé le dirá al profesor, a su antepasado ( un símbolo que no hace más que esconder la figura de Baudeleire):
“ cuando el soplo de sus antepasados quiere
Apagar la vela (…) dice: “Aún no!”.
(…)
No mueras no te vayas, porque nunca morirás. Digamos el aún n.

“ Igitur, niño, lee los deberes a sus antepasados”.En el poema Igitur o la locura de Elbehnon que nos sirve para continuar con el intercambio de letras de los dos.
Mallarmé le dirá al mármol de Baudeleire en cansado de reposo, éxtasis puros mientras pintas la muerte.

El dialogo hablan y tocan el tema tiempo.

Mallarmé: - “ no se ha ocultado la hora en el espejo, ni se ha ocultado entre cortinajes, evocando el mobiliario por su ausente sonoridad”.

Baudeleire, desde su habitación le contestará: - No! Ya no hay minutos, ya no hay segundos! El tiempo ha desaparecido; está reinando la eternidad, ¡ una eternidad de delicias!
(…)
¡ soy la vida insoportable, la implacable vida!
(…)
Si, reina del tiempo; ha reanudado su brutal dictadura.

Del tiempo a la muerte.

Mallarmé ( obertura de heroidas) le dirá a Baudeleire:

“cuando un montón de muertos sin sarcófagos
Oloroso a resina, enigmático ofrece.
Sus trompetas de plata a los viejos abetos (…)
Son inmortales. Oh mujer, me mataría
Un beso, sino fuese la belleza la muerte(…)

Baudeleire con cara triunfante añadirá:

“ En este mundo, pero tan lleno de asco, sólo me sonríe un objeto conocido: el botellín de laudazo; ¡ vieja y terrible amante! Y como todas las amantes generosa en caricias y traiciones.”

Así pues el alumno habrá cumplido con los deberes del maestro, mandados en el poema Igitur.