“ es va avergonyir del benefici que en trauria de l’atac cap a una altra persona”

Figura del corresponsal i missatge que arriba

Lluny de la idealització del corresponsal que va a les guerres. Els anomenats corresponsals de guerra, -voyeurs?molts diaris i els mateixos corresponsals es plantegen si ha d’ésser considerat com un corresponsal autònom, llunyà dels altres tipus de corresponsal (...) o si ha d’estar inclòs en la classificació de corresponsal internacional, nacional.... És un debat que hi ha entre diferents mitjans que disposen de corresponsalies i dels mateixos corresponsals de guerra, que no volen estar baix aquesta classificació.

Hem de remarcar que tot tipus de persona que treballi per a una publicació, agència de noticies, diari, televisió hi hagi de proporcionar imatges estarà proporcionant un producte per tal d’incrementar el benefici d’una empresa. Així doncs, no té el mateix interès filmar als croates fent danses; però si que el té, veure la seva sang a la llarga dels carrers, la destrucció dels seus edificis, de les seves cases i de les seves famílies.

Les imatges que ens arriben d’una guerra són un gran testimoni per veure fins a quin punt continua arribant el grau de deshumanització dels homes i les dones.
Pel periodista això provoca un conflicte ètic intern, el dubte entre si estar allà amb la càmera gravant o ajudar: - “havíem d’escollir quin paper teníem; si ajudar o ésser periodistes completament”, en molts casos els periodistes ajuden en d’altres no poden. A la llarga del documental, també es planteja la gran paradoxa de la seva feina: -s’obté benefici d’un atac cap a una altra persona-. Corinne, ex-fotògrafa de Reuters parla del caràcter positiu i negatiu de filmar l’execució d’una persona, pel final reconèixer que
“ es va avergonyir del benefici que en trauria de l’atac cap a una altra persona”.

Gervasio Sánchez, fotògraf diu que “ treballava 24 hores al dia i era conscient de l’utilitarisme que es feia d’aquest treball” (...) “els mitjans de comunicació no mostraven gens Àfrica”.
Miquel Gil, diu el director del mundo TV d’ell, que tenia una formació humana especial, allunyat dels estereotips del periodista que va a cobrir a una guerra. Tal vegada per la seva formació en dret, amb una forta consciencia del que era la justicia i els drets humans lluità a la seva manera per defensar això. Dient que l’únic que els queda a aquestes persones és la possibilitat de que algú altra vegi el que li succeeix.

Ara bé, - La violència no genera més violència?- molts dels agressors són conscients que els periodistes volen la millor imatge, perquè així la redacció estarà, més contenta.

El director del diari, de l’agència o de la televisió està acomodat a la taula del seu món, junt amb la redacció de periodistes, que porten vuit hores treballant dintre de “la rutina periodística” i de sobte, arriba una cridada del corresponsal que cobreix la guerra. El corresponsal, (suposem que via telefònica) li explica tot el que té de la guerra, i com més impactant i més cruel sigui el que ha aconseguit, més enhorabones rebrà del seu director o del seu cap més directe.
La feina dels reporters de les agencies és més estressant, perquè han de donar informació cada dia. Les Majors de la informació, només són competitives si els seus periodistes van a la informació. És a dir trenquen normes.

Les guerres es cobreixen segons el govern polític, l’interès de l’empresa fins i tot que pot arribar-hi a tenir a la zona... No és el mateix una guerra a Sierra Leona, que a Kosovo, no són igual els morts americans que els morts iraquians (a dia d’avui), ni els morts Palestins en front dels israelians, no és el mateix un segrestat espanyol que un segrestat americà...
El missatge final que arriba a l’espectador és completament diferent a allò que ha vist el corresponsal de guerra ( -“que quan lleva la càmera dels seus ulls es troba amb la realitat”?) el que posa veu posa el seu punt de vista a les imatges, com apreciem al final del documental amb les imatges d’alliberament de les persones que van amb el tren.
A Grozni 1999, Miquel Gil hi aconseguí entrar i fou conscient d’aquesta manipulació, quan Putin afirmava que els soldats russos havien entrat a Grozni i no era veritat, perquè no hi havia ni un soldat rus.

“ Els mitjans de comunicació necessiten una Lay Di i uns dispars cada quince díes”, diu Miquel Gil. S’ha de recordar, que quan va passar el cas Lewinsky- Clinton, els mitjans ja no necessitaven cobrir la guerra de Sierra Leona, totes les planes del diari les ocupava aquest cas i les agencies deixaren de cobrir informació des de Sierra Leona. Miquel es va quedar allà, demanà vacacions a l’agència i ho cobri ell sol, perquè allò s’havia d’explicar. Però, la trista realitat és que la guerra deixà d’existir d’un dia per l’altra als mitjans. Ja no tenia interès. Era més interessant la Lewinsky.