Periodismo

Territorio Comanche, de Arturo Pérez Reverte:

Sobretodo no crucen el puente se esponen a quedarse al otro lado,Arturo Pérez Reverte, nos advierte al principio de la obra marcando así, el inicio de la dinámica narrativa que viene condicionada por el objetivo de Márquez de captar un puente explotando.
Territorio Comanche nos cuenta un relato a modo de crónica periodística combinado con la ficción, el autor incluye su nombre como el fulano presentador del programa de crímenes Código Uno. Barlés y Márquez, son los dos personajes principales, eso sí, teóricamente ficticios, que se mueven en el territorio paralelamente a la evolución de periodistas reales como Gervasio Sánchez,Miquel Gil, Hermmann Tertsch, Paco Eguiagaray, Losada…, la interprete Jadranka, entre muchos otros personajes, también figura el dominguero de guerra; representado por el humorista Pedro Ruiz. Se trataría de aquel que va a hacer acto de presencia en las guerras, para poder decir que ha estado allí y aprovechar para hacer conferencias.
Es una novela entre amigos, donde aparecen los compañeros del gremio periodístico. Reverte se ha servido de las sensaciones que vivió durante sus veinte y un años como corresponsal de guerra, para explicarlas al lector. Curiosamente, veinte y dos años son los años que lleva Bardés también trabajando en las guerras.
Reverte narra con un tono coloquial, fácil y dinámico ( soltó una risita, las tías lo encontraban atractivo, mamados, se comía el tarro, a otros lo que se les iba era la olla, casi se había vuelto loco de horror…), pero contundente y claro ( cada familia cuenta con un bisabuelo degollado, no hay nada tan quieto como un muerto…) que atrae al lector.

Bardés y Marquéz forman un compenetrado equipo de periodistas. Márquez da el tono de irracional, de arriesgado, deshumanizado frente a las guerras. Puesto que el ya cuando esta con su familia solamente piensa en volver a las guerras. Ese negocio de tenderos y de generales, hijos míos y lo demás es filfa. Marquéz el intrépido cámara, que no se permite una lágrima frente al angular porque sino no salen bien las imágenes, Márquez era el más duro de todos, todos eran tipos duros(…) No es que Márquez fuese a la guerra. Sus imágenes eran la guerra.

Por otra parte Bardés, que tiene un tono más humanitario, más racional, observador y lleno de serenidad. Da el punto de equilibrio frente a todos los periodistas que van saliendo a la larga del libro. Mientras Márquez acaba sus planos, podemos escuchar los pensamientos de Bardés.
Arturo Peréz Reverte fue reportero con cámara en sus inicios como periodista y luego trotó durante muchos años con una cámara de televisión al lado. Ahora bien, Si tuviésemos que identificarlo con algún personaje en el libro, a parte de su intencionado fulano Reverte, sería con Bardés.
Compañeros de trabajo de A.P. Reverte, afirman que el cuando cubría las guerras, y tenía que hacer entradillas para el telediario un par de minutos, esperaba a que se escuchasen bombas en el sitio, para así quedar como un verdadero héroe, al llegar a
Madrid y que “le preguntarán si los tiros eran de verdad”. Por el contrario Reverte nos dirá que Márquez, lo hacía situarse para las entradillas en lugares difíciles. Es mejor que de las imágenes se encarguen otros dirá Barlés, paginas antes de explicar la manipulación que hacen los periodistas en cuanto a imágenes en ocasiones: “pusieron entre los cadáveres negros, algunos de blancos” y nadie se dio cuenta.

La verdad es lo que allí hay! - Dirá Marquez. Lo que no ve la cámara, simplemente no esta.
En un primer momento vemos la importancia de filmar los cadáveres detrás de la cámara, sin permitirse ( sentir) una lágrima. Por otra parte también sale a relucir
el tema de las posibilidades que tiene el periodista de ayudar a la gente que vive en primera instancia las guerras: - “si, quieres ayudar, pues haberte hecho enfermera”, le dirá en un momento Márquez a Barlés.
A Márquez no le gustaba que Barlés ayudase a los equipos de rescate porque se metía en cuadro y estropeaba el plano. Sólo cuando habían acabado de grabar, sacaban la mierda de los escombros.
Teniendo en cuenta el deadline, (la hora en que se cierra la edición del periódico o el telediario). Si el trabajo no ha llegado a tiempo, se va al diablo, - may be the next time!
- O quizás nunca! -porque los corresponsales pueden morir, a no ser que se encuentren a 50 km lejos del lugar.
Antes la guerra era más fácil, hablabas con el militar y punto, explicases lo que explicases siempre salía en reportajes de primera página. Hoy en día hay freelance que llegan y ya enseguida les matan por querer estar en el centro de la acción.
El concepto de suerte es uno de los ejes centrales del libro, junto con la ley de probabilidades en la vida del corresponsal de guerra. La suerte consiste en que todo pase delante de tu cámara, también en que te atraviese una bala mientras lo filmas y no te maté.
-¿Entonces que es la mala suerte? - ¿La muerte?
La muerte, no es del todo la mala suerte, cuando hablan sobre la reincorporación de los corresponsales a la sociedad de nuevo (donde se puede estar en la calle y ver pasar a las chicas sin que les peguen tiros) dicen a veces me preguntaba sino era preferible pisar una mina a modo de Ted Stanford en la carretera de Fagamusta.
Hay tres maneras de matarte en una guerra, la primera sería que cuando toca, toca.
Pone el ejemplo de Manuel Ortiz que nunca estaba en el lugar adecuado para hacer la foto. Pero como el dice más vale no hacer ninguna foto que hacer la última foto. La segunda sería que cuando llevas poco tiempo tienes más posibilidades. Pese a que a un periodista en la guerra no lo asesinan casi nunca: lo matan trabajando en un lugar donde la gente pega tiros. En cuanto a que te maten, la tercera posibilidad es la ley de las probabilidades, o sea que al cabo de cierto tiempo de haber estado en la guerra, ya te toca. Y yo le pagaré el último Whisky al corresponsal de guerra con las tres des,
(solía decir el abuelo Languineche): desequilibrado, divorciado, dipsómanos. Pero lo cierto es que el corresponsal de guerra tiene el consuelo egoísta ( frente a la situación de los civiles que sufren la guera) de llevar en el bolsillo un billete de avión; ese pasaje que tarde o temprano permite decir basta e irse a otro sitio.

http://mariacoloma.blogia.com

“ es va avergonyir del benefici que en trauria de l’atac cap a una altra persona”

Figura del corresponsal i missatge que arriba

Lluny de la idealització del corresponsal que va a les guerres. Els anomenats corresponsals de guerra, -voyeurs?molts diaris i els mateixos corresponsals es plantegen si ha d’ésser considerat com un corresponsal autònom, llunyà dels altres tipus de corresponsal (...) o si ha d’estar inclòs en la classificació de corresponsal internacional, nacional.... És un debat que hi ha entre diferents mitjans que disposen de corresponsalies i dels mateixos corresponsals de guerra, que no volen estar baix aquesta classificació.

Hem de remarcar que tot tipus de persona que treballi per a una publicació, agència de noticies, diari, televisió hi hagi de proporcionar imatges estarà proporcionant un producte per tal d’incrementar el benefici d’una empresa. Així doncs, no té el mateix interès filmar als croates fent danses; però si que el té, veure la seva sang a la llarga dels carrers, la destrucció dels seus edificis, de les seves cases i de les seves famílies.

Les imatges que ens arriben d’una guerra són un gran testimoni per veure fins a quin punt continua arribant el grau de deshumanització dels homes i les dones.
Pel periodista això provoca un conflicte ètic intern, el dubte entre si estar allà amb la càmera gravant o ajudar: - “havíem d’escollir quin paper teníem; si ajudar o ésser periodistes completament”, en molts casos els periodistes ajuden en d’altres no poden. A la llarga del documental, també es planteja la gran paradoxa de la seva feina: -s’obté benefici d’un atac cap a una altra persona-. Corinne, ex-fotògrafa de Reuters parla del caràcter positiu i negatiu de filmar l’execució d’una persona, pel final reconèixer que
“ es va avergonyir del benefici que en trauria de l’atac cap a una altra persona”.

Gervasio Sánchez, fotògraf diu que “ treballava 24 hores al dia i era conscient de l’utilitarisme que es feia d’aquest treball” (...) “els mitjans de comunicació no mostraven gens Àfrica”.
Miquel Gil, diu el director del mundo TV d’ell, que tenia una formació humana especial, allunyat dels estereotips del periodista que va a cobrir a una guerra. Tal vegada per la seva formació en dret, amb una forta consciencia del que era la justicia i els drets humans lluità a la seva manera per defensar això. Dient que l’únic que els queda a aquestes persones és la possibilitat de que algú altra vegi el que li succeeix.

Ara bé, - La violència no genera més violència?- molts dels agressors són conscients que els periodistes volen la millor imatge, perquè així la redacció estarà, més contenta.

El director del diari, de l’agència o de la televisió està acomodat a la taula del seu món, junt amb la redacció de periodistes, que porten vuit hores treballant dintre de “la rutina periodística” i de sobte, arriba una cridada del corresponsal que cobreix la guerra. El corresponsal, (suposem que via telefònica) li explica tot el que té de la guerra, i com més impactant i més cruel sigui el que ha aconseguit, més enhorabones rebrà del seu director o del seu cap més directe.
La feina dels reporters de les agencies és més estressant, perquè han de donar informació cada dia. Les Majors de la informació, només són competitives si els seus periodistes van a la informació. És a dir trenquen normes.

Les guerres es cobreixen segons el govern polític, l’interès de l’empresa fins i tot que pot arribar-hi a tenir a la zona... No és el mateix una guerra a Sierra Leona, que a Kosovo, no són igual els morts americans que els morts iraquians (a dia d’avui), ni els morts Palestins en front dels israelians, no és el mateix un segrestat espanyol que un segrestat americà...
El missatge final que arriba a l’espectador és completament diferent a allò que ha vist el corresponsal de guerra ( -“que quan lleva la càmera dels seus ulls es troba amb la realitat”?) el que posa veu posa el seu punt de vista a les imatges, com apreciem al final del documental amb les imatges d’alliberament de les persones que van amb el tren.
A Grozni 1999, Miquel Gil hi aconseguí entrar i fou conscient d’aquesta manipulació, quan Putin afirmava que els soldats russos havien entrat a Grozni i no era veritat, perquè no hi havia ni un soldat rus.

“ Els mitjans de comunicació necessiten una Lay Di i uns dispars cada quince díes”, diu Miquel Gil. S’ha de recordar, que quan va passar el cas Lewinsky- Clinton, els mitjans ja no necessitaven cobrir la guerra de Sierra Leona, totes les planes del diari les ocupava aquest cas i les agencies deixaren de cobrir informació des de Sierra Leona. Miquel es va quedar allà, demanà vacacions a l’agència i ho cobri ell sol, perquè allò s’havia d’explicar. Però, la trista realitat és que la guerra deixà d’existir d’un dia per l’altra als mitjans. Ja no tenia interès. Era més interessant la Lewinsky.

Miquel Gil passant per në terren

De Maria Coloma Mairata Munar a Miquel Gil passant per në terren

"Aquí tot eren runes, els parcs eren plens de gent innocent”. Miquel no era, només un periodista, era una persona i deia a tothom que explicaria la veritat del que havia viscut. "Miguel, në terren", és el títol del documental que incorpora l’expressió albanesa “në terrem” ( sobre el terreny), com a homenatge a la terra en què Miquel va assumir el seu zenit professional. L’obra és producció de Televisió de Catalunya, dirigit per Lluís Jené i Enric Miró, reflecteix la vida dels corresponsal de guerra i l’horror de les guerres, a través de les imatges de Miquel Gil i a través dels comentaris dels seus companys, es pot veure com és la figura del corresponsal a les guerres i el paper dels mitjans de comunicació. -S’ha de veure!,si pots aconseguir-lo, fes-ho.

Res és objectiu a Ruanda, Somalia, Bosnia, Chechenia. Només es pot estar a favor de les víctimes, com afirma Furio Columbo (1997). Y així és com va estar Miquel Gil, com a corresponsal de guerra, al costat sempre de les histories humanes a Bòsnia, el Zaire, el Sudan, Kosovo, Sierra Leone...
EL REPORTATGE MOSTRA EL caràcter més humà de Miquel Gil, ELS SEUS SENTIMENTS, COM HO DEIXÀ TOT, la seva feina d’advocat i un futur assegurat, PER EMPRENDRE EL CAMÍ DE FER D’ULLS PELS QUI NO EN TENEN, A LES GUERRES, és a dir nosaltres.

Per l’espectador normal, és a dir, aquell que dina mentre mira les imatges del telediari o aquell que està tranquil assegut al sofà de casa, o fent el que sigui, no percep tota la intensitat de la informació de les guerres. S’ha de tenir en compte que molts tenen de fons la televisió, i només són “cinc minuts” al dia del que passa a determinat lloc del món on hi ha una guerra. El gran interès per a l’espectador és el de les persones, això és evident, i aquí es donen els grans contrastos entre les persones, entre persones que viuen al mateix món, tot i que no ho sembla, sang per tot, mentre aquí l’unica sang que veiem és la d’algun carnisser que entra els animals acabats de matar de l’escorxador de Mataro a alguna carnisseria que els vendra, i ja ens espantem. Per aquest contrast entre els móns Miquel Gil afirmà que durant sis anys visqué tot allò que no es pot arribar a imaginar mai un ésser humà. Respecte a l’espectador afegir que mai li arribarà una guerra d’una manera objectiva, només li arribarà allò que el corresponsal ha filmat (una petita part de tot el que hi ha) i un altra li ha donat veu o format al que ha arribat segons el que convé a l’empresa o al mitja de comunicació del qual en forma part. A més tenint en compte, que quan mirem aquestes imatges o fèiem sentint certa incredulitat i confusió, perquè el que observem no es correspon al nostre món. Després sortirem al carrer i tornarem a veure els anuncis de liposucció, de fotodepilació, anuncis de préstecs de bancs per poder comprar aquell quadre que tanta falta ens fa, i dietes per a una bona alimentació,també aquell coixí que tant necessitem per dormir bé i que de moment és la nostra gran màxima preocupació, junt amb arribar a final de mes.

Per això, tot ens sembla un altra món, més que un altra context.
Miquel Gil morí el 24 de maig del 2000 amb el seu company Kurt Shork a Sierra Leona, atacats per les forces rebels en una emboscada, tal vegada com havia fet amb anterioritat, amb el pla en ment d’anar a l’hotel Griñon a celebrar que sé n’havia sortit. Aquesta vegada, però, no se’n va sortir i va morir fent el que més li agradava: - filmar amb l’objectiu de què arribi la veritat d’una gent que pateix.
“ Milions de persones oblidades que estan al tercer Món, són els que han patit la seva mort”, perquè ja no es sabrà la seva realitat."

Tarantino al llarg de la seva filmografia té obsessió pels peus

Per si de cas en Tarantino llegeix això poso el principi amb anglès, però com que tanmateix no ho llegirà, ( tot i que no perdo l’esperança…) ho continuo amb català, enmig de la inocencia ( in middle of the inocente I make my reflexions)

Si em trobo a Tarantino al carrer … If I will met Tarantino in somewherein the world, I would like to ask him about feet in his films…
I think that in the majority of sequences within his filmography feet are presented. In the first part of Kill Bill 2 Uma is inside of the pussy car, struggling to walk. She encapsulates the film only with this sequence, because it refers to the marcial arts ….
In another sense wacthing Uma’s feet is a good way of undressing her metaphorically,and consequently seeing her soul.
The feet of the chinese girl at the end of the film is also filmed by Tarantino, wearing the tipical Chinese shoes.

What is Quentin Tarantino trying to say to me with reference to Salma Halleck is feet in your mouth? She puts whisky on her foot and after you… lick it…. I have remind you that you have written it… or not??? Please Quentin???

In kill bill too there are the athletic shoes of the black woman and her daughter. And the image of The sheriff with his son when entering to the paso Chapel in the first part of the film, they were walking with boots to the crime scene. And in the second part Bill with Uma walking in a duet outside the chapel the Paso in a tracking shot, shooting only the feet.
null

Queda lluny de Kill Bill 2 , Reservoir Dogs que fou la seva primera pel•lícula vora el 1992, realitzada amb un pressupost que tenia arraconat en una capsa de sabates fruit d’haver venut una obra literària i de treballar com a dependent a un videoclub.
Però per molt que passi el temps, a qualsevol film que hi hagi posat la petjada Tarantino la minuciositat dels plànols en quan a peus hi és molt present.
Els peus com la base del món que sustenta la terra. Posats en uns escenaris que fa tornar ficticis,Texas, el Paso. Un lloc que ja ens ho havia introduït a Abierto hasta el amanecer (on ell fa del germà banaït del George Cloney, la historia fou escrita per ell i també produïda entre d’altres) dirigida per Robert Rodríguez. De fet a Kill Bill el principal lloc que dona el germen a tot és a Texas, a una petita capella del Paso, lloc al qual Harvey Keitel, el capella i pare de familía de “abierto al amanecer” mai arribarà amb els seus fills.
A Pulp Piction una Uma Thurman ( de les mans de Tarantino sembla una deessa, a Be Cool Uma ni sembla ella, perquè de tant guapa que és no li calen els artificis dels maquillatges, ni de les robes) morena ens deia que ella havia participat en una prova pilot d’un grup de noies similar al que hi ha a Kill Bill.
I què hi ha del bar que ens apareix a abierto al anochecer? És igual que el bar que apareix al principi de PUlp Piction, la diferencia està amb què al bar de Pulp Piction, l’espectador no sap que les histories entre els diferents personatges es creuran, és més no sabrà fins al final que els grans mafiosos que no reconeixem perquè van vestits amb camisetes i calçons curts es creuaran amb aquesta parella. En canvi a “abierto hasta el anochecer” nosaltres ja sabem per la conversa que manté la família que s’acabaran trobant amb els assassins- Van a un Motel!!!!

Las referències a la religió, al cristianisme són brutals a Tarantino el bé, el mal, la lluita, una burla exagerada de la no moral, de no tenir un comportament…. De tant anti-moral que tot es torna ficció i ja res es pot concebre com a realitat. Així sortiran rius de tinta dels braços dels 80 protectors de la membre de l’esquadron i haurà d’utilitzar els dibuixos animats per mostrar que tot és ficció quan fa referència a la vida de la noia China.
El diable apareix a Pulp Fiction: “ a la maleta, que s’obri amb el número 666”, però nosaltres ja hem estat a l’infern, amb el Tarantino com actor ja ens hi vam introduïr a “abierto hasta el anochecer” on deia: “ ya no me importa morir, sólo quiero devolver el mayor número de diablos al infierno”.
Deu ésser ben dolent aquest Tarantino.
MCMM

Biel Majoral és professor de la Universitat de les Balears i cantautor

M.C.Mairata.

Biel Majoral, cantautor i professor de la UIB, reflexiona sobre la Mallorca actual i la d’un temps. És un home amb les idees clares i no es mossega la llengua a l’hora d’expressar-les. Res de millor per introduir aquesta entrevista que una de les seves reflexions. “ La cultura és un concepte molt ampli, i avui dia algunes coses es limiten a la forma. Als formalismes, a mirar pel vestir, de cara a l’exterior... Pensam que perquè tenim un plat antic penjat a la paret de ca nostra, ja hem salvat el patrimoni, però amb això no basta.
- I quant a la gent jove d’avui?
-Tenc por que pensin en la immediatesa, en el doblers. Una terra matriarcal, agrícola, amb assentament com era Mallorca, s’ha convertit en el que tenim a causa de la immediatesa. La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. Avui la gent s’en va a una finca i diu: “Jo faré la casa damunt el turó, allà on hi ha la millor vista”, i comencen amb la pala i fins que tenen la casa no s’aturen. La gent d’un temps es feia la casa allà on es sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament.
-I avui en dia?
-No escoltam la terra: si l’escoltàssim, no tendríem la capacitat especulativa que ara tenim.
- Però, això també és fruit de l’educació?
-Com és possible que si abans no anaven a escola tinguessin una percepció de la vida tan vitalista. Em referesc al fet que eren capaços d’asseure’s davall d’un garrover, saludar-se pel carrer. Ara això no ho feim i hem anat a escola molts anys més. Això vol dir que a la tradició cultural hi ha qualque problema.
- I quin és el problema?
-Que ens han deixat de transmetre aquesta cultura i aquesta formació de manera natural, i l’escola hauria d’ensenyar a escoltar i a reflexionar perquè aprendre a llegir i a escriure és fàcil. Allò més important és la reflexiva, que s’arriba a convertir en un poder.
- Creis que l’evolució tan ràpida de Mallorca ha influït en aquesta situació?
-Si la societat turística no hagués estat especulativa, no seria dolent. Però avui dia tot té un valor mercantil, no té valor cultural. Hi va haver una temporada que quan anaves per l’Arenal i demanaves un cafè amb llet no t’entenien, i si ho demanaves en anglés sí. Era la lluita entre el mercantilisme i allò que es diferencia com a cultura. La llengua és una qüestió estrictament cultural. A certs sectors els emprenya molt que defensem la cultura i et diran: “aquí som espanyols, estam a Espanya”.
- Abans parlàveu que la gent no se saluda, però a Algaida no és així.
-Ja, però ara ens volen fer creure que les circumstàncies de l’Arenal, Magaluf, Portocristo o qualsevol zona turística també les hem de patir nosaltres. Ens diuen que som una societat minoritària, que està en vies d’extinció. Ens volen fer estar angoixats sempre.
- Creis que un poble tornarà com aquests llocs turístics?
-No, jo crec que no. Hi ha joves molts conscients del problema i que realment, amb la seva manera d’actuar, fan molt. I els altres, quan es cansin de beure pomada de barral i comencin a pensar, ja estarà. Si no, tots acabarem sent iguals.
-Hi ha un cert control també sobre el que pensam?
-El problema és que abans parlàvem de moltes de coses, i ara mateix parlam d’allò que la televisió vol. La informació pot estar homogenïtzada, però no hi estarà, tempsnull