Blogia

@MariaColomaMM

Marketing online i models negocis a Internet

“Gran part de la polèmica que envolta l’e-business genera més confusió que claredat. Molta d’aquesta confusió s’origina en la interpretació, incorrecta i generalitzada, que e-business significa simplement comprar i vendre productes via Internet”

Tomas M. Siebel, fundador, president i conseller delegat de Siebel Systems.

No només es comprar i vendre productes a través de la xarxa, tal vegada era així en els inicis, però arran de la web 2.0 eel coneixement i la possibilitat de tenir dades i informació del client canvia el panorama. Des de bon començament un usuari que entra en una web ja dona tot un seguit d’informació i dades, això facilita l’emmagatzament i l’ànilisi de dades continues del client.

 “Instead of talking in terms of strategy and competitive advantage, dot-coms and other Internet players talk about “business models”. This seemingly innocuous shift in terminology speaks volumes. The definition of a business model is murky at best. Most often, it seems to refer to a loose conception of how a company does business and generates revenue. Yet simply having a business model is an exceedingly low bar to set for building a company. Generating revenue is a far cry from creating economic value, and no business model can be evaluated independently of industry structure. The business model approach to management becomes and invitation for faulty thing and self-delusion”.

 Michael E. Porter (2001)

 Porter ens remarca que Internet pot augmentar l’eficiència de la indústria i ampliar el mercat, ara bé explica que la majoria de les tendències són negatives. Els models de negocis moltes vegades ens poden fer perdre en la negociació. Segons Porter assenyala Internet tendeix a desalentar la negociació.

"La definició d’un model de negoci no és clara. Molt sovint, pareix que es refereix a una concepció flexible de cóm una companyia genera ingressos.

No hi ha model de negoci que pugui ser analitzat lluny de la indústria i Internet per si sola encara no ha creat Indústria. Internet crear nous enfocaments entre els que hi ha les amenaces de substitució, redueix el cost variable relativa al cost fix, proliferen els competidors i pot arribar a afectar a l’estructura del sector.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L'èxtasi de la comunicació. Cultura digital.

L'èxtasi de la comunicació. Cultura digital.

 

“La mecànica del cor" de Matias Malzhieu. Es tracta de la cançó
que va fer possible el llibre "la mecànica del cor”. Una bella història d’amor
que recorre el món de boca en boca, i a través d’Internet.
A la nit més freda de la història quant la neu cau sobre la ciutat d’Edimburg.
Dalt d’un turó neix el petit Jack, amb el cor malmès. Li caldrà substituir-lo
per un rellotge de fusta, un cor artificial del qual dependrà la seva vida. Jack
comença la seva aventura quixotesca a la recerca de l’amor des dels freds
carrerons escocesos fins a una radiant ciutat andalusa. Compte, però! Jack haurà
de seguir unes normes per sobreviure: no toquis les agulles, domina la ràbia, no
t’enamoris mai, la mecànica del cor depèn d’això. Aquí comença el camí de Jack
cap a l’amor. Ara bé, les seves ganes de viure fan que deixi enrere aquesta
profecia i s’atreveixi a estimar.

En una nova era de la comunicació basada en les connexions, els contactes, el feedback es fa necessari grans histories que posin èmfasi en el mirall i en l’escena com diu Jean Baudrillard. “La mecànica del cor” té una escena clara: Paris, Granada i fa de mirall als espectador l’historia d’amor.

A dia d’avui ja no existeixen l’escena i el mirall. Hi ha en canvi, una pantalla i una xarxa. En lloc de la transcendència reflexiva del mirall i l’escena hi ha una superfície no reflexiva, una superfície immanent on es despleguen les operacions, la suau superfície operativa de la comunicació.

“La mecànica del cor” serveix com a lloc de transcendència reflexiva. Quan tot pareix efímer, transitori i que no hi ha temps per la reflexió les històries que evoquen els contes d’infància, arriba aquesta història d’amor.

A través del vídeo de la cançó de “La mecànica del cor” de Mathias Malzieu es plasma l’essència del llibre. L’exhibició d’aquest videoclip també implica la difusió del llibre i al mateix temps del grup musical del creador.

És una manera d’arribar a l’èxtasi de la comunicació en el sentit que la literatura, la comunicació audiovisual, així com també la música es confonen en un sol art. Tres vessants de les arts queden cobertes fins arribar a un art total.

El cor té una mecànica tan complexa que sovint és difícil poder preveure totes les situacions que ens faran mal. Jack, el nin protagonista ja neix amb problemes al cor i la que serà la seva madrastra li diu que no es pot enamorar mai.

_Però quin sentit té la vida llavors sense atrevir-nos a estimar?_

És aquí quan entra en joc el videoclip que he escollit “tot moir cour” del grup Dionisios.

Una vegada el llibre s’ha fet un lloc en el panorama literari a França, i arreu del món ja s’anuncia la pel·lícula en 3D. La història posa de manifest la crisi del real. En el sentit que s’evoca el tradicional conte d’infants per narrar una història d’adults. Un conte que sinó fos pel rellotge que Jack es veu a dur obligat al cor seria una de tantes. Llavors s’evoquen elements de la literatura de fantasia per narrar una història d’un amor impossible. La difusió a través de la xarxa d’aquesta història resulta
clau per arribar al públic, així com el boca a boca.

El període de la producció i consum dona pas a una nova era de comunicació basada en les connexions, els contactes, el feedback.

M’atreviria a dir que estem necessitats d’històries que a través d’una transparència sublim, de la naturalitat ens transportem a d’altres llocs. Al videoclip es mostra com Jack entre paisatges de muntanyes, estira els braços, un bastó i obri els braços. En senyal que està obert a la capacitat
d’estimar. És el mateix bastó que també es clavarà al cor davant l’atempta mirada de la seva estimada. Jack que sempre s’havia refugiat i havia tengut por a les pors descobreix que la vida sé li obri amb tot el seu esplendor.

“Un és l’interrogador automàtic al mateix temps que un contestador automàtic de la maquina. A lavegada codificador i descodificador, de fet el nostre propi terminal, el nostre propi corresponsal. És això l’èxtasi de la comunicació. Ja no hi ha un altra a davant, ni tampoc destí final”.

Sovint quan es penja un vídeo pel youtube com en el cas del que comento s’interactua amb el públic i a la pàgina s’accepten comentaris. En certa manera hi ha un feedback.

El sistema gira d’aquesta manera sense fi i sense finalitat i la seva única possibilitat és la d’una reproducció i d’una involució a l’infinit. D’aquí el vertigen d’aquesta interacció electrònica e informàtica, similar a la d’una droga.


A la xarxa, oberta a tots, ens podem arribar a confondre amb les mostres de la cultura audiovisual contemporània. I és que si les històries no posen l’èmfasi en el mirall i en l’escena cada vegada ens podem confondre més. En el sentit que hi haurà multitud de camins per escollir i moltes necessitats d’establir unes guies per arribar al destí que es vol. A vegades la informació és tanta que no sabem on triar i cóm pot afectar al futur de la cultura audiovisual.


Bibliografia
J. Habermas, J. Baudrillard, E. Said, F. Jameson, La posmodernidad, edición hal
Foster.


Història d'amor al Montepio

Història d'amor al Montepio

Fa una ventada forta que s’endú tots els papers i fulles que hi ha pel carrer. En Rafel passa per davant el Montepío, que roman baix l’amenaça d’haver de tancar. El cartell de defora que anuncia els partits de futbol que es veuen al local es mou i pega cops forts a la paret. En Rafel recorda el temps passats a Santa Catalina, abans que Palma assumís la barriada, quant aquesta era una zona industrial. Evoca el Mar y Tierra, El Montepío, les festes, el cinema, els cafès...

Tot forma part d’una identitat i d’unes arrels que han caracteritzat la zona durant anys. En Rafel creua el carrer i mira la gran pedra amb una placa en homenatge al Montepío, a damunt la voravia entre els carrers Fàbrica, Cotoner i Comte de Barcelona. És pràcticament l’únic homenatge a la institució, creada el 1894 per ajudar a les vídues i als enterraments a través de les quotes dels socis. Tota la barriada n’era soci, ara només en queden tres-cents, tots d’edat avançada i sense relleu generacional. En Rafel, de gairebé vuitanta anys, toca la pedra i la mira admirat, pensa que els inicis ja no els va veure, però sí el seu pare, que va ser un dels fundadors del Montepío. Al principi la institució es situava a l’actual bar can Ripoll. En Rafel observa les llums de colors a damunt la porta d’entrada del bar. Una al·lota passa pel seu davant i el saluda, li aixeca el cap. Continua caminant fins que arriba a casa seva, entra i la seva dona el saluda des del segon aiguavés. El vent es filtra per la xemeneia i mou el foc. La seva dona, na Roser li mostra un conjunt blau de falda i americana.

-t’agrada?- Observa la seva dona, que ha envellit amb ell, i li fa una besada al front: -Si que m’agrada estaràs molt guapa... ja ho saps!-

No hi ha hagut cap any que no anassin a ballar. Esperen la cita amb il·lusió, i cada vegada que hi van els pareix que tot és igual que la primera vegada. En Rafel observa els grans ulls verds de na Roser, les celles perfilades amb un llapis negre. No hi té pels. Ell es va a vestir i minuts després anuncia que s’ha arreglat i comença a tancar les portes de la casa. Els dos surten de la casa i es dirigeixen al ball del Montepío. Avui, el local és ple. Hi ha els mateixos mobles que antany, però les fileres de seients on es posaven les mares han donat pas a taules i cadires on la gent es pot asseure. Abans hi havia actuacions musicals, la coral, balls regionals, jocs de cartes, obres de teatre i moltes rialles. L’únic que en queda és la coral d’Arraval de Santa Catalina i les rialles, que moltes vegades són en clau irònica en veure que als joves ja no els interessa la institució. El temps passa i el Montepío gairebé queda com l’essència d’allò que va haver-hi a la barriada. Són en total 115 anys d’història de l’associacionisme de la barriada, i els que ho conserven són els néts dels fundadors. Amb l’estimació per les coses viscudes, la institució que un temps suplia la seguretat social sobreviu gràcies a les subvencions i a l’amor dels qui gairebé s’hi han criat, com en Joan Pujades, de noranta-cinc anys, calb amb els ulls negres. Cada dia, quan s’aixeca, va al Montepío. No ha passat ni un dia des dels seus deu anys que no hi vagi. -què serà del Montepío?- demana en Joan Pujades a en Rafel quan el veu entrar

-No sé què faré si el tanquen!- Afegeix.

-Has vist el diari avui?-li mostra per la plana on hi posa que “el Montepío és a punt de tancar-se”. -ja l’he vist Joan- respon en Rafel amb llàstima pel futur incert. A la primera plana hi posa “El Montepío és patrimoni de Palma, la institució amenaça amb haver de tancar les seves portes a principi d’any”. En Rafel que forma part de la directiva s’aferra amb força al tipus de contracte de lloguer, i demana cinc anys més als propietaris per estar al local.

-les coses estan igual Joan, estic negociant amb els propietaris!-

Entren al Montepío i veu les cadires que hi ha a la sala, pràcticament les mateixes que fa setanta anys. Les mira i recorda que a les cadires col·locades en cercle s’hi asseien les dones que aplaudien i reien. A la primera fila estaven assegudes les al·lotes joves, al darrera hi havia les seves mares que els donaven els vistiplau quan algun jove els treia a ballar. En cas contrari no podien fer-ho. Només veure la pista de ball en Rafel recorda el seu primer ball amb na Roser. Ella anava radiant, s’havia posat un vestit blanc amb flors blaves cosit per la seva mare. En Rafel l’observà amb recel des de la pista i desitjà estar a prop d’ella. No era la primera vegada que la veia, ni que es trobaven al local, s’havien vist en varies ocasions per la barriada, però no havien xerrat mai. Els dos tenien vint anys acabats de complir. La sala estava repleta de gent jove que ballava. La banda de música de la barriada de Santa Catalina tocava. Les rajoles eren negres i blanques, però no es veien de tants ballarins que hi havia. El calor del cos de na Roser evaporava la colònia, i l’essència aromàtica de la lavanda es sentia fort en els seu cos. Na Roser observava embadalida en Rafel i es girava a la seva mare per preveure la seva resposta. -Mama, aquell d’allà... és en Rafel!- Li va xiuxiuejar a l’orella -M’agradaria que em donassis permís per ballar amb ell! -Ja el conec en Rafel... però en Josep m’agrada més per tu- li va reprendre en veu baixa la seva mare. La filla va fer que no amb el cap a manera de sentència.

En Rafel estava nerviós. Havia vist a na Roser xerrant amb la seva mare, però no sabia si li donaria l’aprovació. Ell s’acostà a ella i li allargà la mà. La banda de música començà a tocar Maria de la O. La mare mirà a la seva filla, i li va fer que si amb el cap. Li donava permís. En Rafel l’agafà de la mà i la dugué a la pista. El ball era llavors sinònim de les temptacions més prohibides. Un home al centre controlava si era decent la manera com les parelles s’aferraven: si es tocava massa la cintura, si aprofitaven algun moment per tocar més del compte, si les mans pujaven massa. -baixa una mica aquest braç!- li digué l’home del centre, en Joan a en Rafel només començar a ballar la cançó composta per Salvador Valverde i Rafael de León. Ell immediatament obeí, conscient que sinó ho feia els prohibia continuar ballant. -Estic content que hagis volgut ballar amb mi!- Els dos varen riure. Ell va sentir ganes d’abraçar més na Roser, i d’agafar-la completament per la cintura. Però sabia que si ho feia, l’home que els controlava no els deixaria ballar més. Darrera la barra del bar amb rajoles hidràuliques, en Joan Pujades, llavors un jove, preparava copes de cava i xampany per brindar quant s’hagués acabat el ball.

-On has aprés a ballar tant bé Roser?- Li va demanar en Rafel. Observà a l’home d’enmig de la pista, i al veure que no els mirava abraçà amb suspicàcia a na Roser. Ella s’empegueí, però consentí i rigué:

-Vaig aprendre a ballar a ca na Pates!- Respongué ràpid. -Tothom hi va... però ningú balla tant bé com tu... basta mirar a la resta de joves!-

-tornaràs a ballar amb mi?... La cançó s’acabà i en Rafel intuí a manera de pronòstic que aquell havia estat l’inici de la seva història d’amor.

Avui els dos riuen, saben que tornaran a ballar al ritme de melodies passades, però seixanta anys més tard la sala és plena de gent major que va arreglada i evoca la seva joventut. Els més joves ara són els néts i els fills que miren com els seus avis ballen, i al mateix temps reviuen la seva història d’amor.

De la web 0.1 a la web 0.3

Internet als anys 90 era lent, amb operacions bàsiques i completament unidireccional. Existien cercadors com el WebCrawler, programes de xat com IRC. Era utilitzat per la comunicació entre militars i educació.

Internet es converteix en un servidor de coneixement estàtic i d’accés limitat per raons tècniques, econòmiques i geogràfiques sent més de tipus lectura ja que era més agradable a la vista i oferia informació.

Per veure les tres fases evolutives de la web podríem centrar-nos en l’evolució que han sofrit alguns cercadors. Amb la web 1.0 a la xarxa hi havia cercadors molt senzills com Lycos, Alta Vista i d’altres més potents com Terra. La web 1.0 podríem dir que va ser una manera d’introduïr massiva ment als usuaris d’Internet amb els navegadors i el correu electrònic. Hi havia pàgines webs personals dissenyades pels pioners del llenguatge HTML.

Amb el web 2.0, on ens trobem, els usuaris es converteixen en dissenyadors de contingut a través dels blogs com blogspot.com, blogia i plataformes com MySpace, Youtube o Flirckr. A més permet als usuaris interactuar amb altres, cercar el que necessitam, crear noves coses a través de la xarxa. Google revoluciona les recerques amb un sistema basat amb la popularitat. Amb un sol click de botó al nostre abast hi ha tot un seguit d’informació, carrers, ubicacions, coneixements... Wikipedia es converteix en el temple del saber, a través de les aportacions dels usuaris. I a dia d’avui a la web de terra hi ha un cercador, però gairebé simbòlic, perquè ens enllaça amb el de “google”.

I ens demanem que ve just després de la web 2.0?

La web 3.0 és la web del futur amb la mescla de intel·ligència e innovació tecnològica. La Web 3.0 té com objectiu millorar la gestió de dades i recolzar les empreses. Per exemple reconeixerà totes les paraules, llengües i permetrà un intercanvi a temps real d’informació. Fins ara Governs, empreses i Institucions feien pagar per una informació que de cada vegada està a l’abast dels ciutadans i empresaris. S’obre tot un món on les xarxes, llistes de contactes i un llarg etcètera estan a l’abast de tothom a Internet.

“L’any passat Boutin definí la web 3.0 com la Web d’apertura. Una web que romp els antics mites i vincula totes les parts i es fa més intel·ligent”1.

A mitjan plaç s’esperen les millores en connexions, qualitat en els gràfics i nous dispositius per accedir a Internet. Serà una web intel·ligent on les aplicacions socials de les que he parlat de la web 2.0 i de contingut com el youtube i wikipedia generades pels usuaris ara a la web 3.0 estan oberts i s’estructuren al voltant de més dades. Es tracta de filtrat de continguts, dades en temps reals, personalització de continguts. Alguns opinen que la xarxa anirà a l’internauta i no l’internauta a la xarxa. D’aquesta manera s’obrin nous camins cap a una xarxa moderna. De fet en part ja estem a damunt d’això, Google ens sorprenia amb el llançament d’opcions de recerca.

Google ha introduït la possibilitat de què cada usuari individualment i sense connexió amb altres, pugui personalitzar la seva recerca sense que les seves decisions afectin a d’altres usuaris. Pot personalitzar la seva recerca millorant la posició d’alguns resultats, anul·lant alguns i afegint comentaris a alguns resultats.

Crear vincles a nivell de dades fa més fàcil el camí per una vertadera Web semàntica, de fet amb google es poden crear xarxes de correu entre els mateixos treballadors d’una empresa.

Amb tot, la web semàntica, la Web 3.0, evoluciona cap a l’aplicació de significat a les recerques i la creació de pàgines on el significant no sigui un gràfic buit de contingut. Els cercadors seran més efectius i el posicionament en els mateixos hauran de seguir estratègies i es tendran que redefinir amb estratègies de marketing online.

Taula rodona a Titoieta Ràdio

Taula rodona a Titoieta Ràdio
http://www.youtube.com/watch?v=Kf0mXNQVevw

La ràdio del poble d’Algaida amb més de 25 anys d’existència està oberta a tothom per realitzar les seves propostes de programes de ràdio. El programa es va emetre per televisió de Mallorca. Aquí es pot veure el video.

Ressó de l'ànima

Ressó de l'ànima

  L’art per fer veure i no per ser vist. A través de les tècniques mixtes i d’un treball sincer amb els materials s’aconsegueix plasmar l’essència de l’ànima. Una manera de fer recórrer per aquells paisatges del nostre interior i posar-los a l’exterior. En el camí algunes troballes ens fan experimentar en el més íntim de la nostra manera d’ésser.

Relat finalista Concurs Bellver 09

Relat finalista Concurs Bellver 09

Bellver

Con textos de Maria Coloma Mairata Munar

Na Joana espera per pagar a la barra del bar. Al costat, un pare i un fill xerren del seu barri i no pot evitar escoltar:
– Idò, quan morí s´inquilí... N´Andreu, jo vull vendre sa casa de Pere Garau!
– Me pareix perfecte! – respòn el pare –. Sa teva germana no vol l´habitatge de les cent cases!
N´Andreu fa prop de vint anys que ja no pot escoltar cap conversa amb claredat. Cap als seixanta va començar a perdre el sentit de l´oïda, i ha arribat un punt on només percep vibracions. El sol brilla i comença a fer calor. N´Andreu surt al seu portal i observa tot el que l´envolta amb una serenor absoluta. El carrer és ple de cotxes a cada banda. Al davant, veu com el seu veïnat Joan ha acabat de pintar el llevafang de ca seva de color verd. S´acosta per veure com li ha quedat. En cada moviment que fa, l´acompanya na Nuca, una cussa petita de color blanc, que té des de fa deu anys. N´Andreu torna cap a ca seva i se creua amb un grup de nins xinesos. –Pareix mentida com ha canviat el barri!– reflexiona.
Enmig de les finques de pisos de Pere Garau s´alça un petit poblet de cent cases. Varen ser construïdes per un grup de carters cap a l´any 1923. Les varen sortejar entre la gent humil que després pagaren una quota de dues pessetes per setmana. La màgia que s´amaga en aquests habitatges es mostra intacta. Però ara les noves generacions pareixen no valorar-ho. Els habitants actuals lluiten perquè les seves cases no se converteixin en reclam d´especuladors.
N´Andreu està de lloguer i paga cent euros al mes. Na Joana, que és veïnada de la zona, toca a la porta. N´Andreu surt amb na Nuca. Els dos comparteixen cada dia el diari.
–T´he duit el diari! –afirma na Joana, que allarga les mans i li’l dóna.
–No li hauràs llevat pàgines? només te´n pagaré la meitat!


L'obra

  Al poble els més grans coneixen la història d’en Damià. Amb vint-i-cinc anys pareixia molt més gran, ja que no li restava cap pèl al seu cos. Ni tan sols a les celles. Els més menuts havien sentit explicar que aquest home havia tengut un gran trauma en temps de la guerra civil. Però na Joana, una veïnada seva de sis anys encara no havia sentit explicar anècdotes sobre ell.

Un dia, la mare de na Joana, una dona jove d’uns 30 anys caminava amb ella pel carrer Nou i quan van passar per davant ca’n Damià, va sortir un moix del forat de la porta. Era un siamès petit.

_Mira mama un moixet!_

_Agafa’l no fos cas que l’atropelles un cotxe!_

"Una llum" fragment de l'obra que guanyà accèssit al 2001 al Castellitx

 Fragment:

Na Maria està asseguda en una butaca, a l’estudi del seu pare, està mirant uns papers que hi ha al seu davant, estan escrits amb unes lletres petites i allargades.

Agafa un full, l’intenta llegir, sent que no li pertany i el deixa a damunt la taula, sap que aquests fulls formen part de la vida del seu pare.

Quan na era petita, el seu pare començà a escriure un diari. No ho explicà a ningú que havia reprès un costum adolescent que va deixar, perquè la seva germana ho va mostrar a tots els veïns. Ell es va sentir exposat i vulnerable, es va arrepentir d’haver confiat la seva vida a uns papers.

Escrivia la seva vida en un paper; el que pensava, el que vivia i els seus somnis, sempre esperant d’ells un corresponent a la realitat.

Na Maria tenia curiositat pel resultat de tantes hores a dintre l’estudi. Abans de dormir escoltava com el bolígraf tocava el paper suaument i avançava. El seu pare escrivia tot el que se li passava pel cap ràpidament perquè sinó ja no ho recordava amb la mateixa intensitat. El que havia escrit era una explosió d’espontaneïtat, la revolució dels seus pensaments.

Na Maria es dormia mirant la llum que es veia per davall la porta.

Escoltava cadascun dels moviments del seu pare amb el silenci més absolut, mirava cap als sòtil amb els ulls tancats, es tapava amb el llençol, sentia si xerrava amb algú, si tossia. Sempre es dormia amb el llum encès.

(...) Na Maria es va espantar molt, va ficar el cap davall el coixí, pensant que qualsevol cosa li podia haver passat. La seva mare no deixava de cridar, es passejava amunt i avall cridant i dient coses que na Maria no aconseguia entendre, entrava a les habitacions dels nens cridant que s’aixecassin i baixassin a la cuina. Na Maria sabia que a ella no la cridarien, era massa petita per..., Déu sap què.Va treure el cap de davall el coixí i com una nina valenta va botar del llit, es va eixugar les llàgrimes i va anar cap l’estudi, per veure si el seu pare s’havia oblidat d’encendre la llum.

Els premis Castellitx varen començar a l'any 1969

Els premis Castellitx varen començar a l'any 1969

Accèssit als premis Castellitx

Accèssit als premis Castellitx

Al 2001 vaig rebre de les mans de l’escriptor Gabriel Janer Manila l’Accèssit dels premis Castellitx amb l’obra narrativa "Una llum".

Al 2009 vaig rebre la rosa d'or dels Premis Castellitx en narrativa

G. R. PALMA. El sábado se reunió en Algaida el jurado de los Premis Castellitx, integrado por Pere Fullana, Gabriel Janer Manila, Pere Mulet, Antoni Vidal Ferrando, Joan Capellà, Maria Josep Mulet y Agustí Torres, para decidir los ganadores del certamen, que este año ha contado con la participación de 162 trabajos en cinco categorías.
El XXXIII Premi de Poesia, dotado con 600 euros, fue para Honoraràs la por, de Josep Fàbrega; mientras que el de Narració Curta recayó en I... quatre de Maria Coloma Mairata, de Algaida, con un accésit de 150 euros para L´emigrant, de Pep Toni Brotons.
Crónica des saborino, de Aina Dols, de Palma, obtuvo el Premi Llorenç Móra de Poesía Popular (glosat), dotado con 600 euros.

 


El Premi d´Investigació fue para Miquel Barceló, mestre del retaule major de l´església parroquial d´Algaida, de Catalina Maria Martorell.
En Fotografía, el premiado es Antonio Server, por Escar de ses Covetes, mientras que El país de los Nicas obtuvo el accésit. Además, hubo menciones especiales para sendas obras de Roberto Milán y José Ramón Moreno Fernández.
Los premios se entregarán en la Nit Algaidina de la Cultura, el lunes a las 21 horas en la iglesia local.

Hispania, un vaixell que torna a la mar

Hispania, un vaixell que torna a la mar

Si ajuntam patrimoni, historia i cultura de l'esport de la mar en forma de vaixell en surten embarcacions com l'hispania. Un espectacular iot encarregat pel rei Alfons XIII i que després de 10 anys de restauració per la fundació real Hispania ahir va sortir a la mar des del port de Palma.

 

La real Fundació Hispania de Barcos d'Època va presentar ahir el projecte més important des de la seva creació: la recuperació de l'embarcació “hispania”. Un ambiciós projecte que ha duit deu anys de treball i ha estat recolzat per institucions públiques i privades. Ahir, a l'acte oficial de la seva presentació presidit per la Presidenta del Consell, Francina Armengol, es varen reunir nombroses autoritats entorn al vaixell, junt amb els membres de la seva fundació. L'hispania és un somni fet realitat per una empresa que restaura per a la navegació aquells vaixells especials pel seu interès esportiu.

La fundació hispania ha complit el seu objectiu i l'elegant iot tornarà a competir al camp de les regates presumint d'estampa marina. L'hispania, encarregat per Alfons XIII, va aconseguir moltes regates internacionals i va ser considerat un dels millors vaixells en el seu temps. El disseny de William Fife de 15 metres de llarg tornarà galant, una altra vegada, a les aigües del mediterrani.

Radiografia del periodisme cultural

El periodisme cultural és relativament jove i la seva evolució històrica està marcada per la democràcia. És entre els anys 70 i 80 quan es realitza el canvi que portarà a tots els diaris importants a tenir seccions de cultura.

Rosa Mora, periodista d'El País, creu que el periodisme cultural és crònica del seu temps: "Potser en el seu moment no vam valorar suficientment, per exemple, les que publicava la revista Destino, i ara vistes des de la distància resulten excel·lents per comprendre les claus d'una època".

En una societat a al qual s'acusa de tendència a la banalització, el periodisme cultural intenta indicar una sèrie de valors i punts de referència per fer ciutadans reflexius. Amb tot, hi ha una nova generació de periodistes de prop dels 30, 35 anys que renoven el periodisme cultural. Sergi Doria, periodista ABC, doctor Universitat Internacional de Catalunya, " la rebaixa del llistó qualitatiu en una societat dominada per la banalització i l'infantilisme, porta a associar la paraula cultura a avorriment".

LLàtzer Moix, redactor en cap de la Vanguardia, "els mitjans que no comparteixin interessos comercials amb editorials, aquest servilisme no s'explica de cap manera".

Doria: més que servilisme caldría assenyalar un cert "seguidisme", motivat per la celeritat d'un mercat cultural dominat per la novetat. Amb més de 60.000 títols a l'any. "El periodista ha d'estar especialitzat per diferenciar la palla del gra.

Coincideixen en assegurar que és un mercat ràpid i el periodista ha de fer feina sota la pressió de l'entrega del suplement o de la publicació. Així Rosa Mora, periodista del país pensa que a les seccions de cultural dels diaris els mata l'agenda. Una agenda imposada des de fora per editors, majors de cinema... "Això deixa poc espai i pocs periodistes per a l'elaboració de temes propis. Impedeix tractar, a més, els temes amb la profunditat adequada.

 

l'Eulàlia... avui ha de mirar una pel·lícula...

l'Eulàlia... avui  ha de mirar una pel·lícula...

Lentament les ales batega
Lentament les anava sentint
L’eulàlia i el Pep miren una pel·lícula, "bailando bajo la oscuridad" de Lars von trier. Una pel·lícula per als qui els agrada la música de Bjork i el director de qualitat de l’escola Europea... Per tots aquells que veuen més enllà de cine habitual. Perquè quan coneixem a Lars VOn trier és impossible no desitjar saber més del seu cinema. Així ell junt amb altres directors signa el manifest dogma 95 amb el qual fa una pel·lícula eexperimental, The idiots, on romp amb les normes habituals que té el cinema. El resultat d’aquesta és un film on només hi ha dos escenaris, totes les imatges estan gravades amb camara betacam... _ I la historia?_
_ The idiots mostra com als pobles el més idiota és el que ho sap tot i com ja deia Sócrates, (tot i que s’el matà amb la cicuta per mirar més enllà),l’home o l’ésser humà que sap més és el que no sap.
_ Però i si el que és idiota, realment no és idiota?_ _Això el converteix de cop en l’home que sap més o en l’home que sap de més?_ Hi ha que mirar aquest film... distribuit per manga films. Una de les productes que aposten pel cinema de qualitat i que han triomfat sense necessitat de tenir la distribució en cinemes al seu nom com filmax.

CHema Madoz. fotògraf.

Una historia.

_¡Es extraño!..._ pero en el fondo es algo hacemos todos. Cubrimos nuestros verdaderos seres con la máscara de las situaciones, de los lugares y de las gentes. Esto impide, tal vez, llegar a conocer nuestro ser en su esencia. Nos privamos el llegarnos a conocer. A lo cuál se añade la sensación de poseer mil vidas, de tener muchas personalidades en un solo cuerpo. Así como de atravesar diferentes fases en nuestra vida, que nos proporcionan el crecimiento. La magnifica elocuencia que tenía Maria, al hablar conmigo, siempre me sorprendió. Puesto que no poseía la misma agilidad al hablar con el resto de la gente.
Era como si se sintiese incómoda e interpretase un papel.

Converça amb Víctor Pallejà de Bustinza és islamòleg i especialista en el món àrab

Converça amb Víctor Pallejà de Bustinza és islamòleg i especialista en el món àrab

Entrevista amb Víctor Pallejà de Bustinza és islamòleg i especialista en el món àrab, llicenciat en Filologia Àrab per la Universitat de Barcelona, diplomat i doctorat en Història de les Religions per la Universitat de la Sorbona i especialista en Història del pensament de l’Islam i en Filosofia medieval. Actualment és professor de la Universitat d’Alacant, de la Universitat Oberta de Catalunya i de l’àrea de cultura clàssica i multiculturalisme de la Universitat Internacional de Catalunya. Ha traduït l’antologia Les il•luminacions de la Meca d’Ibn Arabî.

 -Qui millor per demanar-li que es sent quan va a Iran i que ens expliqui sobre el país, donat tots els comentaris que hi hagut al país, fruit de les caricatures de Mahoma.

-Sí, el que passa és que no és primer país que he conegut amb gran diferencia cultural, però encara així em va sorprendre. Es conserven gaire bé les tradicions culturals, molt més que en altres països, i sobre tot qüestions educatives i de protocol. El protocol es manté d’una manera molt ferma, i això es bastant impressionant. Després perquè és un sistema “iranocèntric”, és un sistema completament autosuficient i això també impressiona. Molts llocs a on altres sistemes culturals han penetrat fort, encara que allà hi ha molta curiositat i és tradueix molt, utilitzen sistemes que venen de molt i molt lluny i és senten segurs d’ells mateixos. Es saben molt bé el material, coneixen totes les lleis, A vegades es fa complicat perquè sempre volen tenir la raó en un cinquanta per cent de les coses i no sempre se’ls hi pot donar, però tampoc els hi pots colar un gol fàcilment. El pots mirar cara a cara en moltes tradicions, però en altres llocs, malauradament el enfrontament cultural és molt gran, i ha problemes d’esquizofrènia cultural, biculturalitat, allà tens una cultura molt diferent, que s’aguanta força d’en peus, així tothom està de genolls, però estan disposats a mantindre i a donar la seva pell, i això fa pensar. Allà el diàleg de les cultures s’ho prenen seriosament, mentre que aquí ningú pensa que serveixi més que per accelerar la globalització. Vull dir, això és impressionant. L’Iran és molt Iran: és un país enorme, amb una densitat cultural extraordinària. Continuen jugant a escacs, és coneixen la seva estratègia i es coneixen bé els materials. Hi ha societats que es creuen molt superiors, allà poden rebre lliçons sobre moltes coses. Ells tenen un etnocentrisme potent. Els europeus s’auto-inculpen molt, es pensen que son els pitjors del Planeta i a vegades no pensem que hi ha altres sistemes més compactes i més inexpugnable del que semblen a primera vista. A vegades, es concedeixen massa virtuts als altres. Al Iran son 15 milions d’habitants, és inhumà, i encara així es manté una humanitat bastant considerable, això també és una cosa que fa pensar bastant. El que passa és que hi ha que veure fins a on pot aguantar l’ésser humà creant megalòpolis, allí és poden recórrer hores i hores de taxi sense sortir de la ciutat, i és curiós, això és la modernitat més moderna. Hi ha que canviar molts de referents en aquestes situacions, és curiosament una vida cultural a on hi ha una curiositat, hi ha de tot, lo millor i lo pitjor, és un fenomen molt comú i alhora fatiga extremadament, és molt impressionant. Es l’únic país que es gasta diners per fer jardins, té una certa sensibilitat: això en el món àrab és inexistent, es tracta a la gent infinitament pitjor, i aquí hi ha un sentit, a part d’un tercermundisme ideològic, populisme,... al capdavall hi ha una idea de humanitat, i això no sé si ho podria dir tothom. Fins i tot a l’extrem orient, a Xina això no existeix de cap de les maneres, això és el que fa que Iran sigui una cultura occidental. El que passa és que els que tenen una cultura occidental diuen que fan això i a la pràctica ho fan però molt feblement. Hi ha moltes coses que s’han de repensar amb molta cura, perquè a més parlem de tot l’Estat, no només de les classes afavorides. A Iran tenen un sistema molt popular, molt més que en altres països. Hi ha moltes paradoxes. Ara amb l’11 de setembre s’han parat molt les coses. Se’ls ha de conèixer molt més a fons, i quan veus periodistes que no surten d’un hotel de luxe en una setmana i que entrevisten només al “tio” que es troben al “hall”, no fan més que dir barbaritats. s a fons. Això només passa a casa nostra. Ells venen i aprenen la nostra llengua, hi ha molts tertulians que ho demostren, a més, són ells els que ens lleven el nostre lloc de treball... Hi hauria d’haver cartes al director a on ens preguntéssim qui és l’indocumentat que se n’ha anat a cobrir la noticia. A la resta de països europeus surt un especialista que parla del tema, i aquí això no passa. És molt indignant lo de la premsa, això de que vagi a pitjor, vull dir. A Iran, a més, és a on menys el que es veu és el que passa, hi ha pantalles i pantalles per el que ha de passar la realitat, hi ha els que mouen els fils, hi ha clans, i això és el que fa que no vegem les dues parts. Des de España, es parla de l’Iran con a “República teocràtica” què vol dir aquí teocràtica, i què vol dir amb un sistema democràtic. S’ha d’estudiar a on està aquí la part de teocràcia, és molt discutible, a més, una república i la teocràcia són dues coses contraries. Suposo que això és com a conseqüència del estereotips.

Entrevista Victor Pallejà, professor Universitat Internacional, UOC i Pompeu Fabra

Entrevista Victor Pallejà, professor Universitat Internacional, UOC i Pompeu Fabra

 - Perquè troba tenim tants prejudicis sobre el món àrab? -

-El Islam té una llarga tradició d’enfrontaments històrics que ha creat un nombre important de fantasmes i traumes facin que el món occidental es senti amenaçat. L’Islam ha estat potencia a nivell mundial fins el segle XVII, que no és poca broma, Viena ha estat assetjada dues vegades, etc, etc,. De totes maneres, això no ho explica tot, també hi ha que plantejar-se, jo diria que el del segle XX al pensar que la història s’ha acabat, i que només hi podem trobar un sentit, és a dir, el triomf de les democràcies capitalistes, etc. El fet de que ara hagi sortit una mínima defensa, fa por. Occident es creu vencedor absolut de la història i pensa que la història s’ha acabat, però ara al veure que hi pot haver una tímida revolta al triomf occidental que és aclaparador, mundial, globalitzador, etc, etc, ha generat una sensació de sorpresa que hi ha que relativitzar. La història encara continuarà i donarà molts fenòmens inesperats: no tot està escrit i crec que hi ha una finalitat massa excessiva, vull dir. Cal afegir que a més és té una ideologia molt obscurantista del Islam com anti-occident etc, etc,... Tot això problematitza coses que mirades des de una certa distància, no és que no siguin greus, però es poden comprendre. La premsa no parla de l’Iran, de l’únic que es parla es de si tenen bombes nuclears, encara es parla de la relació Irán-Irak, la contaminació...

-¿No creu que si els mitjans ens intentessin explicar com és aquesta cultura, tan diferent a la nostra, i en tinguéssim més coneixement de causa, també en tindríem menys por d’aquesta que vostè parlava? -Sí, és que bàsicament s’ha de fer un esforç intel•lectual que demana molta reflexió, i tota la premsa actual, es dedica a cobrir unes necessitats del dia a dia que no deixa reflexionar. Caldria recorre a les institucions de reflexió, que son les Universitats i als professionals inter-culturals, que poden explicar qué és el que passa. Això no es fa perquè sobre tot hi ha molta pressa, s’han d’explicar les coses molt ràpidament i els periodistes no tenen ni temps, ni recolzament, per explicar les coses bé. En aquest cas, a España, la situació és molt pitjor que en altres països a on hi ha una cultura informativa molt més rica i a on hi a una societat molt més informada sobre el tema, i el problema, és que a casa nostra no hi ha una població exigent que demana una informació acurada sobre el que es parla. -És a dir, hi ha una manca de professionalitat després d’aquesta inmediatesa. Finalment hi ha un tercer factor que fa les coses més difícils, i és que casi tota la informació que obtenim és visual: tu vas a la tele i veus uns personatges amb turbant, barba i kalashnikovs, no veus res més, en canvi si tu vas a un llibre, et donen un vocabulari per entendre el que veuen els teus ulls, i el que tens és por, és clar, com no has de tenir por si el que veus és un Kalashnikov’s?

Hem enviat un missatge a la ambaixada espanyola a l’Iran preguntant pels periodistes i corresponsals que hi ha allà, i ens han contestat, però ens han dit que només hi ha periodistes espanyols de l’agencia EFE. Però és que des de la pròpia ambaixada, et diuen que millor que no viatgis a Iran, que és perillós. I la pregunta és, ells mateixos no volen que hi anem? Perquè?-

 -Ara mateix la situació és difícil, però en el cas de l’Iran, les postures estan més properes a l’occident i al món cristià per moltes raons, però la seva estètica és tan allunyada que impedeix pensar en aquesta realitat; vull dir, hi ha un sistema que es vota, hi ha un sistema bicameral,... Dades evidents no s’accepten perquè no s’assembla al nostre. Com que encara es dediquen al pastoreig es pensen que viuen a l’Edad Mitjana, no? Això es una gran errada. Tothom pensa que aquests estan en el passat, però això és una idea molt estúpida, no està recolzada per la realitat del terreny. No tens drets. - Qui pensa que sortirà a les eleccions? son sinceres?? -Són molt honestos en el sistema de vots, el problema està en qui accedeix en les candidatures, és una cosa molt diferent: Hi ha vot universal, vot a les dones, ... es un sistema molt més democràtic que a tot arreu, però està molt demoneitzat en aquest sentit. El que passa és que hi ha un filtre, i després si hi ha algú que és dissident, encara té problemes judicials, etc, etc... El sistema s’anava a obrir i enlloc de obrir-se s’ha anat tancant, i això és un drama molt gran. La joventut està que en qualsevol incident pot acabar molt malament i això és una llàstima. Ja veurem com ens informen i que ens en diuen i com entenem què a passat, i el perquè ha passat. Hi havia un aperturisme que ha fallat. S’han apressat unes negociacions, i el risc és molt alt. Jo crec que hi ha que deixar que passin les coses; la gent espera que els mitjans de comunicació facin previsions, i això és ridícul.

-Esteim davant un orient occidentalitzat? -Sí, és un país a on la influència a arribat abans i ha sigut molt penetrant. Fins i tot, la caiguda del shaba es un fenomen molt virulent d’antiamericanisme, però això no significa que els iranians hagin deixat de prendre Coca-Cola o l’equivalent, és curiós que es mantinguin trets d’americanització cultural, no a nivell profund, però sí a uns nivells molt curiosos. Hi continua havent una seducció per la cultura: un amor odi, és curiós. Hi ha un estira i afluixa important. A veure si es pot arreglar i negociar. Pels iranians Amèrica és el gran Satanàs, i viceversa, és una cosa recíproca, però també els dos països se n’han donat compte que poden arribar a acords, i això seria molt interessant, i en vista que han donat de sí els suposats amics del món suní, ara es parla de l’estratègia pro chiíta, això seria interessant. També cal recordar que Iran ha ajudat molt a Estats Units a buscar a Ossama Bin Laden, a ajudat molt a la crisis d’Afganistan, té un paper molt positiu en la situació iraquiana; no tot és el que se sent. Fins i tot, el món chií està més a prop del que sembla, és podria arribar a un acord, i això és molt interessant. A més, fer una política anti-islàmica pot ser un error, sobre tot per Europa, immens. Això ja es una qüestió molt més llarga. Entendre el món és una tasca complicadíssima, i pensar que ens podem posar el mon al cap tan fàcilment, i amb idees esquemàtiques no és pot arreglar cap problema humà que sempre, per natura, és complexa. És una tasca, fins i tot, una mica angoixant: explicar-ho tot, entendre-ho tot, però evidentment demana més esforços, més especialització i no un periodisme de butxaca, un periodisme amateur. Hi ha molt dèficit informatiu, excés de fantasmes històrics, excés d’informació gràfica, i després tot aquest conjunt fa alguna cosa, molt vagament especial, que no és únic de l’Iran, i és que a vegades les mentides conegudes, són més properes que les veritats per conèixer, és el carregar-se el tòpic sobre l’Iran, però és una batalla que s’ha de fer, em de fer un esforç pedagògic per intentar explicar-ho.

Animals ferits, manualle d'amore, Volver, brokebakc mountain

Animals ferits, manualle d'amore, Volver, brokebakc mountain

Dues meravellas del cinema que es poden mirar paralel.lament i a les dues es troba quelcom enriquidor, d’allò que anomenem amor, dificultats, vides.... són una monada de pel.lícules. Volver d’Almodóvar, on Penelópe Cruz fa una interpretació sublim. A mi no m’havia agradat mai com a actriu, d’allò més, però a partir d’ara m’agradarà. Almodóvar, la plasma en aquest film com una gran deessa del cinema.

Animals fertis són persones, però que Ventura Pons, anomena animals, "perquè la gent no va al cinema per veure animals que sofreixen en l’oblit de l’amor", quelcom així comentava Ventura Pons. Els animals racionals, no volem sentir-nos identificats amb el dolor. AIxí doncs, la pel.lícula resulta esperançadora.

Manualle d’amore, em sugerí també una mica animals en diferentes etapes de la vida. Alguns o casi tots, sense saber apreciar el que tenen fins que ho perden.... o aquells altres que no poden tornar a començar de nou fins que no ho han perdut.... El personatge més divertit.... és la dona que fa de policia, és tant temperamental. Si està enfadada posa fins a 500 multes i sino ho perdona tot. És increible, una dona amb una parell de collons, que fa riure mogollón.

A la dels gays també vaig anar a veurer-la, perquè ja havia vist totes les de la cartellera d’Aribau.... És molt forta, simplement és una historia d’amor entre dues persones impossible i molt bona... són dos pagesos que van a guardar ovelles per les muntanyes, però en lloc de dir-se pagesos, són vaqueros fashions amb gorros i sabates guapes, i ells dos guapissims. Aquesta pel.lícula si es doblès al mallorquí seria una pasada, com es va fer amb la pel.lícula del Mel Gibson.

El instints

El instints

  Els instints

 

 “Les normes es basen amb els instint naturals racionalitzats". L’instint del nadó, acabat de néixer, que tot d’una s’alimenta dels pits de la mare. També aquell instint de la mare d’estimar-lo.  Al cap i a la fi, un conjunts d’instints combinats amb l’aprenentatge a la llarga.

 

Els comportaments instintius són molt importants, ja que faciliten l’adaptació de l’animal al seu mitja ecològic particular. Encara que ésser home no és tan senzill com ésser animal.
Agafar i crear les eines per fer tal cosa. Al cap i a la fi és l’adaptació al medi. Als mites grecs, ja apareixia la idea de com l’home es posat de cop a la terra amb desigualtat amb els altres animals, perquè no té ungles per defensar-se davant un atac, ni ales...
No té res. Però desprès els deus quan varen veure la seva equivocació en el repartiment, li donaren el foc, és a dir l’eina. La tejne. Un tret comú en tota l’espècie humana.

 

Avui en dia,  l’home combina a la natura formes arquitectòniques per tal que li serveixen de niu, així com fa l’ocell. Però ha racionalitzat tant el seu entorn, que ja l’home s’ha oblidat en molts casos que forma part de la natura. Que no és més que un habitant de la terra que hi viu. Per això, tal vegada, ja anant massa enfora veiem als animals molts més purs que a les persones.
Freud ens va obrir les portes de l’estudi  dels instints d’una manera agosarada. Però a dia d’avui encara no està clar quin paper tenen els instints en la conducta humana.
Està clar que no només som instints, perquè els racionalitzem segons la societat en la que vivim, a través de l’aprenentatge.

Maria Coloma Mairata Munar