L'èxtasi de la comunicació. Cultura digital.

 

“La mecànica del cor" de Matias Malzhieu. Es tracta de la cançó
que va fer possible el llibre "la mecànica del cor”. Una bella història d’amor
que recorre el món de boca en boca, i a través d’Internet.
A la nit més freda de la història quant la neu cau sobre la ciutat d’Edimburg.
Dalt d’un turó neix el petit Jack, amb el cor malmès. Li caldrà substituir-lo
per un rellotge de fusta, un cor artificial del qual dependrà la seva vida. Jack
comença la seva aventura quixotesca a la recerca de l’amor des dels freds
carrerons escocesos fins a una radiant ciutat andalusa. Compte, però! Jack haurà
de seguir unes normes per sobreviure: no toquis les agulles, domina la ràbia, no
t’enamoris mai, la mecànica del cor depèn d’això. Aquí comença el camí de Jack
cap a l’amor. Ara bé, les seves ganes de viure fan que deixi enrere aquesta
profecia i s’atreveixi a estimar.

En una nova era de la comunicació basada en les connexions, els contactes, el feedback es fa necessari grans histories que posin èmfasi en el mirall i en l’escena com diu Jean Baudrillard. “La mecànica del cor” té una escena clara: Paris, Granada i fa de mirall als espectador l’historia d’amor.

A dia d’avui ja no existeixen l’escena i el mirall. Hi ha en canvi, una pantalla i una xarxa. En lloc de la transcendència reflexiva del mirall i l’escena hi ha una superfície no reflexiva, una superfície immanent on es despleguen les operacions, la suau superfície operativa de la comunicació.

“La mecànica del cor” serveix com a lloc de transcendència reflexiva. Quan tot pareix efímer, transitori i que no hi ha temps per la reflexió les històries que evoquen els contes d’infància, arriba aquesta història d’amor.

A través del vídeo de la cançó de “La mecànica del cor” de Mathias Malzieu es plasma l’essència del llibre. L’exhibició d’aquest videoclip també implica la difusió del llibre i al mateix temps del grup musical del creador.

És una manera d’arribar a l’èxtasi de la comunicació en el sentit que la literatura, la comunicació audiovisual, així com també la música es confonen en un sol art. Tres vessants de les arts queden cobertes fins arribar a un art total.

El cor té una mecànica tan complexa que sovint és difícil poder preveure totes les situacions que ens faran mal. Jack, el nin protagonista ja neix amb problemes al cor i la que serà la seva madrastra li diu que no es pot enamorar mai.

_Però quin sentit té la vida llavors sense atrevir-nos a estimar?_

És aquí quan entra en joc el videoclip que he escollit “tot moir cour” del grup Dionisios.

Una vegada el llibre s’ha fet un lloc en el panorama literari a França, i arreu del món ja s’anuncia la pel·lícula en 3D. La història posa de manifest la crisi del real. En el sentit que s’evoca el tradicional conte d’infants per narrar una història d’adults. Un conte que sinó fos pel rellotge que Jack es veu a dur obligat al cor seria una de tantes. Llavors s’evoquen elements de la literatura de fantasia per narrar una història d’un amor impossible. La difusió a través de la xarxa d’aquesta història resulta
clau per arribar al públic, així com el boca a boca.

El període de la producció i consum dona pas a una nova era de comunicació basada en les connexions, els contactes, el feedback.

M’atreviria a dir que estem necessitats d’històries que a través d’una transparència sublim, de la naturalitat ens transportem a d’altres llocs. Al videoclip es mostra com Jack entre paisatges de muntanyes, estira els braços, un bastó i obri els braços. En senyal que està obert a la capacitat
d’estimar. És el mateix bastó que també es clavarà al cor davant l’atempta mirada de la seva estimada. Jack que sempre s’havia refugiat i havia tengut por a les pors descobreix que la vida sé li obri amb tot el seu esplendor.

“Un és l’interrogador automàtic al mateix temps que un contestador automàtic de la maquina. A lavegada codificador i descodificador, de fet el nostre propi terminal, el nostre propi corresponsal. És això l’èxtasi de la comunicació. Ja no hi ha un altra a davant, ni tampoc destí final”.

Sovint quan es penja un vídeo pel youtube com en el cas del que comento s’interactua amb el públic i a la pàgina s’accepten comentaris. En certa manera hi ha un feedback.

El sistema gira d’aquesta manera sense fi i sense finalitat i la seva única possibilitat és la d’una reproducció i d’una involució a l’infinit. D’aquí el vertigen d’aquesta interacció electrònica e informàtica, similar a la d’una droga.

A la xarxa, oberta a tots, ens podem arribar a confondre amb les mostres de la cultura audiovisual contemporània. I és que si les històries no posen l’èmfasi en el mirall i en l’escena cada vegada ens podem confondre més. En el sentit que hi haurà multitud de camins per escollir i moltes necessitats d’establir unes guies per arribar al destí que es vol. A vegades la informació és tanta que no sabem on triar i cóm pot afectar al futur de la cultura audiovisual.

Bibliografia
J. Habermas, J. Baudrillard, E. Said, F. Jameson, La posmodernidad, edición hal
Foster.