- Perquè troba tenim tants prejudicis sobre el món àrab? -
-El Islam té una llarga tradició d’enfrontaments històrics que ha creat un nombre important de fantasmes i traumes facin que el món occidental es senti amenaçat. L’Islam ha estat potencia a nivell mundial fins el segle XVII, que no és poca broma, Viena ha estat assetjada dues vegades, etc, etc,. De totes maneres, això no ho explica tot, també hi ha que plantejar-se, jo diria que el del segle XX al pensar que la història s’ha acabat, i que només hi podem trobar un sentit, és a dir, el triomf de les democràcies capitalistes, etc. El fet de que ara hagi sortit una mínima defensa, fa por. Occident es creu vencedor absolut de la història i pensa que la història s’ha acabat, però ara al veure que hi pot haver una tímida revolta al triomf occidental que és aclaparador, mundial, globalitzador, etc, etc, ha generat una sensació de sorpresa que hi ha que relativitzar. La història encara continuarà i donarà molts fenòmens inesperats: no tot està escrit i crec que hi ha una finalitat massa excessiva, vull dir. Cal afegir que a més és té una ideologia molt obscurantista del Islam com anti-occident etc, etc,... Tot això problematitza coses que mirades des de una certa distància, no és que no siguin greus, però es poden comprendre. La premsa no parla de l’Iran, de l’únic que es parla es de si tenen bombes nuclears, encara es parla de la relació Irán-Irak, la contaminació...
-¿No creu que si els mitjans ens intentessin explicar com és aquesta cultura, tan diferent a la nostra, i en tinguéssim més coneixement de causa, també en tindríem menys por d’aquesta que vostè parlava? -Sí, és que bàsicament s’ha de fer un esforç intel•lectual que demana molta reflexió, i tota la premsa actual, es dedica a cobrir unes necessitats del dia a dia que no deixa reflexionar. Caldria recorre a les institucions de reflexió, que son les Universitats i als professionals inter-culturals, que poden explicar qué és el que passa. Això no es fa perquè sobre tot hi ha molta pressa, s’han d’explicar les coses molt ràpidament i els periodistes no tenen ni temps, ni recolzament, per explicar les coses bé. En aquest cas, a España, la situació és molt pitjor que en altres països a on hi ha una cultura informativa molt més rica i a on hi a una societat molt més informada sobre el tema, i el problema, és que a casa nostra no hi ha una població exigent que demana una informació acurada sobre el que es parla. -És a dir, hi ha una manca de professionalitat després d’aquesta inmediatesa. Finalment hi ha un tercer factor que fa les coses més difícils, i és que casi tota la informació que obtenim és visual: tu vas a la tele i veus uns personatges amb turbant, barba i kalashnikovs, no veus res més, en canvi si tu vas a un llibre, et donen un vocabulari per entendre el que veuen els teus ulls, i el que tens és por, és clar, com no has de tenir por si el que veus és un Kalashnikov’s?
Hem enviat un missatge a la ambaixada espanyola a l’Iran preguntant pels periodistes i corresponsals que hi ha allà, i ens han contestat, però ens han dit que només hi ha periodistes espanyols de l’agencia EFE. Però és que des de la pròpia ambaixada, et diuen que millor que no viatgis a Iran, que és perillós. I la pregunta és, ells mateixos no volen que hi anem? Perquè?-
-Ara mateix la situació és difícil, però en el cas de l’Iran, les postures estan més properes a l’occident i al món cristià per moltes raons, però la seva estètica és tan allunyada que impedeix pensar en aquesta realitat; vull dir, hi ha un sistema que es vota, hi ha un sistema bicameral,... Dades evidents no s’accepten perquè no s’assembla al nostre. Com que encara es dediquen al pastoreig es pensen que viuen a l’Edad Mitjana, no? Això es una gran errada. Tothom pensa que aquests estan en el passat, però això és una idea molt estúpida, no està recolzada per la realitat del terreny. No tens drets. - Qui pensa que sortirà a les eleccions? son sinceres?? -Són molt honestos en el sistema de vots, el problema està en qui accedeix en les candidatures, és una cosa molt diferent: Hi ha vot universal, vot a les dones, ... es un sistema molt més democràtic que a tot arreu, però està molt demoneitzat en aquest sentit. El que passa és que hi ha un filtre, i després si hi ha algú que és dissident, encara té problemes judicials, etc, etc... El sistema s’anava a obrir i enlloc de obrir-se s’ha anat tancant, i això és un drama molt gran. La joventut està que en qualsevol incident pot acabar molt malament i això és una llàstima. Ja veurem com ens informen i que ens en diuen i com entenem què a passat, i el perquè ha passat. Hi havia un aperturisme que ha fallat. S’han apressat unes negociacions, i el risc és molt alt. Jo crec que hi ha que deixar que passin les coses; la gent espera que els mitjans de comunicació facin previsions, i això és ridícul.
-Esteim davant un orient occidentalitzat? -Sí, és un país a on la influència a arribat abans i ha sigut molt penetrant. Fins i tot, la caiguda del shaba es un fenomen molt virulent d’antiamericanisme, però això no significa que els iranians hagin deixat de prendre Coca-Cola o l’equivalent, és curiós que es mantinguin trets d’americanització cultural, no a nivell profund, però sí a uns nivells molt curiosos. Hi continua havent una seducció per la cultura: un amor odi, és curiós. Hi ha un estira i afluixa important. A veure si es pot arreglar i negociar. Pels iranians Amèrica és el gran Satanàs, i viceversa, és una cosa recíproca, però també els dos països se n’han donat compte que poden arribar a acords, i això seria molt interessant, i en vista que han donat de sí els suposats amics del món suní, ara es parla de l’estratègia pro chiíta, això seria interessant. També cal recordar que Iran ha ajudat molt a Estats Units a buscar a Ossama Bin Laden, a ajudat molt a la crisis d’Afganistan, té un paper molt positiu en la situació iraquiana; no tot és el que se sent. Fins i tot, el món chií està més a prop del que sembla, és podria arribar a un acord, i això és molt interessant. A més, fer una política anti-islàmica pot ser un error, sobre tot per Europa, immens. Això ja es una qüestió molt més llarga. Entendre el món és una tasca complicadíssima, i pensar que ens podem posar el mon al cap tan fàcilment, i amb idees esquemàtiques no és pot arreglar cap problema humà que sempre, per natura, és complexa. És una tasca, fins i tot, una mica angoixant: explicar-ho tot, entendre-ho tot, però evidentment demana més esforços, més especialització i no un periodisme de butxaca, un periodisme amateur. Hi ha molt dèficit informatiu, excés de fantasmes històrics, excés d’informació gràfica, i després tot aquest conjunt fa alguna cosa, molt vagament especial, que no és únic de l’Iran, i és que a vegades les mentides conegudes, són més properes que les veritats per conèixer, és el carregar-se el tòpic sobre l’Iran, però és una batalla que s’ha de fer, em de fer un esforç pedagògic per intentar explicar-ho.
