Blogia

@MariaColomaMM

Los nuevos negocios en el Raval

A continuación mi participación en el libro “El comercio de los inmigrantes en el centro histórico de Barcelona en 2004”, autor: Pau Serra del Pozo.

Las peluquerías ubicadas en el Raval Sur y en el Raval, llevan establecidas en estos cuatro años. Cabe señalar que antes de ser locales destinados a la peluquería, eran locales vacíos o en su extensa mayoría bares.

Por  otra parte, las peluquerías que nos encontramos en el barrio de Sant Pere tienen más antigüedad. La que  menos lleva son ocho años  y la que más 84 años. Toda una vida, a pesar del tiempo, estas  peluquerías están en manos de inmigrantes. Cuya procedencia va de lugares como Santo Domingo y pasando por África, países como Senegal de religión musulmana y también  Argelia. Cabe destacar que uno de los países que más predominan son Pakistán ( cinco peluquerías) y Marruecos ( cuatro peluquerías) de religión musulmana.

Sólo dos peluquerías de las 20 que hay en esta zona son propiedad de españoles. Una de las cuales bajo la tutela de un marroquí que afirma no sentirse identificado con la religión.

La otra peluquería española, dice ser católica.

De las peluquerías diez son de religión musulmana, una evangélica y dos católicas, una de ellas de Santo Domingo.

Todos los empleados son  inmigrantes, a pesar de ser (en dos casos) negocios propiedad de españoles. El tipo de producto que ofrecen a nivel de estética y peluquería se adecua al tipo de público.

Los peinados y tendencias son diferentes a las que estamos acostumbrados los españoles. Peinados africanos, trenzas afro o peinados marroquí, destinado mayoritariamente a un público masculino. Once peluquerías destinadas a los hombres y nueve mixtas. Las marroquíes destinadas exclusivamente a hombres.

 Con un tipo de peinado predominante en todas, que es una especie de flequillo a modo de cresta sobre la frente.

16 de las  20 peluquerías sólo ofrecen servicio de peluquería, 4 también añaden a estos servicios: estética.

Una digna de hacer mención es aquella que en sus muebles incluía joyas a disponibilidad de los clientes.

 Diez peluquerías de estas, de religión musulmana tienen sólo un empleado.

Las dos españolas tienen dos trabajadores. Sólo hay dos peluquerías que tengan tres empleados, una de Senegal que son tres mujeres  y la otra con paquistanos.

 Así pues, refiriéndonos al sexo de los trabajadores, podríamos decir que en los negocios marroquíes y de Pakistán son hombres los que trabajan allí. Ninguna mujer.

 

Las mujeres que hay son de peluquerías de Santo Domingo, en las españolas  trabajan un hombre y un mujer, de la misma manera que en dos con gente de África.  Por lo tanto haríamos hincapié en la idea de que este tipo de establecimientos se destina a un público masculino.

 

 

 

Pese a estos datos, que nos podrían indicar que la religión ( musulmana) influye en la incorporación de la mujer al trabajo. Al preguntarlo  a los peluqueros musulmanes nos decían que no.

 

La educación

 

La dedicación a este tipo de negocios por parte de la gente que se encargaba es bastante larga. En el caso de la peluquería paquita y Serrano ( las dos españolas), llevaban 20 años y 34 años respectivamente.

En algunas, había gente incluso, que llevaba toda la vida trabajando como peluquero/a. Pero nos llamó la atención particularmente el caso de un paquistaní que tras un cursillo de formación, llevaba un mes como peluquero. Pero este era licenciado en químicas en Marruecos.  Estaba a la espera de una convalidación  en España, la cual veía imposible. También hacemos especial mención al caso de un paquistaní con formación universitaria que trabajaba en su país de peluquero para pagarse la universidad. Y al venir aquí, dejaba atrás cualquier posibilidad de dedicarse a su carrera para hacerlo exclusivamente a la peluquería Harve, ubicada en la calle Sant Pau.

-         ¿ Podríamos decir que los inmigrantes que salen de su país de origen, son aquellos con una buena formación detrás y que por lo tanto conocen la realidad de otros países?.

 

La actividad del negocio

 

En cuanto a los horarios trabajan normalmente ocho horas al día. Sin cerrar, en la mayoría de casos, al mediodía. ( Paseando por allí, se nos hizo la hora de comer  y en muchas peluquerías fuimos a esa hora. Mientras incluso los dueños comían nos atendieron. No cierran, sólo descansan para comer. Mientras la peluquería sigue abierta. A nosotras nos dejaron entrar.- ¿Por qué no lo hubiesen hecho con un cliente?)

 

De las 9:00h a las 8:00 h, es el horario establecido en las peluquerías donde el propietario es español. En estas hay un turno de trabajo entre dos empleados.

En la de Santo Domingo donde trabajaban tres mujeres se van cambiando los turnos entre ellas, durante las ocho horas que tienen abierto.

A grandes trechos decir que los turnos de trabajo que hay, se van combinando entre los empleados que hay en el local, ya sean miembros de la familia o en el caso de los que sólo hay un empleado. Es él mismo, el que se encarga de toda la jornada laboral.

 

El servicio técnico de la peluquería en la mayoría de los casos lo arreglan ellos mismos o los familiares. Sino a diferentes empresas que ofrecen este tipo de servicio.

Las revistas que los clientes pueden leer en estos establecimientos (si tienen) proceden de España y no están demasiado actualizadas. Por no decir que son revistas tal vez del año pasado. Los productos que utilizan también proceden de proveedores españoles.

Sólo en un caso, en la peluquería Amal de Argelia pudimos observar que tenían revistas árabes y música de su país.

 

Respecto a los clientes cabe decir que al preguntar a los trabajadores qué tipo de gente iba, contestaron que de todas partes y lugares. (El público catalan es muy abierto afirmaban algunos)

Pero es evidente, que dadas las condiciones que ofrecían y el tipo de peinados sólo recibían clientes de su misma nacionalidad.
 

 

La peluquería Afro confort, destinada en su totalidad a africanos y la peluquería Oshun, sólo a clientes marroquíes según sus propietarios.
 

 

En nuestro recorrido también hicimos referencia al lugar de residencia de los empleados, aunque sólo nos respondieron catorce. De estos, 10 tenían la vivienda fuera del barrio y cuatro dentro.

 

 

Los que vivían dentro afirmaban sentirse seguros en el barrio. Sólo uno de los que nos contestó, afirmó sentirse inseguro, en el barrio. Se trataba de un español que había trabajado como tornero-albañil y ya llevaba 34 años en la peluquería serrano, a pesar de todo se sentía inseguro.

La mayoría tenían pensado mantenerle negocio hasta que funcionase, proporcionando la educación a sus hijos en España.

Entrevista a Pilar Calvo abans de deixar gol a gol

Entrevista a Pilar Calvo abans de deixar gol a gol

 

- (Maria Coloma Mairata Munar) Primer de tot m ’agradaria saber si hi ha una formació extra per especialitzar-se en esports? I quina hauria d’ésser?-

[Calvo Gomez, M. Pilar] CREC QUE SERIA APLICABLE LA NORMA GENERAL. ES A DIR, UN PERIODISTA D’INFORMATIUS POT ACABAR ESPECIALITZANT-SE EN POLÍTICA, EN CULTURA, EN SUCCESSOS.... O EN ESPORTS. EVIDENTMENT AQUESTA DARRERA TRIA REQUEREIX UNA ESPECIALITZACIÓ MÉS CLARA PEL TIPUS D’INFORMACIÓ QUE ES GENERA. (Campionats, reglamentacions, records...)A més en el PERIODISME ESPORTIU VARIEN ELS PARÀMETRES DE COM COMUNICAR LA INFORMACIÓ. No és el mateix cobrir una roda de premsa que fer una transmissió d’un aconteixement esportiu. Aquí radica el fet MES DIFERENCIAL entre informació general i informació esportiva. A més també es diferent el to en el que es donen les notícies. L’ESPORT es INFORMACIÓ PERÒ TAMBÉ es SENTIMENT. La formació adient passa com en moltes altres coses en la vida per la pràctica i crec que els becaris podeu millor que ningú dir fins a quin punt us ha format el pas per la redacció.

-( Maria Coloma Mairata Munar)  Es pot parlar de periodisme especialitzat d’esports, de futbol, o especialitzat en el Barça (...) ?

CREC QUE SERIA APLICABLE LA NORMA GENERAL. ES A DIR, UN PERIODISTA D’INFORMATIUS POT ACABAR ESPECIALITZANT-SE EN POLÍTICA, EN CULTURA, EN SUCCESSOS.... O EN ESPORTS.

[Calvo Gomez, M. Pilar] Es pot parlar de superespecialització. La meva trajectòria n’és un exemple molt clar. Vaig començar a l’Sport fa 23 anys fent Barça, he estat 13 anys a Catalunya Ràdio també especialitzada en informació blaugrana, fa 9 anys que estic a TV3 i he passat per Gol a Gol en tres etapes, per l’Entorn, pels Informatius.....sempre fent Barça. De manera molt ocasional he cobert informacions de tennis, Espanyol, natació, atletisme, i fins i tot boxa olímpica però , insisteixo, de manera puntual.

- ( Maria Coloma Mairata Munar) Quan et fas amic d’algún jugador, entrenador, directiu (...) condiciona el tracta a l’hora de fer la informació?

( Pilar calvo) -Es pot parlar de superespecialització. La meva trajectòria n’és un exemple molt clar. Vaig començar a l’Sport fa 23 anys fent Barça, he estat 13 anys a Catalunya Ràdio també especialitzada en informació blaugrana, fa 9 anys que estic a TV3 i he passat per Gol a Gol en tres etapes, per l’Entorn, pels Informatius.....sempre fent Barça. De manera molt ocasional he cobert informacions de tennis, Espanyol, natació, atletisme, i fins i tot boxa olímpica però , insisteixo, de manera puntual.[Calvo Gomez, M. Pilar] Segur que condiciona. A vegades favorablement ja que tens informació de primera ma i a vegades negativament donat que l’amistat et fa estar-te de dir segons quines coses si creus que perjudicaries l’amic. Jo intento tenir una relació cordial amb tothom però m’estimo més no barrejar vida privada ( això és l’amistat) io feina. No sempre és possible.Segur que condiciona. A vegades favorablement ja que tens informació de primera ma i a vegades negativament donat que l’amistat et fa estar-te de dir segons quines coses si creus que perjudicaries l’amic. Jo intento tenir una relació cordial amb tothom però m’estimo més no barrejar vida privada ( això és l’amistat) io feina. No sempre és possible.

-( Maria Coloma Mairata Munar) Dones tota la informació o saps més del que dius en molts casos?

[Calvo Gomez, M. Pilar] S’acostuma a saber més del que es diu.S’acostuma a saber més del que es diu.

- El llenguatge s’ha d’adequar al públic, quan aquest podria ésser molt més tècnic?

[Calvo Gomez, M. Pilar] Quan el llenguatge entra "en joc". Quan es tracta de parlar de tactica o tècnica, d’estratègia, de dificultat d’execució....Quan el llenguatge entra "en joc". Quan es tracta de parlar de tactica o tècnica, d’estratègia, de dificultat d’execució....

(Maria Coloma Mairata) -Estàs d’acord amb aquesta frase: - " La gracia del periodismo especializado es saber mucho y ponerlo a disposición de la masa".

[Calvo Gomez, M. Pilar] Totalment si això vol dir fer-ho d’una manera entenedora. Més que posar-ho a disposició, és a dir "posar-ho a l’abast" jo utilitzaria l’expressió "fer-ho accessible", no només que arribi sino que penetri en la massa.Totalment si això vol dir fer-ho d’una manera entenedora. Més que posar-ho a disposició, és a dir "posar-ho a l’abast" jo utilitzaria l’expressió "fer-ho accessible", no només que arribi sino que penetri en la massa.

- (Maria Coloma Mairata) Creus que és possible el periodisme especialitzat a la televisió?

[Calvo Gomez, M. Pilar] Es possible i és necessari.Es possible i és necessari.

-( Maria Coloma Mairata) Creus que hi ha un bon nivell de periodisme especialitzat en esports a Catalunya?

[Calvo Gomez, M. Pilar] Jo crec que hi ha un bon nivel de periodisme en general. Només cal veure la quantitat de professionals que han sortit de Catalunya i que han triomfant a nivell estatal [Calvo Gomez, M. Pilar] . Això, afortunadament, també s’ha viscut en el món de l’esport. . Això, afortunadament, també s’ha viscut en el món de l’esport.

Jo crec que hi ha un bon nivel de periodisme en general. Només cal veure la quantitat de professionals que han sortit de Catalunya i que han triomfant a nivell estatal

Escrit a la paret

Escrit a la paret

Beth Llord Jimpera. - La joventut són preguntes ?????? Interrogants constants i que em persegueixen mentre camino. La vida és un camí de formigues. Aquesta formigueta és déu. Avançant entre els grans de sorra. Que Déu ha mort! Crida el nostre amic... el que li va dir aquest dia la seva mare la va disuadir de seguir el camí que li marcava la intuició; doncs la mare no podia equivocar-se en aconsellar-la. - oh si? Les paraules de revel•lió no van sortir de la seva boca aquella nit. Necessitava la companyia de la seva mare per poder seguir vivint, almenys aquesta era la sensació que tenia llavors. Al cap d’un temps recordaria aquell moment; que se li feia present. Entregar-se amb cos i ànima a la vida, intentar recuperar la curiositat de quan era una nina. Només –pensava ara- aquella força motora podia trencar els límits del seu interior, aquella motxilla que havia agafat quan era petita i que havia carregat de prejudicis... trencar les fronteres que ens aïllen, o almenys saltar-les per veure què amaguen. Fer-ho, algun dia, amb mesura per tal de poder sentir als seus pares... la necessitat de fer les coses que mereixen el reconeixement dels altres per tal de rebre’n l’amor que ens falta. O la malaltia com a cosa induïda per la pròpia persona, pels seus mals de l’ànima i la infelicitat... estava preocupada perquè estava més nerviosa que de costum. Era la segona vegada que la duia a casa seva. Que els seus pares i el seu germà observessin el canvi en el seu comporament, era sols una qüestió d’atzar. Fins i tot s’atrevia a dir que era més la seva lluita interior. Era tan evident la diferència respecte a ocasions en què ella havia dut persones a casa que no aixecava cap mena de recel. Cada pensament que hagués avançat en el camí de la sospita hauria estat contrariat per la lògica racional més aplastant. La força de la tradició els enganxava a terra, aliada de la gravetat que li impedia volar... tenia la capacitat de volar dins l’aigua. I nedava a l’aire. No sabia caminar. O no volia. Era tan avorrit! Un peu, després l’altre, una altra vegada el mateix peu davant de l’altre... els mugrons. Tetines naturals. Els bebés, quen tenen malsons, somnien amb pits negres? Volem dir els nens blancs o grocs, que no saben de races ni de prejudicis, tot just es relacionen amb la realitat... derribes mes muralles i em deixo conquerir. M’omples de cel. Em fas mastegar l’infern. Les paraules són màgiques. Juguem sense conèixer-nos, i jugant ens descobrim. Nens. Que no accepten que ja son adults. Un món de sorpreses, agradables i que fan mal. Avancem cap a la pèrdua de la inocència. Un nen i una nena que es fan un petó als llavis. Un dia juguem a metges. Trepitjem fort. El que fan els grans en secret. Emocions a l’hora del pati. Creuar les mirades. Tenim un univers propi. Fet de somriures i d’alegries. El primer desig. La presió del sexe erecte contra el pubis. La promesa de la pròxima trobada als teus ulls. El secret. L’ànsia. La distància. Somnis humits. Més que amics. Fulles tremoloses que coquetegen. La seducció. Paraules suaus. Desitjar fins al límit del dolor. Sentir-nos aigua bruta. Necessitar l’un de l’altre. Som el motor de l’univers. Vivim la veritat irreal. Música celestial que sols toca per nosaltres. Un pas al buit. Com n’ets de proper quan et trobo a faltar. Camino cap a tu. Començo a viure i a morir al mateix temps. Tu i jo. Per fi estem tan propers com per sentir-nos l’olor...

Maria Coloma Mairata. BarcelonaCarles Cuní És co- director de l’emissora Flaix. “ Tenc 44 anys, sóc del 61” és la seva presentació. Hi afegeix un jo no sóc periodista vocacional, vaig començar per eliminació de coses, abans, ésser periodista estava més desprestigiat.

-Canviaries el tipus de producte que ofereixes a la Flaix?
-Si canviéssim el producte ho faríem, per una qüestió empresarial.
(...) Catalunya radio, té pocs ingressos publicitaris i el dèficit que té el paga el poble.

-Què hi ha del programa que surt a la Flaix: prohibit als pares on gent que no són experts donen consells a nens de 14 anys?
Carles Cuní enmig d’un debat, aquest matí a la UIC, ha respost sobre el polèmic programa:

-“ Jo volia canviar el món i és la puta pasta el que acaba canviant el món”.
És una dinàmica perversa, per guanyar aquests diners has de donar allò que l’audiència vol i no el que tu vols. A mi, tal vegada m’agradaria crear per a l’audiència programes que fessin ésser més bones persones, més independents... o tal vegada no.
Respecte a prohibit als pares, dir que nosaltres hem creat un espai nocturn. La llei ens protegeix. Hem creat un espai a la radio que és independent i lliure(...)” Si el contingut del prohibit als pares, ho féssim a les 6 de la tarda no ho permetria. A més els nens troben en aquest programa de radio, el que no troben a l’escola i a la família...”

- Quanta gent ho mira, per què a les escoles al dia següent tots els nens parlen del programa?
Segons l’informe general de Mitjans, 29.000 persones l’escoltaven a Catalunya. És a dir, un 10% de l’audiència.
En resposta a les crítiques pel contingut sexual, Carles Cuní digué “nosaltres no som ningú per discernir entre el bé o el mal”, no donem pautes a ningú”.

Pedro Ruiz parlà de la societat espanyolà i respongué a la pregunta de què li semblava el personatge que apareix al llibre de Territorio COmanche

Pedro Ruiz, a la UIC dia 2 de juny va dir que ell quan va anar a Sarajevo ho va fer per regalar 30 incubadores per a l’hospital d’allà... és a dir que va anar-hi en condició benèfica. Però, a Territorio Comanche de Arturo Pérez Reverte, Pedro Ruiz apareix com a dominguero de guerra.
Per altra banda, ha fet referència a què no coneixia el personatge del llibre de Territorio Comanche i que Arturo Pérez Reverte mai havia volgut anar al seu programa com a convidat a La Noche Abierta. En aquest llibre, el no-periodista i el si humorista o crític, en surt bastant mal parat. És com el típic personatge que va a les guerres només per dir que hi ha estat i trauran profit.

- QUÈ LI DIRIA AL PRESIDENT DEL GOVERN? Seria una de les qüestions que ell mateix ha formulat per dir, que li va dir a Felipe Gonzalez quan era president el següent:
No eres el jefe de 40 millones de empleados, sino el empleado de 40 millones de jefes"
Yo soy apolítico, no sería de ningún partido, ni de uno que fundará yo.

Los medios no se ponen para informar, sino para influir
Hay periodistas libres que van cambiando de medios
La independencia es compañera absoluta de la libertad
En España hay dinero para todos menos para los independientes
El estado español es un sistema de intereses

By Pedro Ruiz"

És una realitat evident que ens toca més a prop del que pensem. I les simpaties o antipaties als àrabs es perceben a una Barcelona “multicultural”.

És una realitat evident que ens toca més a prop del que pensem. I les simpaties o antipaties als àrabs es perceben a una Barcelona “multicultural”.

Maria Coloma Mairata Munar
Al-Jazira una tv àraba que neix en un país no democràtic, però allunyada del radicalisme islàmic. És una nova aposta per explicar la realitat del món àrab a l’estil de les grans televisions occidentals i amb periodistes que hi treballen, molt d’ells abans “treballadors” de la BBC.
Al- Jazira ha aconseguit la seva forma, sent la primera i la única emissora que informava des de Kabul i la única que ha aconseguit mostrar a Bin-Laden parlant. Per això molts l’associen com una cadena terrorista. Estem a un pas d’escoltar que Al-Jazira és la portaveu d’AlQaeda a Occident i els àrabs per altra banda l’acusen, per exemple d’ésser un suport de normalització amb Israel.
Als seus espais no parlen de terrorisme, Bin Laden és el cap de moviment AlQaeda i també segons occident el terrorista més cercat del món. El que és cert fruit de la seva informació objectiva és que Al-Jazira té en contra seu molts dels sobirans àrabs per un costat i per l’altra al govern d’estats Units, tot i així la CNN ha pactat amb ella.
Al- Jazira en general parla més informada i lliurament que a Occident sobre uns temes ( Amèrica al pròxim Orient) i no sobre altres afers interns”, afirma Víctor Pallejà, especialista en Orient.

La televisió Al-Jazira emet des de Qatar, gobernat per una monarquia, els thani que formen el 40% de la població nativa. La constitució de 1970 garantia els drets bàsics a la població. A Qatar s’editen 5 diaris, un d’ells amb anglès. Al 1997, hi havia 256.000 receptors de radio i 230.000 aparells de televisió; la població disposava de 268 teléfons i 150 equips informàtics que utilitzaven per cada mil habitants.

Aquesta televisió va emetre en exclusiva les imatges de Bin Laden parlant després de 11-S. EUA en resposta no va voler emetre cap imatge d’ell que no fos censurada. Per tant mai ens ha arribat cap missatge complet de Bin Laden.
EUA anomena Bin Laden com el terrorista més buscat del món, mentre que Al-Jazira dona a conèixer dues versions, aquesta, però també la visió de Bin Laden com el líder de la banda d’AlQaeda.
És curiós observar com EUA seguint el missatge del filòsof Strauss, a l’hora de fer la seva política amaga les veritats al poble i només dona a conèixer petites pinzellades del que és la veritat. Strauss, recordem és un filòsof que re-interpreta el missatge platònic que coneixem a través de la caverna.
Així doncs les veritats mai els arribarem a conèixer del tot. Michel Moore als seus documentals ha analitzat a través de les imatges dels diferents telenoticies americans els discurs de les televisions i dels polítics i totes elles tenen un tret comú: - difondre la por i fer sentit al públic constantment que es troba amenaçat.
Un missatge que manté la dinàmica d’expansionar-se, arreu de la resta del món occidental. A Frana, on la població àrab es comptabilitza amb milions es va posar, després del cas de les mesquites la llei que prohibia dur a les escoles símbols religiosos.
-Un atac cap al món àrab?, de fet es fonamentava la discriminació i els prejudicis cap a una altra cultura.
“ Al- Jazira és més objectiva que la CNN, la premsa americana és tercer mundista, dominada pel Pentàgon (...) estem filmant les mateixes coses destruïdes que la CNN, el que passa que no surten les víctimes mortals, la CNN no profunditza ja (...)”. Afirma Taysser Alouny, corresponsal Al-Jazira a Kabul.
“ A Occident ens omplim la boca d’objectivitat, però la que ens interessa”.

A Barcelona, lloc on la població àrab és notable, arriba la connexió d’Al-Jazira, perquè és una tv per satèl•lit. – ON està el problema? És una realitat evident que ens toca més d’a prop del que pensem. I les simpaties o antipaties als àrabs es perceben a una Barcelona “multicultural”.
Al-Jazira ha revolucionat en certa manera el món àrab, creant-se l’enemistat d’aquells que estan a prop.
Per altra banda m’agradaria parlar del valor dels corresponsals àrabs que estan a Kabul, Mohammad Khayur al Burini és corresponsal a Qatar i tot i que a la tv Al-Jazira parla omitint certa informació, en una entrevista al diari “Le Monde” deia unes sorprenents declaracions:

“ El peligro está por todos lados: los talibán nos prohiben filmar mientras que los partidarios de la Alianza Norte se quieren vengar de los árabes (...) de los hombres de Bin Laden, se dice que ya se ha masacrado a un montón de árabes en Kabul; no importa si se mata a un extranjero con tal de coger su dinero”.

Aquestes declaracions són d’un article del país de Sohpie Shibab ( Doha), que titula com Al Yazira, la CNN del món àrab.
La CNN va perdent credibilitat, a poc a poc, davant els plors d’una meitat del món diferent a la realitat que hi ha a la CNN, enfronta els seus interessos empresarials i econòmics.
La història és circular i tot es torna a repetir. La CNN ja ha viscut molts anys en ple èxit i com a referent. Ara Al-Jazira agafa la seva imatge i els seus mètodes inicials i fa que els “treballadors” que hi treballen es sentin en plena llibertat. La dona que apareix com a imatge dels informatius ho fa amb “americana” i a fora es posa la túnica àrab.
No hi ha res que duri gaire que haguem fet els humans, tot s’acaba acabant o tot es gira, depèn de la demanda que es té i Al-Jazira neix fruit de la necessitat de satisfer una cultura que no està conforme, ni d’acord amb les informacions que li arriben d’Occident.
Que la CNN hagi pactat amb Al-Jazira i sigui la cadena que tingui prioritat damunt de totes les cadenes per a les seves imatges, és símbol de què la CNN es vol continuar mantenint com la millor cadena del món. I ara les millores imatges els hi pot oferir Al-Jazira.
“ La democràcia arribarà amb els mitjans de comunicació i no a l’enrevés” diu Faisil Quaisim ( moredador)... De moment a Qatar, s’ha introduït el vot de la dona.
I dir : - Si! Però ! mira quins palaus que tenen aquests. – Però i aquí?- No passa el mateix?
- Tot i que no tant evident dintre d’occident, si entre nosaltres ( el nord) i la franja que separa el món en països pobres( al sud). Aquí, si que es veu la gran diferencia. Per això a mi aquest argument, (aquest buit al documental) no em serveix de moment. Tot i que mai es sap.

Territorio Comanche, de Arturo Pérez Reverte:

Territorio Comanche, de Arturo Pérez Reverte:

Sobretodo no crucen el puente se esponen a quedarse al otro lado,Arturo Pérez Reverte, nos advierte al principio de la obra marcando así, el inicio de la dinámica narrativa que viene condicionada por el objetivo de Márquez de captar un puente explotando.
Territorio Comanche nos cuenta un relato a modo de crónica periodística combinado con la ficción, el autor incluye su nombre como el fulano presentador del programa de crímenes Código Uno. Barlés y Márquez, son los dos personajes principales, eso sí, teóricamente ficticios, que se mueven en el territorio paralelamente a la evolución de periodistas reales como Gervasio Sánchez,Miquel Gil, Hermmann Tertsch, Paco Eguiagaray, Losada…, la interprete Jadranka, entre muchos otros personajes, también figura el dominguero de guerra; representado por el humorista Pedro Ruiz. Se trataría de aquel que va a hacer acto de presencia en las guerras, para poder decir que ha estado allí y aprovechar para hacer conferencias.
Es una novela entre amigos, donde aparecen los compañeros del gremio periodístico. Reverte se ha servido de las sensaciones que vivió durante sus veinte y un años como corresponsal de guerra, para explicarlas al lector. Curiosamente, veinte y dos años son los años que lleva Bardés también trabajando en las guerras.
Reverte narra con un tono coloquial, fácil y dinámico ( soltó una risita, las tías lo encontraban atractivo, mamados, se comía el tarro, a otros lo que se les iba era la olla, casi se había vuelto loco de horror…), pero contundente y claro ( cada familia cuenta con un bisabuelo degollado, no hay nada tan quieto como un muerto…) que atrae al lector.

Bardés y Marquéz forman un compenetrado equipo de periodistas. Márquez da el tono de irracional, de arriesgado, deshumanizado frente a las guerras. Puesto que el ya cuando esta con su familia solamente piensa en volver a las guerras. Ese negocio de tenderos y de generales, hijos míos y lo demás es filfa. Marquéz el intrépido cámara, que no se permite una lágrima frente al angular porque sino no salen bien las imágenes, Márquez era el más duro de todos, todos eran tipos duros(…) No es que Márquez fuese a la guerra. Sus imágenes eran la guerra.

Por otra parte Bardés, que tiene un tono más humanitario, más racional, observador y lleno de serenidad. Da el punto de equilibrio frente a todos los periodistas que van saliendo a la larga del libro. Mientras Márquez acaba sus planos, podemos escuchar los pensamientos de Bardés.
Arturo Peréz Reverte fue reportero con cámara en sus inicios como periodista y luego trotó durante muchos años con una cámara de televisión al lado. Ahora bien, Si tuviésemos que identificarlo con algún personaje en el libro, a parte de su intencionado fulano Reverte, sería con Bardés.
Compañeros de trabajo de A.P. Reverte, afirman que el cuando cubría las guerras, y tenía que hacer entradillas para el telediario un par de minutos, esperaba a que se escuchasen bombas en el sitio, para así quedar como un verdadero héroe, al llegar a
Madrid y que “le preguntarán si los tiros eran de verdad”. Por el contrario Reverte nos dirá que Márquez, lo hacía situarse para las entradillas en lugares difíciles. Es mejor que de las imágenes se encarguen otros dirá Barlés, paginas antes de explicar la manipulación que hacen los periodistas en cuanto a imágenes en ocasiones: “pusieron entre los cadáveres negros, algunos de blancos” y nadie se dio cuenta.

La verdad es lo que allí hay! - Dirá Marquez. Lo que no ve la cámara, simplemente no esta.
En un primer momento vemos la importancia de filmar los cadáveres detrás de la cámara, sin permitirse ( sentir) una lágrima. Por otra parte también sale a relucir
el tema de las posibilidades que tiene el periodista de ayudar a la gente que vive en primera instancia las guerras: - “si, quieres ayudar, pues haberte hecho enfermera”, le dirá en un momento Márquez a Barlés.
A Márquez no le gustaba que Barlés ayudase a los equipos de rescate porque se metía en cuadro y estropeaba el plano. Sólo cuando habían acabado de grabar, sacaban la mierda de los escombros.
Teniendo en cuenta el deadline, (la hora en que se cierra la edición del periódico o el telediario). Si el trabajo no ha llegado a tiempo, se va al diablo, - may be the next time!
- O quizás nunca! -porque los corresponsales pueden morir, a no ser que se encuentren a 50 km lejos del lugar.
Antes la guerra era más fácil, hablabas con el militar y punto, explicases lo que explicases siempre salía en reportajes de primera página. Hoy en día hay freelance que llegan y ya enseguida les matan por querer estar en el centro de la acción.
El concepto de suerte es uno de los ejes centrales del libro, junto con la ley de probabilidades en la vida del corresponsal de guerra. La suerte consiste en que todo pase delante de tu cámara, también en que te atraviese una bala mientras lo filmas y no te maté.
-¿Entonces que es la mala suerte? - ¿La muerte?
La muerte, no es del todo la mala suerte, cuando hablan sobre la reincorporación de los corresponsales a la sociedad de nuevo (donde se puede estar en la calle y ver pasar a las chicas sin que les peguen tiros) dicen a veces me preguntaba sino era preferible pisar una mina a modo de Ted Stanford en la carretera de Fagamusta.
Hay tres maneras de matarte en una guerra, la primera sería que cuando toca, toca.
Pone el ejemplo de Manuel Ortiz que nunca estaba en el lugar adecuado para hacer la foto. Pero como el dice más vale no hacer ninguna foto que hacer la última foto. La segunda sería que cuando llevas poco tiempo tienes más posibilidades. Pese a que a un periodista en la guerra no lo asesinan casi nunca: lo matan trabajando en un lugar donde la gente pega tiros. En cuanto a que te maten, la tercera posibilidad es la ley de las probabilidades, o sea que al cabo de cierto tiempo de haber estado en la guerra, ya te toca. Y yo le pagaré el último Whisky al corresponsal de guerra con las tres des,
(solía decir el abuelo Languineche): desequilibrado, divorciado, dipsómanos. Pero lo cierto es que el corresponsal de guerra tiene el consuelo egoísta ( frente a la situación de los civiles que sufren la guera) de llevar en el bolsillo un billete de avión; ese pasaje que tarde o temprano permite decir basta e irse a otro sitio.

http://mariacoloma.blogia.com

“ es va avergonyir del benefici que en trauria de l’atac cap a una altra persona”

“ es va avergonyir del benefici que en trauria de l’atac cap a una altra persona”

Figura del corresponsal i missatge que arriba

Lluny de la idealització del corresponsal que va a les guerres. Els anomenats corresponsals de guerra, -voyeurs?molts diaris i els mateixos corresponsals es plantegen si ha d’ésser considerat com un corresponsal autònom, llunyà dels altres tipus de corresponsal (...) o si ha d’estar inclòs en la classificació de corresponsal internacional, nacional.... És un debat que hi ha entre diferents mitjans que disposen de corresponsalies i dels mateixos corresponsals de guerra, que no volen estar baix aquesta classificació.

Hem de remarcar que tot tipus de persona que treballi per a una publicació, agència de noticies, diari, televisió hi hagi de proporcionar imatges estarà proporcionant un producte per tal d’incrementar el benefici d’una empresa. Així doncs, no té el mateix interès filmar als croates fent danses; però si que el té, veure la seva sang a la llarga dels carrers, la destrucció dels seus edificis, de les seves cases i de les seves famílies.

Les imatges que ens arriben d’una guerra són un gran testimoni per veure fins a quin punt continua arribant el grau de deshumanització dels homes i les dones.
Pel periodista això provoca un conflicte ètic intern, el dubte entre si estar allà amb la càmera gravant o ajudar: - “havíem d’escollir quin paper teníem; si ajudar o ésser periodistes completament”, en molts casos els periodistes ajuden en d’altres no poden. A la llarga del documental, també es planteja la gran paradoxa de la seva feina: -s’obté benefici d’un atac cap a una altra persona-. Corinne, ex-fotògrafa de Reuters parla del caràcter positiu i negatiu de filmar l’execució d’una persona, pel final reconèixer que
“ es va avergonyir del benefici que en trauria de l’atac cap a una altra persona”.

Gervasio Sánchez, fotògraf diu que “ treballava 24 hores al dia i era conscient de l’utilitarisme que es feia d’aquest treball” (...) “els mitjans de comunicació no mostraven gens Àfrica”.
Miquel Gil, diu el director del mundo TV d’ell, que tenia una formació humana especial, allunyat dels estereotips del periodista que va a cobrir a una guerra. Tal vegada per la seva formació en dret, amb una forta consciencia del que era la justicia i els drets humans lluità a la seva manera per defensar això. Dient que l’únic que els queda a aquestes persones és la possibilitat de que algú altra vegi el que li succeeix.

Ara bé, - La violència no genera més violència?- molts dels agressors són conscients que els periodistes volen la millor imatge, perquè així la redacció estarà, més contenta.

El director del diari, de l’agència o de la televisió està acomodat a la taula del seu món, junt amb la redacció de periodistes, que porten vuit hores treballant dintre de “la rutina periodística” i de sobte, arriba una cridada del corresponsal que cobreix la guerra. El corresponsal, (suposem que via telefònica) li explica tot el que té de la guerra, i com més impactant i més cruel sigui el que ha aconseguit, més enhorabones rebrà del seu director o del seu cap més directe.
La feina dels reporters de les agencies és més estressant, perquè han de donar informació cada dia. Les Majors de la informació, només són competitives si els seus periodistes van a la informació. És a dir trenquen normes.

Les guerres es cobreixen segons el govern polític, l’interès de l’empresa fins i tot que pot arribar-hi a tenir a la zona... No és el mateix una guerra a Sierra Leona, que a Kosovo, no són igual els morts americans que els morts iraquians (a dia d’avui), ni els morts Palestins en front dels israelians, no és el mateix un segrestat espanyol que un segrestat americà...
El missatge final que arriba a l’espectador és completament diferent a allò que ha vist el corresponsal de guerra ( -“que quan lleva la càmera dels seus ulls es troba amb la realitat”?) el que posa veu posa el seu punt de vista a les imatges, com apreciem al final del documental amb les imatges d’alliberament de les persones que van amb el tren.
A Grozni 1999, Miquel Gil hi aconseguí entrar i fou conscient d’aquesta manipulació, quan Putin afirmava que els soldats russos havien entrat a Grozni i no era veritat, perquè no hi havia ni un soldat rus.

“ Els mitjans de comunicació necessiten una Lay Di i uns dispars cada quince díes”, diu Miquel Gil. S’ha de recordar, que quan va passar el cas Lewinsky- Clinton, els mitjans ja no necessitaven cobrir la guerra de Sierra Leona, totes les planes del diari les ocupava aquest cas i les agencies deixaren de cobrir informació des de Sierra Leona. Miquel es va quedar allà, demanà vacacions a l’agència i ho cobri ell sol, perquè allò s’havia d’explicar. Però, la trista realitat és que la guerra deixà d’existir d’un dia per l’altra als mitjans. Ja no tenia interès. Era més interessant la Lewinsky.

Miquel Gil passant per në terren

Miquel Gil passant per në terren

De Maria Coloma Mairata Munar a Miquel Gil passant per në terren

"Aquí tot eren runes, els parcs eren plens de gent innocent”. Miquel no era, només un periodista, era una persona i deia a tothom que explicaria la veritat del que havia viscut. "Miguel, në terren", és el títol del documental que incorpora l’expressió albanesa “në terrem” ( sobre el terreny), com a homenatge a la terra en què Miquel va assumir el seu zenit professional. L’obra és producció de Televisió de Catalunya, dirigit per Lluís Jené i Enric Miró, reflecteix la vida dels corresponsal de guerra i l’horror de les guerres, a través de les imatges de Miquel Gil i a través dels comentaris dels seus companys, es pot veure com és la figura del corresponsal a les guerres i el paper dels mitjans de comunicació. -S’ha de veure!,si pots aconseguir-lo, fes-ho.

Res és objectiu a Ruanda, Somalia, Bosnia, Chechenia. Només es pot estar a favor de les víctimes, com afirma Furio Columbo (1997). Y així és com va estar Miquel Gil, com a corresponsal de guerra, al costat sempre de les histories humanes a Bòsnia, el Zaire, el Sudan, Kosovo, Sierra Leone...
EL REPORTATGE MOSTRA EL caràcter més humà de Miquel Gil, ELS SEUS SENTIMENTS, COM HO DEIXÀ TOT, la seva feina d’advocat i un futur assegurat, PER EMPRENDRE EL CAMÍ DE FER D’ULLS PELS QUI NO EN TENEN, A LES GUERRES, és a dir nosaltres.

Per l’espectador normal, és a dir, aquell que dina mentre mira les imatges del telediari o aquell que està tranquil assegut al sofà de casa, o fent el que sigui, no percep tota la intensitat de la informació de les guerres. S’ha de tenir en compte que molts tenen de fons la televisió, i només són “cinc minuts” al dia del que passa a determinat lloc del món on hi ha una guerra. El gran interès per a l’espectador és el de les persones, això és evident, i aquí es donen els grans contrastos entre les persones, entre persones que viuen al mateix món, tot i que no ho sembla, sang per tot, mentre aquí l’unica sang que veiem és la d’algun carnisser que entra els animals acabats de matar de l’escorxador de Mataro a alguna carnisseria que els vendra, i ja ens espantem. Per aquest contrast entre els móns Miquel Gil afirmà que durant sis anys visqué tot allò que no es pot arribar a imaginar mai un ésser humà. Respecte a l’espectador afegir que mai li arribarà una guerra d’una manera objectiva, només li arribarà allò que el corresponsal ha filmat (una petita part de tot el que hi ha) i un altra li ha donat veu o format al que ha arribat segons el que convé a l’empresa o al mitja de comunicació del qual en forma part. A més tenint en compte, que quan mirem aquestes imatges o fèiem sentint certa incredulitat i confusió, perquè el que observem no es correspon al nostre món. Després sortirem al carrer i tornarem a veure els anuncis de liposucció, de fotodepilació, anuncis de préstecs de bancs per poder comprar aquell quadre que tanta falta ens fa, i dietes per a una bona alimentació,també aquell coixí que tant necessitem per dormir bé i que de moment és la nostra gran màxima preocupació, junt amb arribar a final de mes.

Per això, tot ens sembla un altra món, més que un altra context.
Miquel Gil morí el 24 de maig del 2000 amb el seu company Kurt Shork a Sierra Leona, atacats per les forces rebels en una emboscada, tal vegada com havia fet amb anterioritat, amb el pla en ment d’anar a l’hotel Griñon a celebrar que sé n’havia sortit. Aquesta vegada, però, no se’n va sortir i va morir fent el que més li agradava: - filmar amb l’objectiu de què arribi la veritat d’una gent que pateix.
“ Milions de persones oblidades que estan al tercer Món, són els que han patit la seva mort”, perquè ja no es sabrà la seva realitat."

Tarantino al llarg de la seva filmografia té obsessió pels peus

Tarantino al llarg de la seva filmografia té obsessió pels peus

Per si de cas en Tarantino llegeix això poso el principi amb anglès, però com que tanmateix no ho llegirà, ( tot i que no perdo l’esperança…) ho continuo amb català, enmig de la inocencia ( in middle of the inocente I make my reflexions)

Si em trobo a Tarantino al carrer … If I will met Tarantino in somewherein the world, I would like to ask him about feet in his films…
I think that in the majority of sequences within his filmography feet are presented. In the first part of Kill Bill 2 Uma is inside of the pussy car, struggling to walk. She encapsulates the film only with this sequence, because it refers to the marcial arts ….
In another sense wacthing Uma’s feet is a good way of undressing her metaphorically,and consequently seeing her soul.
The feet of the chinese girl at the end of the film is also filmed by Tarantino, wearing the tipical Chinese shoes.

What is Quentin Tarantino trying to say to me with reference to Salma Halleck is feet in your mouth? She puts whisky on her foot and after you… lick it…. I have remind you that you have written it… or not??? Please Quentin???

In kill bill too there are the athletic shoes of the black woman and her daughter. And the image of The sheriff with his son when entering to the paso Chapel in the first part of the film, they were walking with boots to the crime scene. And in the second part Bill with Uma walking in a duet outside the chapel the Paso in a tracking shot, shooting only the feet.
null

Queda lluny de Kill Bill 2 , Reservoir Dogs que fou la seva primera pel•lícula vora el 1992, realitzada amb un pressupost que tenia arraconat en una capsa de sabates fruit d’haver venut una obra literària i de treballar com a dependent a un videoclub.
Però per molt que passi el temps, a qualsevol film que hi hagi posat la petjada Tarantino la minuciositat dels plànols en quan a peus hi és molt present.
Els peus com la base del món que sustenta la terra. Posats en uns escenaris que fa tornar ficticis,Texas, el Paso. Un lloc que ja ens ho havia introduït a Abierto hasta el amanecer (on ell fa del germà banaït del George Cloney, la historia fou escrita per ell i també produïda entre d’altres) dirigida per Robert Rodríguez. De fet a Kill Bill el principal lloc que dona el germen a tot és a Texas, a una petita capella del Paso, lloc al qual Harvey Keitel, el capella i pare de familía de “abierto al amanecer” mai arribarà amb els seus fills.
A Pulp Piction una Uma Thurman ( de les mans de Tarantino sembla una deessa, a Be Cool Uma ni sembla ella, perquè de tant guapa que és no li calen els artificis dels maquillatges, ni de les robes) morena ens deia que ella havia participat en una prova pilot d’un grup de noies similar al que hi ha a Kill Bill.
I què hi ha del bar que ens apareix a abierto al anochecer? És igual que el bar que apareix al principi de PUlp Piction, la diferencia està amb què al bar de Pulp Piction, l’espectador no sap que les histories entre els diferents personatges es creuran, és més no sabrà fins al final que els grans mafiosos que no reconeixem perquè van vestits amb camisetes i calçons curts es creuaran amb aquesta parella. En canvi a “abierto hasta el anochecer” nosaltres ja sabem per la conversa que manté la família que s’acabaran trobant amb els assassins- Van a un Motel!!!!

Las referències a la religió, al cristianisme són brutals a Tarantino el bé, el mal, la lluita, una burla exagerada de la no moral, de no tenir un comportament…. De tant anti-moral que tot es torna ficció i ja res es pot concebre com a realitat. Així sortiran rius de tinta dels braços dels 80 protectors de la membre de l’esquadron i haurà d’utilitzar els dibuixos animats per mostrar que tot és ficció quan fa referència a la vida de la noia China.
El diable apareix a Pulp Fiction: “ a la maleta, que s’obri amb el número 666”, però nosaltres ja hem estat a l’infern, amb el Tarantino com actor ja ens hi vam introduïr a “abierto hasta el anochecer” on deia: “ ya no me importa morir, sólo quiero devolver el mayor número de diablos al infierno”.
Deu ésser ben dolent aquest Tarantino.
MCMM

Biel Majoral és professor de la Universitat de les Balears i cantautor

M.C.Mairata.

Biel Majoral, cantautor i professor de la UIB, reflexiona sobre la Mallorca actual i la d’un temps. És un home amb les idees clares i no es mossega la llengua a l’hora d’expressar-les. Res de millor per introduir aquesta entrevista que una de les seves reflexions. “ La cultura és un concepte molt ampli, i avui dia algunes coses es limiten a la forma. Als formalismes, a mirar pel vestir, de cara a l’exterior... Pensam que perquè tenim un plat antic penjat a la paret de ca nostra, ja hem salvat el patrimoni, però amb això no basta.
- I quant a la gent jove d’avui?
-Tenc por que pensin en la immediatesa, en el doblers. Una terra matriarcal, agrícola, amb assentament com era Mallorca, s’ha convertit en el que tenim a causa de la immediatesa. La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. Avui la gent s’en va a una finca i diu: “Jo faré la casa damunt el turó, allà on hi ha la millor vista”, i comencen amb la pala i fins que tenen la casa no s’aturen. La gent d’un temps es feia la casa allà on es sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament.
-I avui en dia?
-No escoltam la terra: si l’escoltàssim, no tendríem la capacitat especulativa que ara tenim.
- Però, això també és fruit de l’educació?
-Com és possible que si abans no anaven a escola tinguessin una percepció de la vida tan vitalista. Em referesc al fet que eren capaços d’asseure’s davall d’un garrover, saludar-se pel carrer. Ara això no ho feim i hem anat a escola molts anys més. Això vol dir que a la tradició cultural hi ha qualque problema.
- I quin és el problema?
-Que ens han deixat de transmetre aquesta cultura i aquesta formació de manera natural, i l’escola hauria d’ensenyar a escoltar i a reflexionar perquè aprendre a llegir i a escriure és fàcil. Allò més important és la reflexiva, que s’arriba a convertir en un poder.
- Creis que l’evolució tan ràpida de Mallorca ha influït en aquesta situació?
-Si la societat turística no hagués estat especulativa, no seria dolent. Però avui dia tot té un valor mercantil, no té valor cultural. Hi va haver una temporada que quan anaves per l’Arenal i demanaves un cafè amb llet no t’entenien, i si ho demanaves en anglés sí. Era la lluita entre el mercantilisme i allò que es diferencia com a cultura. La llengua és una qüestió estrictament cultural. A certs sectors els emprenya molt que defensem la cultura i et diran: “aquí som espanyols, estam a Espanya”.
- Abans parlàveu que la gent no se saluda, però a Algaida no és així.
-Ja, però ara ens volen fer creure que les circumstàncies de l’Arenal, Magaluf, Portocristo o qualsevol zona turística també les hem de patir nosaltres. Ens diuen que som una societat minoritària, que està en vies d’extinció. Ens volen fer estar angoixats sempre.
- Creis que un poble tornarà com aquests llocs turístics?
-No, jo crec que no. Hi ha joves molts conscients del problema i que realment, amb la seva manera d’actuar, fan molt. I els altres, quan es cansin de beure pomada de barral i comencin a pensar, ja estarà. Si no, tots acabarem sent iguals.
-Hi ha un cert control també sobre el que pensam?
-El problema és que abans parlàvem de moltes de coses, i ara mateix parlam d’allò que la televisió vol. La informació pot estar homogenïtzada, però no hi estarà, tempsnull

Ja és passat?

Ja és passat?

Obri el calaix

Baúl ofegat

En la penyora de l’ahir

La nau dels adéus avança
ignorant camins
Per la natura malaurada

Rialles d’uns nens en guerra

No em calen els teus records quan
No caminen pels deserts d’aigües espinoses.
Runes malgastades a les esquerpes del romanticisme.
Pins penya-segats decapitats en una somera d’aigua.

Canta a l’alba, l’aurora celestial
Naufraga en una gris i tènue boira.

Penetra ments
Cossos florals
Regats amb pols de lluna
Decapita cervells
Infiltrat en horitzons de boscos salvatges





Canta a l’alba que vota a la senyora
Viatja amb la penyora d’un estiu dolç
Alaba l’aurora dels vicis i forja el recel
a l’estany de coure.
Destrueix el ferro dels balcons

( Silenci)

...

( Pensaments)

He esborrat la teva imatge nítida.
Ara, ets sols un record borrós a la meva ment.

Obri el calaix
Baúl ofegat
En la penyora de l’ahir

La nau dels adéus avança
ignorant camins
Per la natura malaurada

Rialles d’uns nens en guerra

No em calen els teus records quan
No caminen pels deserts d’aigües espinoses.
Runes malgastades a les esquerpes del romanticisme.
Pins penya-segats decapitats en una somera d’aigua.

Canta a l’alba, l’aurora celestial
Naufraga en una gris i tènue boira.
Penetra ments
Cossos florals
Regats amb pols de lluna
Decapita cervells
Infiltrat en horitzons de boscos salvatges



Canta a l’alba que vota a la senyora
Viatja amb la penyora d’un estiu dolç
Alaba l’aurora dels vicis i forja el recel
a l’estany de coure.
Destrueix el ferro dels balcons

( Silenci)

...

( Pensaments)

He esborrat la teva imatge nítida.
Ara, ets sols un record borrós a la meva ment

Ja és passat?

Eres la penyora d’un recel calorós.
Tu també esperes la transparència de les teles.
Desitjaries governar en un regne esplendorós
I et conformes amb volar pels aires en aparent llibertat.

" Encara no som humans", llibre de Eudald Carbonell i Robert Sala

" Encara no som humans", llibre de Eudald Carbonell i Robert Sala

" Encara no som humans"
El que està passant és massa important per deixar-ho a les mans d’una minoria social i política de primats pocs evolucionats, diuen al pròleg del llibre. – Però que està passant? Els autors hi afegirien: - Doncs, que la ciència i la tècnica socialitzades substituiran el pensament i l’acció social, després serem humans.

Eudald Carbonell i Robert Sala, experts en els primers estadis de l’ocupació humana, són els autors de “encara no som humans”, editat per primera vegada al 2002. Els dos treballen en el projecte d’Atapuerca i són professors a la Universitat Rovira i Virgili. “ Planeta humà” al 2000, fou el llibre on ens varen avançar que en comptes de la selecció natural, el món s’havia de sotmetre a la selecció tècnica. A “encara no som humans” en donen a conèixer unes propostes d’humanització per al tercer mil•leni.

A través de la ficció i de la realitat, “encara no som humans” planteja a través d’un llenguatge planer i expressiu, que fins que no arribem a la socialització de la tècnica no serem del tot humans. Al llibre es trenca amb el concepte de religió per evolucionar, de la mateixa manera que es romp amb les jerarquies que sempre han envoltat i envolten el progrés. Els autors defensen la col•lectivització de les forces humanes: de la tecnologia i de la selecció tècnica per tal d’arribar algun dia a la humanització.

Al llibre es compara aquesta situació actual amb la dels goril•les i la dels homínids bosquetans de fa quatre milions d’anys fins que arribem als homo sapiens, és a dir nosaltres, (...) que en lloc de posar remei a aquesta tragèdia, alcen més murs entre els uns i els altres segons el model més ancestral de primat.

Darwin i Lamarck introduïren el concepte de l’evolució de les espècies, a través de la selecció natural. Això obrí ments al seu temps i condicionà que molts puguem arribar a pensar que algun dia evolucionaríem més del que ara hi estem. – Però quina és la vertadera passa necessària per a l’evolució? – És necessària segons els autors la humanització i la socialització de la tècnica, ja que és la base de la intel•ligència operativa dels humans. Dintre del que és la tècnica inclouen els avanços tecnològics en referència a la informàtica, i també en quant a l’enginyeria genètica.

Ara bé els vertaders humans ( segons Carbonell i Sala), si vertaderament haguéssim evolucionats i l’enginyeria genètica hagués arribat a tothom, no seria necessari modificar la nostra naturalesa, sinó que ho faríem a través de la enginyeria genètica, ja de bon principi, quan naixem. Això provocarà que a poc a poc, ens anem independitzant de la natura i nosaltres creem la nostra pròpia selecció tècnica.
Per tant, aquest anàlisis que presento implica no ésser humans del tot. Ja que els vertaders humans arribaríem amb la socialització absoluta de l’enginyeria genètica.

Hi ha que tenir en compte com ens diuen el Carbonell i el Sala que si l’enginyeria genètica només està en mans d’un pocs crearia una élite molt forta, diferent de la resta dels humans. Un dels factors que encara no s’ha socialitzat del tot és la medicina, al principi dels començaments de la medicina, ens diuen que era vist com quelcom màgic, que només podien tenir els més poderosos, i a l’Edat Mitja alguns eren titllats inclús de bruixots. Avui en dia, encara, pel que fa a les medicines per a la SIDA hi manca l’accessibilitat per a tothom, ja que als països pobres no tenen el mateix accés que nosaltres a la medicina.I ara bé els ordinadors i amb la tecnologia informàtica podríem dir que en certa manera s’està intentant socialitzar, donat el fet que a alguns països encara no tenen per menjar i ja tenen ordinadors.
Les bases històriques que presenten els autors estan molt ben argumentades, ara bé pel que afecta a les tesis respecte al futur, estan argumentades amb la deducció en base al passat i al present . Per tant, semblen poc fiables. – Ciència ficció de moment?

A Matrix i a Blane Runner es dona a conèixer un futur sense mares, on els fills neixen sense necessitat d’estar a l’úter matern. Al llibre se’ns planteja agosaradament que la igualtat entre els homes i les dones arribarà del tot, en un futur, quan les dones no tinguin els fills, ja que això els impedeix estar en igualtat amb els homes. I si ens allunyem tant de la natura, acabarem per no tenir moral, per rompre amb les lleis de la natura, donades a conèixer per moltes religions, però ells ja s’han encarregat de dir que la religió, sorgeix per por i per la inseguretat dels humans a trobar-se sols, i cauen en certa manera dintre del missatge de Nietzsche quan diuen que l’església ha servit per mantenir la moral del superhome només per a uns pocs, mentre els altres eren ovelles. I això no feia més que en certa manera impedir l’avanç de la ciència.

Per altra banda a Matrix si ho recordem es parla de què els humans són un virus per al planeta terra, els autors diuen que no som un virus, sinó que som una espècie que portem lluitant molt de temps per la nostra supervivència. Però que ara toca com fa temps fèiem en les plantes modificar la nostra estructura genètica.
Si de cas fos cert un món com Matrix. -Realment estaríem preparats per adaptar-nos-hi?. – Realment podrem arribar-hi tots? Ho dubto, com ho fan els mateixos autors, entrarem un altra cop dintre de la filosofia de Strauss, o dintre del platonisme pur (negant la llum a la multitud). Per alguns es donaran a conèixer les normes morals, i a apreciar la natura innata que ens ha tocat viure. Mentre d’altres que disposin d’un gran poder econòmic, tal vegada s’estiguin canviant ja des de bon principi l’ADN. – Qui no és Blane Runner entre nosaltres?, - Cóm sabem que entre nosaltres ja no hi ha algú ( o tal vegada en un futur) amb modificacions genètiques.

Baudeleire, pequeños poemas en prosa.

Baudeleire, pequeños poemas en prosa.

M.C.Mairata. Munar
La angustia, la incerteza, el horror. El grito del alma ( - horror!) que clama COnrad en el corazón de las tinieblas se convierte en una constante vital para apreciar la prosa poética de Baudeleire ( el descubridor de la modernidad). Consigue extraer lo eterno de lo transitorio. En eso reside el juego de imágenes, una parábola al fin y al cabo.
Hay que tener el alma, el yo preparado para la negatividad del mundo antes de leer al poeta francés. La absorción, lo exprimido que te sientes al leer la obra facilita la transportación a otro mundo que será el conocimiento del yo del lector a través del poeta.
Una mágica constante en Baudeleire es la universalización de los sentimientos. De igual manera que hace partícipe a todo aquel receptor de sus letras de la esencia de un mundo intemporal.
Puesto que consigue abstraer a la sociedad de su momento tanto como la actual, porque las preocupaciones en su esencia son las mismas.
Sus intensas palabras hacen abrir los ojos del mundo de las sombras ( lo oscuro, la vida real) a través de la luz, que sería la mente.
Sólo con la mente puede aislarse del mundo y disfrutar de la creatividad, y en ese estado perfeccionar su sensibilidad.
La prosa de Baudeleire expresa el deseo del deseo, que hace anhelar cada vez más junto con el vicio, le proporcionan un placer momentáneo “ como el de la amante”.
Allí se muestra un vivir condenado, sus preocupaciones por el suicidio “ arre, ah so mula! A sudar, esclavo; a vivir, condenado”.
Evadirse de la realidad y llegar a otro mundo.
Este espacio, sería, quizás, la habitación desdoblada. Donde el poeta parece suscitar otro lugar fuera del tiempo y del espacio como también se ve en anywhere out of the World.
Bajo un ángulo nuevo se desprende de la realidad, que hace emerger un mundo, que encierra toda la realidad posible más allá de lo inmediato: una explosión exhaustiva del ser y de sus circunstancias.
Destacaríamos pues, la espiritualidad y renegar del mundo material y banal de la Francia del siglo XIX y de todas las Francias, en cualquier parte del mundo.
Baudeleire a punta en mon coeur mis à mu:
¿ Acaso hay algo más absurdo que el progreso, ya que el hombre, como lo demuestra la experiencia diaria, siempre es el mismo, es decir, que no existe sino en estado salvaje?.

La situación del poeta ante el mundo viene a ser como el efecto que produce el vicio y el deseo en él; de cada vez más, esa desesperación y ni con el amor que puede llegar ha encontrar, sacia esa sensación. Así lo dice él “ el amor para mi se había convertido en una pesadilla”.
Siempre estuvo estrechamente ligado a su coja y mulata prostituta, a diversas relaciones homosexuales o a amantes como Marie Daubrun (canto de otoño), Madame Sabatier, Hágale Sabatier, no encontró “nunca” el amor.
Tal vez por esta razón respecto a la mujer mantiene una actitud ambigua, en ocasiones la alaba en su facilidad para maquillarse y arreglarse ( superficialidad?). En otras exalta sus virtudes. Pero principalmente desprecia a la mujer por su condición de basarse en sus instintos más primarios y no escapar de la condición humana. La mujer es todo lo contrario a un “dandy”.
“Era la hija bastarda de un príncipe (…) quería siempre comportarse como un hombre” nos dirá Baudeleire.
Y Mallarmé dirá: “dominando el rebaño de la humanidad horrenda”.
Mallarme encuentra en su amada la justificación de la vida. La luchadora dormida en tristeza de estio, “le permitirá encontrar esa nada que ignoras me provoca” y le dirá a Baudeleire en angustia “con miedo a morir cuando me duerma solo”.

Mallarmé el “gran” poeta simbolista, amigo del pintor Manet y “discípulo” de Baudeleire. A parte de la poesía que construyen, les une ese amor por las artes plásticas del momento, sobretodo la pintura.

Así pues, Baudeleire en un artículo titulado Pintura sin mancha demuestra y destaca los vínculos que existen entre la poesía y la pintura.
Mallarmé es el gran lector de su maestro o mejor dicho de su “antepasado”.
Porque por mucho que el tiempo los separe, sólo es el concepto creado de tiempo por la sociedad. La ficción más grande creada por el hombre. La fuerza del cual se queda por debajo de la poesía ya que esta pretende evadirse de los estados transitorios.
Mallarmé por el contrario a Baudeleire encontró en el amor de su amada, tal vez, un motivo para que sus besos dejasen de ser odiosos y de que las fuentes emanasen agua y lágrimas. En el fondo una solución al miedo a despertar solo y estar en el lago “con sus ninfas y princesas” … estos son pues símbolos utilizados constantemente el la obra de Mallarmé de color dorado para esconder el verdadero color del sol ( la realidad).
El gran lector siempre se deja influenciar de la obra que lee, para escribir y para vivir o mejor dicho para vivir escribiendo. Así es como lo hace Ruben Dario con su guía simbolista: Mallarmé. Coge sus tonos azules y dorados, sus princesas y esa no realidad ( ficción?) que es una realidad de la cual florece su poesía.
Mallarmé vió morir a Baudeleire y no sólo lo vio morir sino que lo vio morir mientras vivía.
Así en el retiro de Baudeleire, aislado de Paris y cansado de la vida, recibe la visita de dos jóvenes poetas: Mallarmé y Verlaine, admirados van a mostrar su obra al maestro. Así lo demuestran los dos jóvenes, en 1865 alabando las flores del mal.
Pero el debía estar concentrado en sus pesares y ansiedades, en una ciudad que para él era un hospital, un purgatorio, una celda, un infierno y un prostíbulo; la gran ramera “donde todo lo atroz como un flor florece” ( “Epílogo a Pequeños poemas en prosa”).

Volviendo a la ficción del tiempo y a la mención que he hecho de Baudeleire como antepasado de Mallarmé. Sólo les separan veinte años, es lógico que no son antepasados ( así como lo estipula la sociedad) pero si tenemos en cuenta que el tiempo es ficción.
Podríamos coger las referencias que hace Mallarmé en el poema Igitur o la locura de Elbhenor hacia los antepasados, situando a Baudeleire como su antepasado para el cuál tiene que hacer sus deberes ( escribir su obra).
Más allá de todo lo superfluo, establecer una conversación no-real a través de su poesía en los temas principales que les motivan hacia la escritura, como podrían ser la muerte, el amor y el tiempo.
Mallarmé lee los deberes a sus “antepasados” a Baudeleire y a Poe, entre otros en sus tumbas. Baudeleire fue enterrado en 1867, en el cementerio de Montparnase. Y en 1868 se publica “ sus pequeños poemas en prosa”.

En el sepulcro de Baudeleire, Mallarmé escribe:

(…)
Que follaje seco las ciudades sin noche
Votivo podrá bendecir, como ella tranquilizarse
vanamente contra el mármol de Baudeleire.
(…)

Así pues tenemos a Baudeleire muerto, con 46 años después de haber llevado una vida a lo Poe, a lo nocturno, a lo rápido, a lo absorbente, llena de deseo insaciable…- ¿ a lo bohemio tal vez?
En la tumba de Edgar A. Poe,Mallarmé escribe “ la muerte triunfaba con esta voz estraña”.

Yo deseo, ahora, más allá de lo narrado inventar una conversación entre el maestro y el discípulo. Un diálogo. Recrearse, no es más. Dejar fluir la fantasía, todo es ficción al fin
y al cabo, “sólo” hay una realidad en este momento en mi cabeza que son estas letras que evocan a otras letras condicionadas por una fuerza interior.

Mallarmé le dirá al profesor, a su antepasado ( un símbolo que no hace más que esconder la figura de Baudeleire):
“ cuando el soplo de sus antepasados quiere
Apagar la vela (…) dice: “Aún no!”.
(…)
No mueras no te vayas, porque nunca morirás. Digamos el aún n.

“ Igitur, niño, lee los deberes a sus antepasados”.En el poema Igitur o la locura de Elbehnon que nos sirve para continuar con el intercambio de letras de los dos.
Mallarmé le dirá al mármol de Baudeleire en cansado de reposo, éxtasis puros mientras pintas la muerte.

El dialogo hablan y tocan el tema tiempo.

Mallarmé: - “ no se ha ocultado la hora en el espejo, ni se ha ocultado entre cortinajes, evocando el mobiliario por su ausente sonoridad”.

Baudeleire, desde su habitación le contestará: - No! Ya no hay minutos, ya no hay segundos! El tiempo ha desaparecido; está reinando la eternidad, ¡ una eternidad de delicias!
(…)
¡ soy la vida insoportable, la implacable vida!
(…)
Si, reina del tiempo; ha reanudado su brutal dictadura.

Del tiempo a la muerte.

Mallarmé ( obertura de heroidas) le dirá a Baudeleire:

“cuando un montón de muertos sin sarcófagos
Oloroso a resina, enigmático ofrece.
Sus trompetas de plata a los viejos abetos (…)
Son inmortales. Oh mujer, me mataría
Un beso, sino fuese la belleza la muerte(…)

Baudeleire con cara triunfante añadirá:

“ En este mundo, pero tan lleno de asco, sólo me sonríe un objeto conocido: el botellín de laudazo; ¡ vieja y terrible amante! Y como todas las amantes generosa en caricias y traiciones.”

Así pues el alumno habrá cumplido con los deberes del maestro, mandados en el poema Igitur.

Escoltar-te xerrar

Escoltar-te xerrar

-No et passa que a vegades sents que necessites alguna cosa per omplir-te, per sentir-te ple?
No és que et sentis buit però és com si la natura fes que les ànimes estiguin predestinades a juntar-se i quan ho fan... et sents plena. És la peça del puzzle que el falta a per acabar-lo, aquella peça que creies haver perdut al fons de capsa del puzzle o en el calaix on el guardaves. T’has passat molt de temps fent el puzzle i quan creus que l’has acabat, et trobes que hi falta una peça, que aparentment s’ha perdut. Quan la trobes i acabes els puzzle et sents ple.

–No et passa que quan estàs parlant amb algú que et diu coses interessants et sents ple, satisfet. A vegades, una bona conversa val més que tot plegat.
_No et passa quan poses el cap als pits de la teva mare que et recorre un passigoieix pel cos impressionant?_


_No et passa que quan escoltes el cor d’algú que estimes et ruboritzes i et fa vergonya escoltar-lo, malgrat que t’agradi el batec?.
Repetiries l’escena una i altra vegada, em refereixo a ser oient d’un bon orador.
Sense pensar amb la finalitat, sense pensar en el fi últim. El mitja per arribar al fi ( la felicitat) et serveix momentàniament per alcançar la felicitat, la llum del sol ha penetrat en una de les ànimes. I ara ja ho pots veure tot amb una coherència momentània.

Ara tot t’he sentit. Perquè t’he sentit xerrar.

Hem d’eliminar el desig diu Buda.
Perquè fruit del desig, només surt el desig.