Radiografia del periodisme cultural

El periodisme cultural és relativament jove i la seva evolució històrica està marcada per la democràcia. És entre els anys 70 i 80 quan es realitza el canvi que portarà a tots els diaris importants a tenir seccions de cultura.

Rosa Mora, periodista d'El País, creu que el periodisme cultural és crònica del seu temps: "Potser en el seu moment no vam valorar suficientment, per exemple, les que publicava la revista Destino, i ara vistes des de la distància resulten excel·lents per comprendre les claus d'una època".

En una societat a al qual s'acusa de tendència a la banalització, el periodisme cultural intenta indicar una sèrie de valors i punts de referència per fer ciutadans reflexius. Amb tot, hi ha una nova generació de periodistes de prop dels 30, 35 anys que renoven el periodisme cultural. Sergi Doria, periodista ABC, doctor Universitat Internacional de Catalunya, " la rebaixa del llistó qualitatiu en una societat dominada per la banalització i l'infantilisme, porta a associar la paraula cultura a avorriment".

LLàtzer Moix, redactor en cap de la Vanguardia, "els mitjans que no comparteixin interessos comercials amb editorials, aquest servilisme no s'explica de cap manera".

Doria: més que servilisme caldría assenyalar un cert "seguidisme", motivat per la celeritat d'un mercat cultural dominat per la novetat. Amb més de 60.000 títols a l'any. "El periodista ha d'estar especialitzat per diferenciar la palla del gra.

Coincideixen en assegurar que és un mercat ràpid i el periodista ha de fer feina sota la pressió de l'entrega del suplement o de la publicació. Així Rosa Mora, periodista del país pensa que a les seccions de cultural dels diaris els mata l'agenda. Una agenda imposada des de fora per editors, majors de cinema... "Això deixa poc espai i pocs periodistes per a l'elaboració de temes propis. Impedeix tractar, a més, els temes amb la profunditat adequada.